May 09

L’experiència l’entens quan la tens, avui en faig 40

Reading time: 6 – 10 minutes

Bon dia, potser aquesta és l’entrada al blog que he escrit més aviat al matí però després de quasi 17 anys de blog la veritat costa de recordar. És en detalls com aquests en els que t’adones que fer 40 anys són uns quants. Potser una de les coses que més m’impacte és recordar el que hem deia el Magí fa molts anys “et fas gran i veus el món com si encara en tinguessis molts menys” i ell afegia “a més ningú et dona un manual per dir-te què ha canviat i com ho has d’afrontar”; personalment aquest manual fa molts anys que el vaig trobar i que l’estic escrivint i millorant a diari, això si, la mirada jove costa de canviar-la. Sovint recordo moments de fa un grapat d’anys com si encara fos ahir.

En unes hores seré a un avió cap a Tampa, Forida; això si, per motius de feina. En molts moments això ho vius amb moltíssima il·lusió, aquesta vegada costa llegir-ho així. Veig l’oportunitat i segur que sabré disfrutar aquest aniversari tan llarg, entre el canvi horari i tot viuré un aniversari de més de 24h. Ara mateix em costa pensar que no podré estar al costat del Roc i l’Estefania. Així doncs, puc dir-vos una cosa, aquests són els detalls que realment hem fan sentir que els anys no passen en va.

Hi ha coses que tinc molt clares, una d’elles és que l’edat física no condiciona l’edat mental. La meva forma d’entendre l’experència tot i estar lligada a l’edat, com a fet que possibilita haver viscut moltes coses, crec que té una altre variable amb encara més pès i són les vivències que hem acumulat en els anys d’oportunitat que hem tingut. Personalment sóc de l’opinió que la vida no m’ho ha posat fàcil; evidenment no puc queixar-me perquè amb un minut que dediqui a donar un cop d’ull a les notícies és evident que he tingut molta sort d’haver nascut on he nascut, i això no es tria.

Però per altre banda, totes les vivències difícils que m’ha tocat superar en dies com el d’avui em venen el cap i agafen un pes molt emotiu. Curiosament parlo molt poc del meu pare en el dia a dia, però ús ben asseguro que costa molt passar un dia sense que algún detallet me’l fassi recordar i pensi en com hagués canviat la meva vida d’haver-lo pogut disfrutar durant més anys. Recordo una infantesa molt humil però al mateix temps plena de singularitats que m’ajudaben a acumular aquestes vivències de les que auvi ús parlo.

L’adolescència va ser una etapa molt desconcertant, suposo que igual que molta gent, en el meu cas ho va ser perquè havent descobert la meva passió se’m feia molt i molt difícil tenir-hi accés degut a l’entorn rural on he nascut. Per sort, al accedir a la universitat i la popularització d’Internet van canviar la meva vida i van permetrem acostar-me a moltíssimes persones afins als meus gustos. D’aquí varen neixer els mussols. Evidenment cada cop costa més matenir el contacte amb tots ells però una cosa la sé segura, cada cop que els veig recordo moments innoblidables al pis d’estudiants de Mataró.

Com que venia parlant dels fets durs que m’ha tocat superar, crec que podria definir el final de l’adolescència amb l’accident de cotxe que vaig patir. Sé que costa entendre que amb 26 anys algú pugui dir que acaba l’adolescència però a grans trets diria que va ser així, aproximadament per aquestes dates va ser quan me’n vaig anar a viure en parella per primer cop. Realment va ser una relació molt enriquidora la que vaig tenir amb la Dafne i estic convensut que moltíssimes de les grans ensenyanses que he anat adquirin els últims anys varen neixer amb ella.

La qüestió és que sovint quan alguna cosa acaba ens dona la sensació que és quelcom dolent perquè va acompanyada d’un dolor intens que sentim dins nostre i que no sabem com superar. Però els anys et donen prespectiva i des d’aquesta prespectiva, ara puc dir que quan algo acaba és per deixar espai a noves coses que han de venir. De fet, estic tan convensut d’això que el llibre que m’estic llegint ara mateix de l’Anthony Robins va d’això. D’acceptar el preu que hem de pagar per posar noves coses a la nostre vida, compte ningú parla de diners aquí.

