Route 66 – dia #19 – de San Francisco, California a Barcelona

Reading time: 4 – 6 minutes

El viatge de tornada ha estat via Frankfurt, com sempre passa en aquests casos tot plegat s’acaba allargant unes 24h. Així ara el que toca és viure amb el jet lag durants uns dies. El que volia fer en aquest article és aprofitar per comentar temes relacionats amb el viatge però que per un motiu o altre no he pogut afegir en el dia a dia.

Del primer que vull parlar és de la gent, nosaltres anavem amb el xip de que ens trobariem amb unes persones més aviat tancades, pre-potents i no massa amables. La nostre sorpresa ha estat trobarnos en just el contrari, en molts llocs incloses grans ciutats la gent et saluda fins hi tot sense venir a “cuento” de res, sempre estan apunt per fer-te un comentari amable. Fins hi tot aguantar-te la porta al entrar o sortir dels llocs.

A l’hora de conduir són molt més pacients que en el nostre país, rarament et piten i s’esperen el que calgui per facilitar-te la conducció. Com a tot arreu ens hem trobat excepcions i generalitzar sempre és dolent, tot i que en el nostre cas he de dir que els pocs casos de persones fora del patró que descric han estat hispanes i dels 9 estats que hem visitat el que la gent s’ha mostrat menys amigable ha estat California.

Quan vas a l’estranger sempre troves senyals de transit o noms de negocis que són graciosos. En aquest viatge això era una mica més difícil perquè malgrat no hagis anat mai als EUA tots consumim moltíssimes produccions audiovisuals fetes en aquest país i llavors tot plegat ja és més familiar. Així que si m’he de quedar amb un nom gracios és el d’una carretera que es deia: Zzyzx a California.

Una altre cosa curiosa o que em va sorprendre moltíssim és la quantitat de gent que sap castellà, sobretot a California. Ja no només les persones d’origen hispà, com podia passar a Nou Mèxic, sinó persones autòctones que com a mínim xapurrejaven el castellà.

Quan vaig estar a Panamà vaig aprendre que quan un semafor esta vermell es pot girar a la dreta, cosa que hem costava posar a la pràctica però que a base de tocs de pito dels que tenia darrera vaig aprendre. Doncs bé, la qüestió és que això és així perquè als EUA és una pràctica permesa i súper habitual. Això si, rarament et pitarà algu si estas en un carril de només girar a la dreta en un semafor vermell i no intentes passar.

Com es demana el menjar de forma habitual també és força curiós, en general no és gens car menjar, obviament si vols gastar diners ho pots fer. Tot i que amb uns 10$ pots menjar moltíssim. La idea és que tu demanes normalment un plat que costa aproximadament aquesta quantitat i això acostuma a incloure un o dos “sides”, que sovint pots escollir entre patetes fregides, patates al forn, una sopa, una amanida, una amanida de col o alguna coseta així. El restaurant de diari que més em va agradar és la cadena Denny’s; amb beguda “re-fill” com és típic i amb mil combinats dels que a mi m’agraden. Com a gran descobriment la “Pink Lemonade”, una llimonada rosa que esta molt bona.

Hi ha una pregunta típica d’aquest viatge: “què ús ha agradat més?” doncs la veritat no és senzill contestar-ho perquè hem vist moltíssimes coses. El “Painted Desert” és una passada, però clar després penses amb el “Grand Canyon” i que t’haig de dir. Arribats aquí canvio d’estartegia anem a pensar en ciutats, Chicago molt xula i verda, però al costat de San Francisco la veritat no hi ha color. Quan ja no saps per on tirar penses, en els poblets petits com Williams (Arizona) o fins hi tot amb Santa Fe (Nou Mèxic) que malgrat ser la capital de l’estat és un poble. Però posar això per davant de la costa: Venice, Santa Monica, o llocs més entrenyables com Big Sur, Morro Bay o Pacific Grove a Monterey doncs la veritat la cosa torna a ser impossible de comparar. Dit d’altre forma, almenys jo sóc no puc dir en quedar-me. Per tant només puc dir que és una experiència que s’ha de viure i que vull recomanar a tothom.