oriolrius.cat

Des del 2000 compartiendo sobre…

Category: Conciencia Plena

Efemérides, hoy 42

Reading time: 3 – 4 minutes

Hace casi una semana que escribí el título de este artículo. Esto da todavía más relevancia a lo que quiero compartir con estas líneas. Todo empieza el mes de abril desde hace ya muchos años. La primera efemérides que tiene fecha en mi particular calendario es la muerte de mi padre, en pocas semanas esta también su cumpleaños y el de otros miembros de la familia. El día 26 el nacimiento de Pol, tres días más tarde su muerte que además coincide con el aniversario de boda. Además este año la semana santa se nos ha juntado también a finales de abril. Abril intenso.

Mayo empieza con la fiesta del trabajo, este año en medio de la semana ideal para un puente. A la semana siguiente mi renacimiento después del accidente de coche, seguido de el día en que firmamos los papeles de boda oficialmente y empalmando con mi cumpleaños el día 9. Esta semana doy una conferencia sobre Lean Product Management. Pero lo mejor viene a finales de mayo. Cumpleaños de Estefania que coincide con la entrega de un interesante proyecto sobre Industrial IoT y que a su vez solapa con la formación presencial que imparto sobre Cloud Computing dos veces al año.

Con este repaso de mi agenda quiero haceros participes de hasta que punto las efemérides se mezclan en nuestro día a día, todos esos momentos que han dejado huella en nuestra vida nos hacen renacer y revivir emociones. Ideal para crecer y evolucionar. No olvidemos que todo ello se suma a la dificultad de los retos emocionales que ya tenemos en el día a día.

Os preguntareis donde quiero ir a parar, pues mi reflexión es muy sencilla. Vivir centrados en el aquí y el ahora es realmente un reto. Pero cuando además las efemérides, los nuevos retos personales y profesionales se mezclan puede convertirse en una hazaña. Definitivamente el cóctel está servido. No soy nadie para dar consejos, así pues no tengo ningún consejo preparado en este punto. Lo que si puedo hacer es compartir que he observador que hay que tener más cuidado que nunca de nuestra salud en estas situaciones por qué el bajón de defensas unido con la llegada de la primavera siempre me acaban acatarrando.

Mis momentos de paseo me ayudan muchísimo a cuidarme, así pues, esta es mi fórmula. Sencilla y muy sincera conmigo y con mi entorno.

NOTA para los que no LEEN: ¡HOY NO ES MI CUMPLEAÑOS! fue el día 9.

Vaciar la mochila: el mundo no entiende porqué regalo cosas

Reading time: 3 – 5 minutes

Seguro que después de pensar un poco en ello todos estamos de acuerdo que nuestro activo más valioso en esta vida es el tiempo. Nacer es activar una cuenta atrás que no tenemos ni idea en que moment va a acabar. Luego vamos adquiriendo factultades que nos hacen cada vez más autónomos pero esta autonomía nunca es total debido a la fuerte dependencia que tenemos con la sociedad que nos rodea; alimentación, descanso, cobijo, transporte, etc. Somos totalmente interdependientes en todo momento.

En todo este camino llega el momento en que empezamos a acumular objetos, no sólo por necesidad sinó por apego a los mismos. Desde piezas de ropa hasta objetos absurdos, o que simplemente ya no nos son útiles. Todo esto se va sumando a una mochila imaginaria que consume nuestra energía por varios motivos. En mi caso, lo que noto es que cada vez tengo que recordar que tengo más y más cosas, pensar como archivarlas, como acceder de nuevo a ellas, pero sobretodo como optimizar el espacio en casa porqué estas cosas cada vez necesitan un volumen mayor.

Por otro lado, esta la mochila emocional, esa que aparece cuando me encuetro algún objeto que quería usar para algo concreto y que olvidé desde hace tiempo, o simplemente volví a adquirir pensando que jamás lo había comprado. No hablemos ya de miles de componentes informáticos o electrónicos que se acumulan en infinidad de cajas, cajitas, cajones y otros rincones que en muchas ocasiones han quedado obsoletos o que simplemente pertenecen a aplicaciones que jamás voy a recuperar.

Particularmente todo esto me causa mucho estrés, me cosume mucha energía y me hace sentir mal al ver la presencia de todos estos objetos ocupando espacio en mi vida y actuando como vampiros de mis ganas de hacer cosas. Así pues, ya hace unos cuantos años he reducido mi armario en más de un 80% y recientemente he culminado una primera fase de limpieza de cosas relacionadas con mi pasión y mi trabajo. En las entradas anteriores al blog podeis ver referencias a listas de cosas que simplemente regalo, o las cedo a precios de risa.

Saber que todas estas cosas van a tener otra vida y que serán útiles para algunas personas me recomforta y me da mucha paz. Así pues, a la pregunta que más de una vez me han hecho estos días: “porqué regalas las cosas?” la respuesta es: “porqué me da mucha paz”. Cuando doy algo a alguien lo más importante es que ese objeto no vuelva a mi. No quiero que me vuelva a consumir tiempo y en consecuencia energía. Obviamente quiero que sea útil para ese alguien que lo ha recibido pero mi contrapartida es a cambio de que no me suponga más desgaste.

Esto no acaba aquí y seguir limpiando mi mochila, dejando sólo las cosas que quiero y puedo disfrutar y mantener este acuerdo conmigo mismo es cuando me noto ligero. La mochila ya no pesa, o pesa mucho menos y esto me permite llenarla de muchas otras cosas sobretodo cosas no materiales. Porqué cuanto menos tienes menos dependicias arrastras, o esa es mi percepción. Lo realmente complejo de este tema en mi caso es que debido a mi pasión; que además es trabajo, debo disponer de un cierto nivel de stock de mil y un componentes, conectores, aparatos, etc. Así pues, el reto de la conexión con esta paz interior es todavía mayor.

Pero cuanto más avanzo en el camino de la vida más claro tengo que lo estoy haciendo bien y esto es maravilloso. Porqué rodearse de paz y harmonia me permite ganar en otras muchas cualidades que tenia enterradas debajo de un montón de cosas que no sabía realmente en que las iba a emplear.

Con el deseo de que esta reflexión haya podido ser útil para alguno de vosotr@s me despido y animo a vaciar vuestra mochila, sea lo que sea que esto quiere decir en vuestro caso.