Havent trobat aquest espai a part de començar a crear la que ara és la meva família també vaig posar-me a crear algo molt més important, vaig començar la creació conscient de mi mateix, per arrodonir-ho podriem dir que això va començar fa uns deu anys. Mai podré agraïr prou a l’Estefania l’espai que m’ha donat com a parella perquè això pogués començar i segueixi passant dia rera dia. Vull demanar disculpes a totes les persones que inverteixen tantes i tantes hores en buscar-se, sota el meu punt de vista la vida va de crear-se. Buscar models de persones amb conductes que per nosaltres són admirables i crear la nostre propia versió d’aquestes conductes.

You have the power to invent yourself.

Jo no sé si sóm els nostres pensaments, les nostres conductes, els nostres fets. El que si tinc clar és que la suma de totes aquestes coses ens omplen els moments de la vida. Així doncs, gràcies a la PNL he pogut apendre que canviant el llenguatge puc crear una percepció del món que m’ajuda a estar agraït a la vida en cada instant que tinc la sort de viure. Hi ha moments, com deia fa una estona, que la vida no t’ho posa fàcil. Aquests són els moments on toca creixer, toca superar-se i toca ser més agraït que mai.

Suposo que a aquestes altures ningú dubte que després d’acomiadar-me del pare i veure passar la vida per davant meu en un instant. El fet més dur que m’ha tocat viure és la perdua del Pol. Quan el recordo quasi de forma instantànea noto com les llagrimes s’apoderen dels meus ulls. Per sort, tota una colla d’anys de treball de creixement personal m’ajuden a sentir un agraïment infinit a la vida. De les coses que estic orgullós és com vaig ser capaç de sobreposar-me al costat de l’Estefania per tornar-ho a provar i acabar construint la nostre família.

Com és lògic podria tornar a repassar la meva vida centrant-me amb els fets positius que han anat passant, que no són pocs. Sincerament jo veig aquests fets com a premis o recompenses, però no pas com els fets que em fan creixer. Així doncs, tancant el cercle sobre el que anava explicant per mi l’experiència es forja a través de les vivències que ens fan creixer. Ah! i mirant la televisió no s’acumulen vivències massa intenses, almenys sota el meu punt de vista. Imagino que a aquestes altures no cal dir que el millor premi que he rebut mai me l’ha donat l’Estefania, ens ha fet patir molt però ara mateix el Roc s’ha convertit en el Sol sobre el que donem voltes.

Potser no tothom entendrà perquè m’havia d’aixecar a les cinc del matí per escriure això, però jo només puc dir que ho necessitava i que tampoc hem cal que ningú ho entengui perquè a mi m’omple tan fer aquest petit ritual que n’hi ha prou per trobar les forces per fer un salt de llit i plantar-me davant l’ordinador per escriure-ho.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS ELS QUE M’HEU ACOMPANYAT DURANT AQUESTS 40 ANYS QUE M’HAN PERMÈS CREAR-ME TAL I COM VULL SER.

May 09

Ja en sumo 39; no ús perdeu qui m’ha felicitat aquest any

Reading time: 1 – 2 minutes

Un any més sumo una unitat a la compte i ja en van 39. Els 40 s’acosten però la veritat és que no li dono més importància del que té. La vida passa i les experiències s’acumulen. Per sort hi ha coses que realment hem fan somriure, algunes les podeu veure aquí:

pastis

d’altres aquí:

 

i fins hi tot podeu escoltar grans felicitacions com aquest del mateix Fidel Castro XDDD

 

 

Moltíssimes gràcies a tots els que us heu recordat de mi i als que no també, una fortíssima abraçada amb molt d’amor. GRÀCIES!

 

Mar 06

Benvingut Roc (17/2/16)

Reading time: < 1 minute Hi ha moments en els que sobren les paraules.

Porto un mes intentant saber com descriure aquest moment per compartir-lo amb tots vosaltres però no he estat capaç de saber com fer-ho ni tan sols d’escollir quina foto compartir. Així doncs, compartiré un petit experiment amb 1s de video dels primers dies de vida del Roc.

BENVINGUT!!!