Yo quiero ser así

Reading time: 9 – 15 minutes

Últimamente los domingos a estas horas intento encontrar unos minutos para hacer mi resumen semanal. Para ello tengo una rutina muy bien definida que a continuación me gustaría describir. Pero antes de entrar al contenido quería compartir el porqué empecé a hacer esto. La respuesta es muy sencilla, por la vida encontramos a muchas personas; todas aparecen porqué nos tienen que enseñar alguna cosa pero hay algunas que además de hacer esto provocan cambios importantes, cambios de raíz. Te pueden cambiar hasta en quien quieres ser, cosa que diría que es todavía más importante. Si quereis profundizar un poquito más en el tema una muy buena forma de hacerlo es ver este video de TEDxAndorra, concretamente de Victor Küppers una de esas personas que sin tener la suerte de conocerlas ya te inspiran.

Los que me conoceis sabeis que desde los 9 años mi vida se mueve alrededor de una pasión. La tecnología me cautiva y no puedo evitar invertir infinidad de horas y energía disfrutándola de mil formas. Pues bien, como todas las pasiones incontroladas creo que lo que acaban haciendo es convertirnos en personas descompensadas personas que acaban perdiendo el referente de lo que realmente es importante y focalizan toda la existencia hacia esa actividad.

Por suerte ya hace muchos años varias de esas personas que te cambian se cruzaron en mi camino. Después de abrir los ojos he dejado que esa energía y vitalidad que siento hacia mi pasión permita iluminar el resto de areas de mi vida. Ese amor y pasión me dan una fuerza y una ilusión que me motivan a hacer lo que algunos califican de locuras, los otros lo etiquetan como ser perseverante o metódico. Yo la verdad no me atrevo a ponerle un nombre, simplemente me funciona.

Lo que si sé, es que cada mañana a las 5:50 mis ojos se abren como dos faros, una sonrisa se dibuja en mis labios; de un salto me levanto de la cama y después de la visita obligada al WC invierto mis primera horas del día en sumergirme en unos minutos de meditación. El siguiente paso es el que os quiero compartir y se trata de preguntarme cuatro cositas, se trata de proyectarme sobre mi día y de vivir antes de que pase la realidad que quiero vivir hoy.

Hoy quiero compartir con esta entrada en mi blog las preguntas que respondo por escrito cada mañana y las que respondo cada noche. Además al llegar el domingo a estas horas aprovecho para re-leer esas respuestas y responder mis preguntas semanales. Finalmente cada mes y cada año vuelvo a trabajar sobre este material. Seguramente os preguntareis y porqué todo esto? pues porqué no me conformo en que sólo mi inconsciente dirija mi camino, no es suficiente para mi ser como mi voz interior dice que me debo comportar.

Con este trabajo lo que he hecho con los años es ir creándome como de verdad quiero ser, como se que lo consigo? muy sencillo, sólo me hace falta abrir bien los ojos y las orejas, al ver y escuchar lo que pasa a mi alrededor cada día me dice si lo hago bien o mal. Si mi día a día es realmente un sueño tan bonito del que no quiero despertar jamás, o si se parece a una pesadilla de la que quiero escapar. Si os preguntáis en que punto estoy, sólo os diré lo que me gusta contestar cuando alguien me ofrece café: “No, gracias. No me gustaría despertar de este fantástico sueño que es mi vida. Mejor me tomo una tila y me permito contemplar lo fantástico que es el mundo y dejar de correr sin saber porqué.

Volviendo a las preguntas, lo primero es escribir una lista de cosas por las que estoy agradecido. Me tomo mi tiempo y me permito respirar muy pausadamente y profundamente para sentir desde mi interior que salgan esas cosas por las que me siento agradecido. No importa lo que sea, no importa si es material, inmaterial, una persona, animal o planta. Simplemente me permito sentir como la gratitud sale de mi.

A continuación repito un mantra. Se trata de aceptarme, de perdonarme y finalmente de quererme. Me costó muchos años entender que sólo podía querer a los demás si me quería con plenitud a mi mismo. No me fue fácil, hay tantas y tantas cosas que me cuesta aceptar de mi que ni siquiera me permito perdonarme; durante este ejercicio me gusta sentir esas emociones recorrer mi interior y cuando concluyo la repetición del mantra con los ojos cerrados, una sonrisa en mis labios y repitiendo en voz alta que me quiero noto un subidón de energía brutal.

Cada mañana me gusta re-escribir cual es mi objetivo trascendental y me gusta tenerlo presente por eso asumo que ese objetivo esta dentro de mi y que debo permitirme sentirlo una y otra vez para que se pueda materializar. El enunciado que tengo en mi lista de tareas diarias es este: “Actuar como si ya tubiera lo que deseo, dar las gracias por tener lo que deseo“.

En este momento estoy listo para empezar a responder las primeras preguntas del día. La primera es “Dar las gracias a una persona por algo“. Se trata de buscar en el mundo alguien concreto al que darle las gracias por algo en concreto. Esta pregunta acostumbra a serme muy fácil de contestar, las siguientes son: “¿Qué hay de hermoso en este día?” y “¿Qué quiero aprender hoy?“. Sigo con. “¿Cómo puedo mejorar hoy?” y proyecto seguidamente la respuesta de la pregunta sobre la siguiente cuestión “¿En qué modo esto que aprenderé hoy, influirá y será importante para mi vida?“.

La última pregunta es en forma de petición; “¿Que le pido hoy a mi subconsciente?“. Recordándome que mi metáfora personal es el agua y que una de las propiedades fantásticas que esta tiene es fluir a través del camino empiezo a visualizar en mi mente lo que haré el resto del día, aprovecho cuando aparecen bloques de tiempo libres para anotarlos y cuando mentalmente he llegado al final del día voy llenando esos bloques de tiempo repasando mis listas de tareas (TODO lists); no me perderé con los criterios que uso para filtrar las tareas pero hay todo un trabajo detrás para hacer la selección (GTD). Eso si, si queréis recordar o saber porqué mi metáfora es el agua recomiendo esta entrada: Ser aigua.