Jul 31

15 anys amb el blog online

Reading time: 1 – 2 minutes

Avui dia 31 de juliol fa 15 anys que vaig decidir-me a escriure el meu primer article al blog. Com passa el temps! cada cop que penso que el dia que vaig començar no sabia ni el que era un blog i que l’anomenava “digital diary”. Sovint escric tot dient que tinc l’agenda plena i que no sé d’on treure temps per escriure. Doncs bé, després d’un periode molt i molt llarg de temps on el meu vincle en diversos projectes m’impedia dedicar temps al blog puc dir que tot i tenir una llista de desitjos quasi infinita. Ja no tinc obligacions fortes en projectes fora dels horaris convencionals. Així doncs, en pocs mesos disposaré de temps per gestionar en els meus interessos personals cosa que fins ara no tenia.

15th-anniversary

De moment el meu proposit serà anar publicant alguns dels molts articles que tinc a mig fer i pendents de fer publics. Desitjo que aquest proper any la freqüència de publicacions al blog canviï dràsticament. Creuem els dits perquè pugui mantenir el desig.

Gràcies a tots els fidels seguidors que teniu la paciència d’anar-me seguint.

May 09

i 37!!!

Reading time: 2 – 4 minutes

Avui és un gran dia, en faig 37. Tota una vida d’il·lusions envoltat de persones fantàstiques i on he pogut disfrutar d’experiències meravelloses. Puc guanyar-me la vida amb el meu hobbie i estic envoltat de persones inmillorables. Obviament hi ha moments durs, que tots coneixeu però he d’estar agraït per la gran sort que tinc.

IMG_20140509_082842_1

Abans d’entrar a la secció regalets que m’han fet volia fer un petit recopilatori de coses fantàstiques i excepcionals que m’han passat aquest últim any.

  • He començat a treballar amb dos projectes fantàstics:
  • Google m’ha ofert feina, cosa que emp prenc com reconeixement a la meva carrera.
  • Hem fet la Ruta 66, un dels meus desitjos complerts.
  • Estem arreglant el jardí de casa.
  • He pogut coneixer la persona més fantàstica de la meva vida, el Pol, el meu primer fill.
  • A més de coneixer i compartir el dia a dia amb persones fora de serie a les que només puc estar agraïts, tots ells han estat grans mestres.

Un dels regals per l’esperit que m’ha encatat va ser poder assistir a l’event del monjo budista Thich Nhat Hanh, si tot va com m’agradaria els propers dies ús explico més de l’event.

IMG_20140508_195559

Un altre regal que m’ha fet l’Estefania ha estat una barreja de dues de les meves dues passions, no ús ho perdeu.

IMG_20140509_083330_1

i com a nota curiosa que no sabia, Google el dia del teu aniversari canvia el seu logo per tu:

google

 

Malgrat tot avui serà un dia dur, perquè a ningú li agrada anar al tanatori a recollir les cendres del seu fill el dia del seu aniversari però després dels exercicis de Minfulness que vaig poder practicar ahir la veritat és que la vida es veu diferent.

GRÀCIES!

May 03

La història del Pol

Reading time: 11 – 18 minutes

El projecte

Després d’uns anys de convivència varem decidir crear la família Rius Barberà; no ens agraden les coses típiques per això finalment varem aconseguir crear el nostre casament a mida. Tot plegat una excusa perfecte per compartir amb els amics i familiars més propers quelcom molt especial que anavem a començar.

Cada un dels passos del procés va ser molt intens i els varem anar concluint amb èxit, la cerimònia, el convit, el viatge de noces i fins hi tot la resta de viatges com a matrimoni han acabat sent records fantàstics. Tot plegat sabiem que eren experiències que hauriem d’aparcar durant uns anys perquè el objectiu més important és crear la nostre família.

Així que un cop la natura es va posar en marxar varem aparcar els viatges i varem començar a invertir en el nostre niu. Obres al Jardí i a l’habitació del primer fruit del nostre projecte. Tot plegat una forma de viure l’arribada del nostre primer fill, el Pol.

Els fets

Després de 37 setmanes d’embaràs tocava el moment de coneixer l’hospital on havia de neixer el Pol, la clínica del Pilar. O sigui, que el dissabte 26 d’abril a les 12h allà estavem apunt per coneixer la llevadora. Un passeig per les instal·lacions, moltes explicacions i detalls sobre com seria el part. Quan tot plegat ja estava enllestit l’Estefania fa un comentari innocent: “Fa un parell de dies que em sento poc al nen”. Aprofitant que erem a l’hospital es planteja fer un registre per veure si el nen esta bé i aquí comença la història. El cor responia bé però el nen no es movia, ni menjant xocolata ni forçant-lo amb les mans.

Arribats en aquest punt el que havia de ser una simple visita es converteix en un part. La llevadora trenca la bossa i les aigües surten netes i tot fa pensar que podriem acabar tenint un part natural però de seguida l’activitat del cor del nen es para i els fets es precipiten. Ràpidament traslladen l’Estefania a quiròfan mentre jo estava deixant la roba a l’habitació. Així que quan torno l’Estefania ja no hi és i m’acaben enviant a la sala d’espera. A quiròfan els fets van molt ràpid i en qüestió de minuts s’ha practicat la cesària.

El Pol ja és aquí, ha nascut el nostre primer fill a les 16:35 pesant 2.980gr. Tothom esta molt nerviós perquè el Pol no plora i esta molt aturdit. Alguna cosa ha passat a la panxa de la mare, no se sap quan ni perquè però l’han de reanimar i fins al cap de 15min no aconsegueixen fer-ho. El cor comença a funcionar però els organs estan molt tocats i se sap que hi ha alguna afectació neurològica però no el seu abast. Ràpidament el traslladen a la UCI i allà l’equip de pediatres pren la decisió de traslladar-lo a un hospital més equipat on li puguin fer totes les proves pertinents.

Durant tot aquest procés l’Estefania no ha parat de reclamar la meva presència i a mi els minuts se’m feien eterns, al cap de menys de dues hores ens retrobem i som informats de tot plegat per part dels metges. Amb l’Estefania a l’habitació jo me’n vaig a la UCI on coneixo el meu fill. El primer impacte és un xoc important perquè esta completament plè de tubs i més tubs. Tot l’entorn és plè de màquines que no paren de pitar. Els metges i infermeres s’acumulen sobre d’ell fent-li proves sense parar.

Aquest situació només s’allarga unes poques hores perquè ràpidament es decideix traslladar el Pol a la UCI de Sant Joan de Deu. Per sort en aquest moment ja tenim el Xavi i la Sabina amb nosaltres perquè ens havien portat les primeres coses de casa. Així que el Xavi i jo ens traslladem a l’hospital de Sant Joan de Déu i la Sabina es queda al Pilar amb l’Estefania. Les hores han anat passant i ja és ben fosc, per molt que miri el rellotge no sóc capaç de saber quina hora és.

Mentre acaben d’acomodar al Pol a la UCI i envien a tots els pares a la sala d’espera aprofitem per menjar alguna coseta. Els pares ens expliquen les seves històries i la història del Pol encara és molt inserta. Una manca d’oxigen ha provocat molts d’anys als organs però el més perillós és que no sabem fins a quin punt pot haver afectat el cervell. Finalment puc tornar a veure el Pol esta inmers en un munt de màquines que no paren d’aplicar-li tractaments. Una reunió amb els metges de guardia em reitera l’estat d’incertesa en el que ens trobem i em prepara pel pitjor. Les properes 48h-72h seran vitals.

Torno a l’hospital del Pilar després d’acomidar-me del Pol i em retrobo amb l’Estefania. La família de València ja són aquí i els posem al dia dels fets. Ja és molt tard i el dia s’ha fet infinit el cansament pot amb nosaltres i aconseguim dormir algunes hores tot i les interrupcions de les infermeres que van aplicant-li els tractaments de la cesària a l’Estefania. El matí següent els ginecòlegs que han portat l’embaràs aconsegueixen que Sant Joan de Déu accepti l’ingrés de l’Estefania perquè poguem estar prop del Pol.