Llegados a este punto alguien podría pensar que mi día esta plenamente planeado a primera hora, pero la realidad no tiene nada que ver. Ese es mi objetivo y por el que voy a trabajar durante el día; tengo claras las tareas clave que si o si voy a hacer y las que podría ser que no fuera posible ejecutar. Pero lo fundamental es permitirme fluir a través del día, permitirme sentirme pleno e infinitamente feliz de vivir el que sólo puede ser el mejor día de mi vida; simplemente porqué sólo existe hoy y así es como quiero vivirlo.

Antes de acabar el día, o en su defecto, a la mañana siguiente hay las preguntas que complementan a las de la mañana. Empiezo describiendo muy brevemente el día, una palalbra, una frase o un largo párrafo; todo es más que suficiente. Sigo preguntándome “¿qué cosas he aprendido hoy?” es curioso observar al final de la semana, cuando repaso el trabajo hecho, como esta pregunta siempre esconde interesantes sorpresas. Después escribo la respuesta de “¿Qué hice hoy para superarme y mejorar?” y seguidamente saltar a “¿qué me ha dejado el día de hoy?“. Las emociones del día las repaso con esta pregunta “¿qué emociones experimenté?” que a menudo tiene una fuerte relación con la siguiente multi-pregunta “¿con quién lo he compartido?¿a quien amé?¿quien me amó hoy?“.

Para acabar dedico un par de minutos a resumir en inglés y en pasado lo que ha pasado en el día, se trata de ser totalmente subjetivo y no intentar racionalizar nada de lo que me viene a la mente. Lo hago en inglés para practicar si durante el día no he tenido reuniones en inglés y me fuerzo a hablar en pasado porqué a menudo cuando hablo en inglés lo hago en presente y futuro cosa que no me permite practicar los tiempos verbales en pasado. Así que aquí trabajo en dos temas a la vez, en captar mi estado de ánimo y en mi inglés.

Para concluir tengo otro karma que me gusta repetirme y sobre el que me gusta inspirarme. Se trata de una metáfora que me recuerda que debo soltar las cosas para poder descansar en paz, concretamente es este “Baja el vaso, así tu brazo podrá descansar“.

El cierre de la semana se compone de las siguientes preguntas:

  • ¿Qué he aprendido durante la última semana?
  • ¿Cuál fue mi mayor logro de la semana pasada?
  • ¿Qué momento de la semana pasada fue el más memorable y por qué? Identificar pasiones y objetivos.
  • ¿Cuál es la tarea más importante para llevar a cabo la semana que viene?
  • ¿Qué puedo hacer ahora para facilitar el trabajo de esta semana? Llenar el depósito, programar alarmas en el calendario para reuniones importantes, etc.
  • ¿Qué problemas del pasado pueden volver a manifestarse durante la semana que viene? Aprende del pasado para estar preparado para el futuro.
  • ¿En qué tarea he perdido más tiempo en la última semana? Busca una estrategia para evitar que vuelve a pasar.
  • ¿Qué tarea he estado evitando? Planifica esta tarea en tu agenda, si es posible el lunes a la primera hora de la mañana.
  • ¿A quién puedo ayudar la semana que viene? La mejor manera de recibir ayuda es ayudar a los demás para que se acuerdan de ti cuando necesites ayuda.
  • ¿Cuáles son mis tres objetivos para los próximos dos años? Si tengo mis objetivos presentes, tendré más posibilidades de avanzar durante la semana que viene.* ¿Alguna de mis acciones de la semana pasada me han acercado a mis objetivos? Si la respuesta es negativa, algo hay que cambiar durante la semana que viene.

Ahora mismo sería incapaz de decir de donde he sacado todas estas preguntas. Lo que si sé es que no fue un trabajo que empezó y que sigue igual, con el tiempo voy quitando y añadiendo preguntas. Algunas las leo en blogs, otras en libros, las oigo en conferencias o simplemente se me ocurren. Así que GRACIAS a todos lo que me habeis inspirado. Lo que para mi es importante es buscar esa serie de actividades que me permitan construirme como quiero ser, que me permitan crearme como el señor Küppers nos dice en el video. Evidentemente la genética tiene su fuerza y nos condiciona, pero por mi propia experiencia os puedo asegurar que cuando hay ilusión no hay genética que te frene las ganas.

Termino, como siempre, deseando que el hecho de compartir este pedacito de mi intimidad le sirva a alguien para poder empezar a crearse como realmente quiere ser. No somos otra cosa que personas y las actividades o comportamientos que llevamos a cabo es como nos manifestamos, sólo cambiando la forma de mirar a la vida todo ello puede cambiar; yo lo he hecho, por eso creo que todo el mundo puede.

Copia local del video:

El meu 2015

Reading time: 8 – 12 minutes

Re-editant l’article que vaig escriure per tancar l’any passat aquest any també he volgut fer un resum del que ha donat de si el 2015. Per desgràcia els compromisos personals i familiars no m’han permès publicar-lo fins a principis del 2016, tot i que jo sóc dels que pensa que més val tard que mai. He tancat un nou any on he fet més coses de les que hem pensava i quan m’he posat a rellegir les meves notes diaries, setmanals, mensuals, semestrals i anuals he al·lucinat.

A nivell personal i familiar, de nou he tingut moltíssimes oportunitats pel creixement personal. Moltíssimes ocasions on m’he hagut de sobreposar per aixecar-me i tornar a creixer un cop rera d’un altre. La millor notícia de l’any és que estem esperant el Roc. El que ha de ser el germà del Pol i que ha de neixer durant el mes de Febrer. Aquesta boníssima notícia eclipsa qualsevol altre tema i ha fet de pal de paller al voltant del qual s’han desenvolupat moltíssimes decisions durant l’any.

L’any 2015 va començar amb una bona notícia el mes de febrer perquè tornavem a estar embarassats. Però a finals de març un avortament ens va fer tornar a canviar els plans i la il·lusió es va tornar a esvaïr. Per tal de trencar una mica amb aquest amarg event ens varem escapar durant una setmaneta cap a terres del sur. Varem visitar “Puerto Banús” (Marbella), Puerto de la Duquesa, Tarifa i Gibraltar. Després d’haver passat per la història del Pol això no era res, però de nou apel·lava a la nostre fortalesa emocional. En moments com aquest és quan hem sento infinitament orgullós d’estar amb una persona tan excepcional com l’Estefania. No només ens varem aixecar sinó que ara com ús dic estem apunt de donar la benvinguda al germanet del Pol, en Roc.