Abans de dinar ja som tota la família a l’hospital amb el Pol. No em feu dir com però amb menys de 24h l’Estefania treu forces per aixecar-se de la cadira de rodes i poder saludar al seu fill. L’evolució del Pol és simplement constant, no hi ha millores que ens fassin ser optimistes i els metges cada cop ens han d’anar recordant i ens van preparant pel pitjor. Una persona amb els organs malmesos té possibilitats de viure però si les funcions neurològiques no es recuperen només pot ser un vegetal completament depenent de les màquines.

Els dies es fan eterns i les hores passen al costat del Pol mentre les mostres de suport no paren d’arribar. La relació amb els pares d’altres nens, infermeres i metges és el que més hores ocupa el meu temps i l’Estefania fa l’impossible per reduir els seus impediements físics per poder estar amb el Pol. Les 48h arriben i no hi ha res que ens fassi pensar que el Pol es podrà salvar. Els metges insisteixen en que pot arribar el moment on haguem de decidir.

Finalment arriben les 72h i no hi ha millores. La recomanació és clara, els metges ens deixen clar que poden allargar l’agonia però que la cura no arribarà. Així que finalment hem de prendre la decisió. No és senzill parlar d’això però per sort tan l’Estefania com jo tenim les coses clares. Si no pots disfrutar la vida, si no pots omplir el seu temps d’experiències això no és vida. Per tant, la decisió estava clara per nosaltres. Això no ho feia més senzill però almenys marcava el camí.

Tocava preparar el comiat. Crec que és una gran sort poder decidir com t’acomiades d’algú que has arribat a estimar tan en tan poc temps. Fins aquell moment no haviem pogut abraçar al Pol degut a la gran quantitat de tubs i cables que portava per tot arreu. Així que decidim vestir-lo i portar-lo a la nostre habitació, allà la família s’acomiada d’ell i finalment li diem adéu mentre el seu cor s’apaga entre els nostres braços.

Decidir què s’ha de fer amb el cos del teu fill és molt dur i sobretot adonar-se de fins a quin punt esta pervertit el sistema encara més. Una vegada acceptades les possibilitats la decisió que varem prendre va ser fer-li una necropcia i incinerar-lo. Per sort les persones que ens van atendre van ser sensibles i ens varen facilitar el camí.

Pol Rius Barberà

L’aprenentatge

Quan a un li toca viure episodis tan durs es pot preguntar moltes coses però si algo he après durant el camí de la meva vida és que hem d’estar agraïts per tot el que se’ns envia. És evident que les nostres perspectives i els nostres plans eren uns altres i que ningú volia que els fets anéssin així. Però som uns afortuntats perquè se’ns ha enviat un regal en forma de nen preciós i amb ell venia una lliço de vida que ens fa creixer i ens permet veure les coses des d’un altre nivell.

Acceptar el que se’ns envia, descobrir l’amor incondicional i estar agraïts per cada segon de salut i de vida són només uns petits exemples de fins a quin punt som afortunats. No oblidaré mai fins a quin punt sentia amor per aquella vida que sabia que li quedaven instants per marxar. A partir d’aquell instant un enllaç infinitament poderós es creava dins el meu cor. El Pol seria dins meu on viuria fins l’últim dels meus dies.

En el dia a dia els temes importants van quedant dil·luits per moltes altres situacions, és senzill adonar-se que hem omplert la nostre vida de coses materials o que els nostres valors han estat confosos per desitjos banals; el realment complicat és canviar això. Som objectes d’un regal fantàstic que és la vida i aquesta té un temps finit omplir-la d’experiències meravelloses i d’amor només depèn de nosaltres. Entendre fins a quin punt són especials els moments que vivim és una decisió que hem de prendre. Sovint veig com les persones que m’envolten confonen l’alegria amb la felicitat. És evident que és molt agradable disfrutar de l’alegria però cada dia tinc més clar que la felicitat també viu en els moments durs perquè aquests estan creant coses realment poderoses dintre nostre.

A secundaria em van explicar per primer cop que els humans som éssers socials, en aquell moment em va costar molt d’acceptar això. Per sort, la vida m’ha anat ensenyant que no només som éssers socials sinó que aquest fet ens omple d’emocions que són la base sobre la que es construeixen les il·lusions i al cap i a la fi la societat és la pedra angular sobre la que s’articula la nostre vida. La família és una forma d’organitzar-se amb petits grups dins de la societat, però aquest grup no el podem escollir encanvi sabem que sempre seran allà per recolzar-nos passi el que passi. El que si que escollim són els amics que quan arriben circumstàncies difícils estan al nostre costat recolzant-nos i donant-nos el millor que tenen dintre per ajudar.