Per aquestes mateixes dates la meva avia de Sant Sadurní, la Carmeta, també ens va dir adéu. Era l’últim avi que hem quedava viu. Per desgràcia ja feia una colla de mesos que anava perdent la serenitat. Per si no fos poc la meva mare i el meu germà també durant els primers 5 mesos de l’any van haver de superar temes de salut rellevants. Per sort, en ambdós casos només van ser ensurts. Curiosament per aquestes dates és sempre quan es concentren esdeveniments emocionalment més importants per la família. Coincidint a més amb l’aniversari de la mort del meu pare, la història del Pol, els 12 anys del meu accident de cotxe, el tercer aniversari del nostre casament i la cel·lebració dels meus 38 anys.

També per aquestes dates varem fer una nova escapada amb els “cunyis” (Sarai i Àlex); aquest cop a la costa brava. Concretament a Calella de Palafrugell. Un d’aquests racons que per molts cops que visitis mai et canses de tornar a visitar. No ens oblidem tampoc la caminada que varem fer l’Estefania i jo per celebrar el seu aniversari, junt amb la romeria de Torrelavit, l’Anna i el Carles ens varem arribar fins a Montserrat a peu. Tot un desafiament per nosaltres.

Per desgràcia aquest any no he pogut disfrutar tan del tennis com és habitual en mi els últims anys. Una epicondilitis m’ha tingut uns quatre mesos patint sense poder disfrutar d’aquest esport que tan m’agrada. Per sort he pogut seguir amb l’spinning i també he començat a anar a la pisicina. A finals d’any degut a compromisos professionals i també els personals que ja coneixeu he hagut de deixar l’spinning aprofitant que ja podia tornar a jugar a tennis. Així doncs, s’ha acabat l’any amb alguns quilets extres que cauran ben aviat a la que reprengui la meva activitat esportiva i professional.

De nou hem continuat invertint en la casa, no tan fort com l’any passat perquè ens haviem de recuperar una miqueta però si que hem instal·lat un descalcificador a la casa, un grup d’osmosis a la cuina, hem fet una nova habitació a l’estudi, hem renovat l’WC del pis de d’alt, hem posat una nova pergola pel cotxe i nova teulada a la caseta de fusta del jardí. El millor de tot plegat és que personalment he participat força en l’execució d’aquestes d’algunes d’aquestes tasques.

Degut a l’embaraç del Roc aquest any les vacances han estat força diferents de l’habitual. Primer de tot varem fer una petita escapadeta a Puigcerdà durant un cap de setmana i després una setmaneta a Roses, bàsicament per descansar i disfrutar de la platja a més de poder estar junts com a parella. Ja que degut a la feina he passat un estiu força ocupat. Aprofitant les vacances a Roses també ens varem acostar fins a Empuria Brava per provar el Windoor que m’havia regalat l’Estefania per l’aniversari.

A nivell de creixement personal, aquest any hem tingut un creixement important a M2M Cloud Factory i ens hem començat a consolidar com a empresa, producte i amb grans i bons clients; tot això m’ha fet evolucionar moltíssim perquè l’excés de feina i l’altíssima demanda que ha tingut la feina sobre la meva energia ha estat esgotador. A més grans persones de l’empresa ens han deixat; com ara el Marc i el Pau i això encara ha augmentat més l’exigència. Però al final tot passa per algo i sempre hi ha lectures positives a tots els esdeveniments.

Tot i amb això he pogut incorporar tres noves formacions al meu currículum, un parell de cursos de comptabilitat. Un d’introducció i l’altre d’anàlisis de balanços. Però el que realment m’ha fet creixer personalment ha estat el de Management 3.0. Un curs increible, on no només se m’han obert les portes a una nova forma de fer les coses sinó també uns contactes boníssims i la possibilitat de col·laborar dins del meu departament amb un advisor excepcional, el Gabri.

Les meves rutines matutines, fent meditació a primera hora del matí; les preguntes per enfocar el dia i després fer-ne balanç i molts d’altres exercicis que heredo de la PNL, el mindfulness i d’altres disciplines m’han anat acompanyant durant tot l’any. Estic molt content del nivell de fidelitat que tinc amb totes aquestes pràctiques i sovint n’agraeixo els beneficis.

Gràcies a l’Horizon 2020 que varem guanyar l’any passat a M2MCF ens hem pogut centrar en crear un nou producte el MIIMETIQ LITE que veurà la llum ben aviat, a més d’haver creat una nova solució basada en les Smart Glasses. Mentre treiem noves versions del “framework”. Tot plegat ha tingut força repercusió a la prensa. Personalment hem van fer una entrevista al diari Ara referent a aquests temes: L’Internet de les coses: un futur a la punta dels dits.

Professionalment també he pogut tancar finalment el projecte Empowering. Més de dos anys de projecte al costat del Xavi i la gent del BEE group (CIMNE). Finalment el meu contracte va espirar el mes de setembre i vaig poder posar punt i final a aquest projecte de Big Data tan interessant i al que li desitjo el millor. A més com a consultor de l’empresa IUL, conjuntament amb l’Adrià com a part de l’equip de Nakima també hem pogut crear un parell de productes en un temps rècord i amb una orientació tecnològica molt ben enfocada cap al IoT.

Tot plegat m’ha permès tocar força tecnologies tot i que moltes d’elles ja les coneixia. Voldria destacar-ne algunes: OpenWRT, Raspbery PI, Rancher, Ambari, NodeJS, NodeRED, ESP8266, IrDA, RF, etc. Finalment també he aprofitat per canviar de portàtil i he jubilat el Mac Book Air que tenia. Tot i ser un i7 amb 4G de RAM i 256GB de SSD, el seu rendiment és ridicul al costat del Toshiba Portégé que amb el i7 de dos cossos, 16GB de RAM i 500GB d’SSD vola. Comentar que li vaig canviar el disc mSATA que portava de serie perquè no podia ser de més de 256GB. A més aquest nou portàtil té tots els ports que hem calen integrats, fins hi tot un mòdem 4G. Cosa que hem permet no haver d’anar pel món amb la maleta plena de cables.

Abans de tancar aquest resum anual afegir que aquest any he donat tres conferències. L’Àlex i la gent de la UPC van tornar a confiar amb mi perquè a inicis d’any fes de nou una conferència per la gent del FIB Alumni, aquest cop sobre la meva SmartHome. Arran d’aquesta conferència en Marc organitzador del IoT meetup de Barcelona em va demanar que la repetís en anglès per la gent del meetup. Finalment a la Garrotxa Camp també van voler que la tornés a fer.

També gràcies al Josep Maria la gent de l’Ara van voler fer-me una entrevista a tota pàgina que va sortir el dia de la diada. Sincerament hem va agradar força com van resumir la meva vida professional sense entrar en detalls. Obviament es van deixar mil coses però fer un article sobre la meva vida professional no és senzill i crec que ho van aconseguir prou bé. A més arran d’aquest article al butlletí de la gent gran de Torrelavit també hem van voler entrevistar, cosa que hem va fer molta il·lusió.

Un altre any plè de grans events, oportunitats i emocions profundes viscudes a flor de pell. Un any que varem acomiadar amb l’Àlex i Sarai (els “cunyis”) a Benifaió amb un sopar excel·lent i de forma relaxada. Abraçant aquest 2016 plè d’esperances, il·lusió i amb moltíssimes ganes de viure i estimar. Des del cor i els braços oberts de nou: GRÀCIES!!!

Entrevista en el “Ara”, la película “The Shift” y meditación contemplativa (budismo Kadampa)

Reading time: 6 – 9 minutes

Un "Geek" de pura raça

En realidad esta entrada será un poco un cajón desastre de cositas que creo que son interesantes para compartir. Lo escribo en castellano porqué quiero clasificarlo en la sección de crecimiento personal y ahí en general escribo en esta lengua.


Para empezar quería compartir una entrevista que me hicieron en el periódoco “Ara” y que salió publicada por “La Diada”. Aquí tengo que agradecer a Josep María que me recomendara para ser entrevistado en el especial “La Catalunya que empeny”.  La verdad es que estas cosas no tienen ninguna, o muy poca, trascendencía pero hacen ilusión. Es como un reconocimiento al trabajo hecho y eso es de agradecer. Tanto al periódico como a Josep María. Si a alguien le interesa hay que decir que esta en catalán y aquí teneis un enlace en PDF.

También comentar que hace un tiempo me hicieron otra entrevista en este mismo periódoco. En este caso la entrevista era relativa a un tema de mi trabajo. Como en su momento no compartí este artículo con vosotros aprovecho esta ocasión para hacerlo. Para leerlo mejor os recomiendo clicar encima de la imagen.

Internet de les coses un futur a la punta dels dits

Seguidamente quiero compartir con vosotros una película llamada “El Cambio” (The Shift, en inglés [IMDB]). Creo que es una gran película para reflexionar y hacer un examen de conciencia. A menudo nuestra vida es una carrera sin sentido. Digo esto porqué nos descubrimos habiendo renunciado a muchas de nuestras ilusiones y ni tan sólo nos hemos dado cuenta. Creo que el día a día se convierte en nuestro enemigo y esto es justo lo que personalmente hace unos 5 años que estoy trabajando muy profundamente. En mi próxima entrada os explicaré como lo hago para mantener el foco hacia mis objetivos, seguir mejornado cada día como persona y proyectarme hacia el futuro tal y como me gustaría ser. Evidentemente para leer mis articulos no hace falta hacer ningún tipo de tarea previa pero haber visto esta película creo que puede ayudar y mucho.

En la película el doctor Wayne Dyer se dedica a narrar cuales son las lecciones de vida que ha ido adquiriendo al hacerse mayor. Famoso por ser un escritor de “best sellers” relacionados con el desarrollo personal; el doctor nos recuerda lecciones tan importantes como el cambio de valores que sufrimos al hacernos mayores. Creo que es una gran película para plantearse el proposito de nuestra vida. Bajo mi punto de vista esta es una de esas películas que debería ver todo el mundo. Para que la película sea más comprensible y menos densa la narrativa se mezcla con diferentes historías que comparten un escenario común pero que no llegan a mezclarse. Creo que las historias son ideales para amenizar las 2h de película y entender de forma más profunda lo que nos esta explicando el doctor.

Finalmente para cerrar esta entrada quería comentaros que este mismo Viernes fui a una clase de meditación que se celebró en Vilafranca. Hace mucho tiempo que estoy alerta de este tipo de eventos porqué me gustaría ampliar mis horizontes en este tema. Hace ya unos tres años que practico a diario la meditación pero me gustaría compartir esto con más personas cercanas. Pues bien, quería explicaros que la meditación realizada fue de tipo contemplativa. No es la primera vez que practico meditación de este tipo aunque la que practico más a menudo es el Mindfulness. Lo que si que es la primera vez que me pasa es que es recibir doctrinas budistas durante la clase. Concretamente de budismo Kadampa rama que tiene como guía espiritual el Geshe Kelsang Gyatso.

La verdad es que no me sentí del todo cómodo con el tipo de enseñanzas que se trasmiten. Primeramente el profesor tenía una forma de compartir el contenido muy caótica y a pesar de verse claramente que era una persona muy comprometida y profundamente agradable; tenía la mala costumbre de mirar sólo a una de las personas de la clase. Tanto es así que había momentos en que se refería sólo a ella obviamento el resto de alumnos. Además nos hablaba con una serie de prejuicios sobre nuestros comportamientos asumiendo ciertos hechos que llegaban a ser molestos.  Creo que es bueno preguntar cuando tienes un grupo muy reducido para saber cual es el nivel de los presentes para así poder adaptar el mensaje al público. Estoy convencido que todos llevábamos tiempo experimentando con la meditación pero él asumía una y otra vez que nadie había hecho absolutamente nada antes y que no sabiamos nada del budismo ni de meditación.

kmc-bcn-meditacion

Entrando en los contenidos del budismo Kadampa, por lo menos como yo los recibí el Viernes, tengo que decir que no fueron muy integradores. Es decir, siempre se me ha presentado el budismo como algo muy diferente a las religiones occidentales, de hecho, a menudo los profesores que he tenido me han dicho que es una filosofía y no una religión. Como tal hasta ahora se me habían presentado areas y espacios de meditación que siempre eran integradoras y abiertas para adaptarse de forma amable. Dicho de otra forma nunca había tenido profesores que me transmitieran que el budismo prohibía hacer, escuchar, decir, … ciertas cosas. Me ahorraré los detalles porqué no quiero abrir ningún debate y obviamente tengo la capacidad de respetar todos los puntos de vista. Otra cosa es que esto me anime a seguir escuchando puntos de vista que no les importa escuchar el de los demás.