On vull arribar amb totes aquestes idees, doncs a quelcom tan senzill com la companyia. Al final a aquest món arribem sols i marxem sols. Ningú ens pot acompanyar en aquest camí i l’hem de fer en solitari. Per això mentre estem vius poder disfrutar de la companyia de les persones que més ens estimem és fonamental.

El futur

Mirar endavant i pensar en el futur en moments com aquests diria que és el que més costa. De sobte els projectes que omplien el dia a dia perden força i et qüestiones si tenen sentit. És evident que encara som joves i que estem convensuts que podrem tenir més fills. Aquests mai ompliran l’espai del Pol però si que li faran companyia. Per nosaltres el Pol mai morirà perquè és una emoció que tenim instal·lada al cor.

Al llarg de la vida he hagut de passar per altres moments en que he hagut de reconstruir el meu futur després d’un canvi imprevist molt important. Sovint en aquests moments ens fem preguntes que semblen molt importants: per què jo? què he fet malament? i d’altres similars. Però si he après alguna cosa d’aquests moments que he viscut és que fer-se les preguntes adequades és fonamental. No ens ha de fer por adonar-nos que estem buscant la solució a un problema que no cal resoldre per canviar l’enunciat i adequar-lo a la resposta que servirà per construir el nostre futur.

Els nostre valors i les creences fonamenten les nostres decisions. Però aquests no són estàtics ni inmobils, així que quan ens passa quelcom tan important com el que estem vivint en aquests moments és interessant qüestionar-se certs canvis de valors i crear noves creences que deixaran enrera el que fins ara ens havia estat útil.

Per mi el més difícil quan estic trist és connectar amb la il·lusió. Les passions queden apagades i tot es fa una muntanya. Arribats en aquest punt el que faig és confiar en que tot és un procés i que el canvi no vindrà de cop. Així doncs sabent el que m’agrada vaig forçant-me en omplir certs moments d’aquests ingredients. D’aquesta forma poc a poc faig creixer el dessig per allò que m’apassiona i mica en mica veig com la flama de la il·lusió crema cada cop amb més força. Aquests moments encara els veig lluny però el procés ha començat.

El perquè d’aquestes lletres

La finalitat d’aquesta entrada al blog és diversa. En primer lloc em calia posar ordre. La següent motivació és compartir. Sovint veiem quelcom natural el compartir els bons moments però ens amaguem dels dolents. Doncs bé, ara toca compartir aquest moment de creixement tan important. A més no sempre tens les ganes de repetir una i altre vegada la història que t’ha portat fins aquí amb totes les persones que t’agradaria fer-ho. A través d’aquest mitjà puc fer-ho.

Agraïments

Durant el procés que avui fa una setmana que es va descadenar hem estat amb contacte amb moltíssimes persones. Algunes ja les coneixiem des de fa uns mesos i d’altres simplement hem pogut compartir minuts amb elles. Però totes tenien quelcom en comú són éssers humans excepcionals.

Infinites gràcies i agraïments a les persones del Milenium de Vilafranca, l’equip de l’hospital clínic del Pilar, de Sant Joan de Déu i a la gent del SEM. No donaré cap nom perquè quan coneixes a tantíssima gent fantàstica en tan poc temps ets incapaç de recordar tots els noms i crec que seria injust deixar-me’n algún. El que si tinc clar és que per fer la seva feina i com la fan has de ser un fora de serie.

Jo sempre he treballat en quelcom que és la meva passió i per tant sempre he valorat moltíssim la gent que treballa en la seva vocació. Doncs bé, diria que en una setmana he conegut més gent vocacional que en la resta de la meva vida. Veure com cuidaven el Pol amb aquell amor i delicadesa que només pot neixer d’algú que desenvolupa la seva professió més enllà de la recompensa econòmica sinó perquè és algo que li surt de dins. Tot aquest equip de vocacionals et fa sentir especial, et fa sentir estimat i recolzat. No hem puc oblidar tampoc de la família, els amics i els coneguts que han estat i estan en tot moment donant-nos el seu carinyo i la seva ajuda.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I A TOTHOM, SOU FANTÀSTICS I ÚS ESTIMEM MOLT!