Quiero dejar claro que no fue una experiencia negativa. Disfruté de la meditación y salí en un estado de relajación y aceptación que me permitieron conectar con mi paz interior. Pero no me sentí con ánimos de volver otro día. Seguramente le de otra oportunidad a esta rama del budismo pero intetaré ver otro punta de vista; quizá el de algún profesor más experimentado o con una oratoria que me haga sentir más cómodo.

Reflexions d’aniversari: avui 38

Reading time: 4 – 6 minutes

google-congratulations

En dies com avui sempre aprofito per fer les meves reflexions. Aquests quasi 15 anys que porto escribint el blog alguns cops les he compartit amb vosaltres, doncs avui em ve de gust tornar-ho a fer. Si algo he après després de 38 primaveres és que les coses bones ho són encara més si les pots compartir. A tots ens agrada compartir els moments d’alegria però es fa més difícil obrir-se quan es tracta de mostrar el dolor; malgrat tot en més d’una ocasió he decidit també compartir els moments durs que m’ha tocat viure.

Culturalment els aniversaris sempre se m’han presentat com una alegria, malgrat algunes persones s’esforcen en amagar anys i en entristir-se de l’edat que van acumulant. En general tothom parla de celebracions i actes festius per compartir amb alegria l’efemèride. L’any passat com la majoria sabeu el dia va estar marcat per una sombra molt trista, la història del Pol, i obviament això marca molt. És a dir, que fa pocs dies va fer un any i aquest tipus de coses deixen una petjada molt fonda.

Amb tot plegat el que vull dir és el que recordava fa un parell de dies quan agraïa la nova oportunitat que m’havia donat la vida després de l’accident que vaig patir fa 12 anys (Fa 12 anys que vaig tornar a neixer). La vida és un regal fantàstic plena de lliçons constants, algunes són tan espectaculars que ens fan dividir la vida en un abans i un després dels fets. Estic convensut que cadascú de nosaltres en té unes quantes d’aquestes lliçons. Això ho dic perquè quan miro enrera i hem poso a repassar aquests punts d’inflexió veig que me n’ha tocat viure uns quants i alguns de ben grossos. És a dir, que han marcat canvis molt importants.

Quan jo tenia 9 anys el meu pare ens va deixar en un accident de feina, des d’aquell moment vaig tenir clara una cosa; la definició de “normal” ja no m’aplicava. Al sentir les típiques frases que et deien a l’escola “digueu als pares…” o, “que vinguin a veurem els pares…” cada cop que sentia això jo em sentia molt diferent. Amb la perspectiva que hem dona el temps ara veig que això em va marcar molt el caràcter.

Una de les coses que vaig aprendre és a acceptar el que hem tocava viure i a agafar consciència de quines eren les avantatges i inconvenients que tenia a l’abast en cada moment. Això em va convertir en algú molt perseverant i fins hi tot alguns dieren que un lluitador. Cosa que després d’acabar la carrera em va permetre tenir un perfil professional molt diferencial amb la majoria de persones que tenia al voltant.  Tan és així que trets negatius com la sopèrbia i el despotisme s’havia incorporat en la meva forma d’actuar.

Però la vida sempre té una nova lliçó apunt per fer-te tornar a tocar de peus a terra, en aquest cas va ser l’accident de cotxe al que feia referència abans. Obviament un cop tan fort et fa reflexionar i un nou procés de transformació es va iniciar dins meu. Gràcies a persones excepcionals a més de tècniques com la PNL i el coaching vaig iniciar un treball personal d’autoconeixment i de modelat de mi mateix que de ben segur no acabarà fins el dia que m’acomiadi d’aquest món.

Sort que gràcies a les dosis d’humilitat que he anat revent fa molts anys que he agafat consciència de que no sóc ningú i que la meva existència esta condicionada a unes energies tan poderoses que escapen del meu control, sense oblidar que sóc jo com decideixo viure aquests fets. Perquè de nou “La història del Pol” em va arribar en un moment de plenitut després d’haver iniciat un procés fantàstic amb l’Estefania i un projecte professional molt motivador. Així que ara mateix no tinc la perspectiva suficient com per entendre al 100% el missatge que em vol donar la vida amb aquesta lliçó però com repeteixo dia rera dia: gràcies per permetrem seguir endavant i poder compartir el millor de mi mateix.

A tots els que d’una forma o d’una altre heu compartit i/o compartiu el camí de la meva vida, només ús puc donar les gràcies. No oblideu que d’una forma o d’una altre sou mestres que m’heu ajudat a creixer i a evolucionar fins a convertir-me en el que sóc.

“” El que tinc m’ho han donat els meus èxits,
però el que sóc és fruit dels meus errors. “”

— Oriol Rius

Fa 12 anys que vaig tornar a neixer

Reading time: < 1 minute De tant en tant em ve al cap aquella expressió que diu: "Hi ha coses a la vida que la divideixen en dos, es marca un abans i un després de...". Doncs bé, avui es compleixen 12 anys d'un dels fets que ha dividit la meva vida. Tal dia com avui hem dirigia a una reunió a València i vaig patir un accident de cotxe espectacular com podeu apreciar a la fotografia. Sort que no hem vaig fer ni una rascada. accident bmw

Dies com aquest serveixen per recordar-te la teva fragilitat i fins a quin punt hem d’estar agraïts de poder disfrutar d’aquesta aventura tan apassionant que és la vida. Així doncs acabo aquest article tradicional en el blog acabant com sempre amb un GRÀCIES.

El meu 2014

Reading time: 8 – 14 minutes

Finalment s’acosta l’hora de tancar aquest 2014. Ha estat un any molt intens amb emocions de tots colors, un any amb grans oportunitats pel creixement com a persona. La vida m’ha posat grans obstacles i ara mateix estic content de poder dir que hem sento amb forces per seguir afrontant els reptes que hem depara el nou any que ja truca a la porta. Des de fa uns dies dedico totes les hores que esgarrapo als events familiars a rellegir totes les notes que he pres durant el dia a dia de l’any que deixem enrera.