POL: Petit Ocellet Lluitador

Jul 31

Avui el blog fa 12 anys

Reading time: < 1 minute Avui el blog ha arribat a la nova fita dels 12 anys. Cal dir que ja fa anys que pobret esta tocat ja que les obligacions impedeixen trobar temps pels hobbies; tot i amb això, pel que a mi respecte el considero més viu que mai. La raó és ben senzilla tinc més d'un instint al dia d'escriure coses que finalment no s'acaba podent materialitzar degut a la quantitat de temps que cal dedicar a cada entrada. pastis 12 aniversari del blog

Així doncs, amb els meus millors desitjos i esforços continuaré treballant i esforçant-me dia a dia per canviar aquesta dinàmica, gràcies a tots els que em seguiu.

May 09

Avui en faig 35!

Reading time: 1 – 2 minutes

Encara dintre d’aquest núvol que m’envolta des de fa setmanes i que no em deixa tocar de peus a terra avui és un altre dia molt especial en la meva vida, avui compleixo 35 anys. No és cap número màgic com els 18 o els 30. Però avui realment sento que tot el que m’envolta és màgic; la família, els amics i el més màgic de tot és la connexió que sento amb el meu interior. Tinc la sensació d’estar en pau en mi mateix i això ús asseguro que és el millor regal que he experimentat mai. La veritat és que ara mateix no puc demanar res a la vida, així doncs només puc seguir donant i compartint tot allò de que disposo. Aprendre que la felicitat és un estat que s’ha de saber disfrutar durant el caminar cap a l’objectiu que manté l’il·lusió i que sostenta la passió amb la que s’afronten les accions diaries. Tot plegat fa que continui afrontant els dies amb un fantàstic somriure als llavis.

May 07

9 anys des de que vaig tornar a neixer

Reading time: 2 – 3 minutes

Avui es compleixen 9 anys del meu accident que em podria haver costat la vida, sempre m’agrada escriure un article recordant el moment i mostrant una foto de com va quedar el cotxe.

accident bmw

Aquest any el fet és més emotiu que mai ja que després del punt d’inflexió que va suposar per mi aquest segona oportunitat me n’adono que he canviat molt les meves preferencies vitals i això em fa sentir molt bé. De fet, amb l’última re-organització del blog es pot veure que a més del meu interés per la tecnologia es diferencia clarament un apartat dedicat al creixement personal i un altre per tractar temes personals, com aquest mateix article.

Però no només el blog és un gran exemple del meu canvi interior, el passat 29 d’abril vaig contraure matrimoni amb l’Estefania una persona que m’ha ajudat a tenir un punt de vista molt diferent a la vida; on els aspectes més competitius de la nostre societat han obert un espai a altres parts més emocionals que m’ajuden a mantenir l’equilibri en el meu dia a dia. Quan després de tots aquests anys de treball personal arribes en un punt d’equilibri entre la part mental, emocional, espiritual i física tot plegat té un efecte revitalitzant que t’ajuda a afrontar el dia a dia amb un somriure als llavis.

L’última prova me l’ha posat la vida aquest darrer dia 1, dia en el que un dels meus servidors personals m’ha donat un ensurt que paliar els efectes em costarà encara moltes setmanes de feina i esforç, tan energètic com econòmic. Però el difícil, o l’interessant, és saber afrontar aquesta situació professional sense que m’afecti el moment tan dolç que estic vivint en la meva vida personal. Dit d’altre forma, el interessant és aconseguir que aquest contra-temps tècnic no tingui efectes sobre el viatge de noces que comença aquest proper dijous. Això és el que em fa estar més content de la meva evolució d’aquests 9 anys.

No penseu pas que estic dient que he arribat al final del meu camí, al contrari, he descobert que l’èxit no el trobaré al final del camí sinó disfrutant del dia a dia pel fet de poder viure el camí que he escollit. Per no allargar-me massa acabaré l’article amb una cita:

La vida és un joc, no et prenguis res seriosament.