Com molts ja sabeu tinc costum d’anotar cada matí després de la meditació quins són els objectius de creixement personal i professional que vull assolir i després a última hora del dia en faig un balanç. Aquesta practica ja fa una colla d’anys que la segueixo i poc a poc he anat refinant la metodologia per portar-la a terme, és a dir, que he anat seleccionant quines eren les preguntes i reflexions que més m’aportaven. No és objecte d’aquest article parlar d’això però si que després de rellegir-me tot el que he escrit durant aquest any volia compartir amb tots vosaltres el resum dels fets més importants que han esdeveningut aquest any. Sempre podria passar que hem deixés algún fet important però en tot cas aquest ha estat el meu 2014.

A principis d’any el Jaume, com a director general, i jo, com a director tècnic, varem començar oficialment l’aventura de posar en marxa M2M Cloud Factory després d’aconseguir una inversió força interessant. Així que a principis de Febrer ja teniem l’equip de programadors en marxa i desenvolupant MIIMETIQ, el primer producte de l’empresa en forma de “framework” per desenvolupar aplicacions per M2M i IoT de forma ràpida i àgil. No ens oblidem que el lideratge del Pau ha estat fonamental per aquest equip.

Al cap de poc l’Àlex em va convidar a participar a un dels events d’alumni de la FIB, on vaig portar a terme una conferència titulada: “Revolució dels mini-PCs: Raspberry PI, Arduin i més“. Gràcies a la conferència coneixo a molta gent nova i em va fer recordar el temps en que havia estat fent força conferències.

Mentre el meu cap començava a estar súper inmers en la creació de MIIMETIQ, un email de la gent de Google em va fer sentir reconeguda la meva carrera després de que m’oferessin feina com a TPM dels SRE i com a SE RSE. Finalment la cosa no va acabar de cuallar i l’event més important de l’any s’acostava.

Gran part de les decisions de l’any venien marcades perquè durant el maig l’Estefania i jo esperavem el nostre primer fill, el Pol. Li varem arreglar una de les habitacions de la casa i fins hi tot varem acondicionar tota la part exterior de la casa perquè quan arribés el Pol es trovés un jardí ben xulo i espaiós perquè hi pogués anar a jugar. Però abans d’acabar les obres el Pol va voler venir a aquest món, concretament el 26 d’Abril. Desgraciadament al cap de tres dies coincidint amb el segon aniversari de casament el Pol va decidir deixar-nos. Varen ser uns dies molt durs i dels que encara ara estem aprenent moltes coses, en el seu moment ho vaig intentar explicar a la història del Pol.

Són en aquests moments de la vida quan realment saps que ets realment afortunat de tenir a grans persones al teu voltant i pel que varem comprovar l’Estefania i jo en tenim de fantàstiques. Durant unes setmanes tot va ser realment confús però events tant calurosos i didactis com: poder assistir a l’event del Thich Nhat Hanh, recordar que fa 11 la vida hem va donar una segona oportunitat, la festa d’aniversari sorpresa que hem van preparar els mussols, fins hi tot l’escapada d’uns dies a l’Ametlla de Mar; tot això i molt més ens va ajudar a anar tornar a enganxar-nos a la vida poc a poc.

Al cap de poc temps i quasi sense pensar-ho en Dario, em va presentar l’Enric el qual després de 4 mesos de treball diari a casa va posar en marxa moltíssims automatistmes que tenia planejats instal·lar jo mateix. Així que com que les meves prioritats personals i professionals no hem deixaven atendre aquest projecte des de feia anys vaig decidir volcar el meu coneixement en aquest noi. Jo el vaig batejar com a projecte de “mentoring”. Així ell podia adquirir coneixements pràctics en la programació d’arduinos i similars i jo posava en marxa el projecte de domotitzar la casa. Obviament el Xavi va donar el suport clau per fer que tot plegat sigués una realitat.

En aquesta primera fase de domotització s’han automatitzat moltíssimes coses: s’ha integrat el sistema de calefacció que vaig montar l’any passat en l’aplicació mòbil de control de la casa, es poden controlar les persianes, el sistema de reg, la font del jardí, hi ha desplegada una xarxa de sensors de presència pel jardí per controlar quan entren gats al terreny i espantar-los activant els espersors, s’ha reinstal·lat el sistema de distribució de la TV per la casa, sistema de control d’obertures de portes del garatge i del jardí a través de comandaments a distància i de l’aplicació mòbil de control de la casa, porter automàtic ja esta apunt per ser integrat amb la resta de la casa, càmares de videovigilància i diria que ja no hem deixo res més. Això si, tot es pot controlar des del mòbil, la tablet o l’ordinador des de qualsevol lloc del món.

El dia 15 de Juliol, gràcies a l’esforç de tot l’equip de MIIMETIQ es va poder presentar la versió 1.0 del producte als inversos. 15 dies abans del previst i amb tot el que havia succeït. La presentació va ser un èxit i ben aviat ens varem posar a montar el primer pilot per Mediapro, de fet la primera setmana de setembre ja s’estava mostrant el primer pilot fet usant el nostre “framework” a dues fires d’Anglaterra.

Just abans de marxar de vacances hem va arribar un nou reconeixement, aquest cop en forma d’entrevista per un blog que es diu “Tu business Coach” on hem van fer una entrevista. Així que a mitjans d’agost l’Estefania i jo contra tot el que haviem planificat per aquest any varem agafar les maletes i ens en varem anar a visitar l’illa de Lanzarote a les Canaries.

A principis de setembre, com ja va passar l’any passat, vaig col·laborar amb Omitsis a posar en marxa el servidor web de la festa major de Barcelona, la Mercè. Cal dir que aquest any el repte va ser força senzill i va acabar sent un èxit com l’any passat. Això si, l’event del mes de setembre va ser el dia 11 amb la diada nacional de Catalunya. Participar en una manifestació d’uns 2 milions de persones posa la pell de gallina. Crec que poder compartir aquests moments de la història no té preu i tinc la sort d’haver-hi pogut participar diverses vegades.

Encara dins del mateix setembre vaig participar a la Python Meetup de Barcelona presentant el sistema de calefacció que tinc montat a casa. Aquesta conferència no hagués tingut res d’especial si no fos perquè ha estat la primera conferència que he fet en anglès. En la meva vida he fet forces reunions en anglès però mai havia tingut l’oporunitat de fer una conferència en anglès. Així que va tenir una motivació especial, algunes persones m’han dit que per ser la primera va estar molt bé i d’altres que perdo molt al no fer-ho amb una llengua que controli al 100%.

Durant els propers mesos encara vaig fer dues conferències més una anomenada: “IoT Low Cost” al Tecnocampus de Mataró; i l’altre una mini-presentació sobre “MIIMETIQ” a la PyConES de Saragossa. De fet, tornant de Saragossa vaig tenir temps d’arribar a la consulta popular sobre la independència de Catalunya el #9N, un altre fet històric pel que molts dels avant passats del meu país van morir. Un moment innoblidable.

A principis de desembre en nom d’M2M Cloud Factory vaig poder participar a una taula rodona dedicada a les plataformes d’IoT dins del marc del IoT forum 2014 organitzat pel BDigital. Gràcies a l’event he conegut persones realment interessants també. Tot i que no he d’oblidar que per divertit l’escapada que varem fer Sarai, Àlex, Estefania i jo a Madrid durant el pont de la puríssima. Una experiència que haurem de repetir. Mira que he anat cops a Madrid però pocs cops ho havia disfrutat tant.

Professionalment tampoc hem puc oblidar del projecte Empowering, el qual gràcies al Xavi i la resta de companys de CIMNE segueix en pas ferm aquest segon any. Aquest any la meva participació en el projecte ha estat més discreta perquè l’arquitectura ja estava molt definida i calia anar fent seguiment de la implantació i ajudant quan es podia. Si tecnològicament hagués de resaltar algunes tecnologies amb les que he treballat diria que ha estat l’any del: Raspberry PI, Arduino, AMQP (RabbitMQ), Docker, Ansible, Vagrant, VirtualBox, Celery, Kombu, Supervisor, Ambari, Hadoop, HBase, HIVE, etc.

A més degut a temes de feina també m’he mogut força: Cardiff (UK), Langen (DE), Saragossa, Sevilla i Madrid. Són alguns dels llocs més llunyans als que m’ha portat la feina aquest any. Però el capítol que realment posa la cirereta a tota la feina ha estat la notícia que varem rebre pocs dies abans de Nadal quan se’ns va comunicar des de la unió europea que hem guanyat l’Horizon 2020 al que ens hem presentat. És a dir, que tenim pressupost assegurat per seguir invertint els dos propers anys a MIIMETIQ.

Hem venen al cap d’altres temes més secundaris però fites igualment importants en l’ambit personal i professional. Com per exemple, que he aconseguit tenir dues sortides a internet més a part de l’ADSL a casa. Gràcies al Santi, al Jordi i al Joan. Entre totes dues rondem els quasi 20Mbps a part de l’ADSL cosa que m’assegura una bona qualitat de servei en un entorn hidílic per seguir treballant i creant.

Si tot va com tenim previst acomiadarem l’any des de Bernui un poblet del Pirineu català, molt aprop de Sort. On amb una companyia excel·lent direm adéu a aquest any que tantes emocions ens ha regalat un any al que li podriem trobar molts adjectius però que al final és un capítol més dins la vida. Un capítol que hem d’acceptar amb la millor cara possible en cada moment i per la que hem d’estar agraïts per tot allò que entenem com a bo i per tot el que ara ens sembla dolent però que amb la intel·ligència del temps segurament entendrem que també tenia el seu missatge constructiu.

Així que un any més acabo l’any tot dient: GRÀCIES!!!

Thich Nhat Hanh en Barcelona

Reading time: 2 – 4 minutes

Hace ya unos cuantos años Emili me regaló uno de sus libros de cabecera y en pocos días este libro se había convertido en uno de mis libros de referencia. El libro ha llegado a ser tan importante para mi que hay muchas de las meditaciones matutinas que las inicio re-leyendo alguno de los pequeños capítulos que tiene. Estoy hablando del libro “Hacia la paz interior” de Thich Nhat Hanh; un monje budista vietnamita afincado en Plum Village, Francia.

La vida de Thich esta centrada en la divulgación del Mindfulness, o de la conciencia plena. Otra forma de definirlo también sería la aplicación de la filosofía Zen aplicada al ritmo de vida de occidente. Si algo tenemos muchos en nuestra sociedad es un ritmo de vida frenético. Pues bien cuando empezamos a experimentar con la plena conciencia de la respiración, la plena conciencia al andar, etc. se descubre una nueva dimensión ante nosotros.

El dia 8 de mayo como regalo de mi cumpleaños asistí a un evento organizado por Thich y su comunidad como parte de su gira. Hasta que no llegué a las instalaciones del forum de Barcelona no fuí consciente de hasta que punto había personas que influenciadas por este monje. En el acto Thich nos repasó diferentes enseñanzas derivadas de la conciencia plena. Además de poder practicar en directo diferentes ejercicios de meditación con él y sus acompañantes. Cuando tengo la oportunidad de relajarme y fluir con un número de personas tan grande se me pone la piel de gallina y siento escalofrios por todo mi cuerpo. Es una experiencia muy recomendable para los que disfrutamos de la meditación.

IMG_20140508_195559

La gira tiene como principal motivación la divulgación y formación del Mindfulness en maestros de escuela con el fin de que estos a su vez enseñen a sus alumnos la importancia de la meditación y de la conciencia plena. Por desgracia yo no tengo la oportunidad de participar en estos retiros ya que no me dedico al mundo de la enseñanza, así que me tengo que conformar con los eventos publicos del maestro. Por otro lado durante la gira también se venden diferentes manuscritos de Thich en forma de cuadros con el fin de ayudar a las ONG que tabajan en pequeñas aldeas de Vietnam.

Estos son los que compre para Estefania y para mi:

IMG_20140517_121219

Avui fa 11 anys des de que vaig tornar a neixer

Reading time: < 1 minute Avui és una data assenyalada en el meu calendari, a part de fer pocs dies des de que el nostre fill ens va deixar es compleixen 11 anys del brutal accident de cotxe que vaig patir. Un nou recordatori de fins a quin punt hem d’estar agraïts per l’oporunitat de viure i fins a quin punt cada segon que passem en aquest món és un regal.

Sempre m’agrada recordar el dia tornant a veure les fotografies del cotxe per tornar a ser conscient de fins a quin punt vaig ser afortunat al sortir-ne sense ni una rascada.

accident bmw

Un nou dia i un nou gràcies des del cor.