Reading time: 11 – 18 minutes

Versión castellano: La historia de Pol

El projecte

Després d’uns anys de convivència varem decidir crear la família Rius Barberà; no ens agraden les coses típiques per això finalment varem aconseguir crear el nostre casament a mida. Tot plegat una excusa perfecte per compartir amb els amics i familiars més propers quelcom molt especial que anavem a començar.

Cada un dels passos del procés va ser molt intens i els varem anar concluint amb èxit, la cerimònia, el convit, el viatge de noces i fins hi tot la resta de viatges com a matrimoni han acabat sent records fantàstics. Tot plegat sabiem que eren experiències que hauriem d’aparcar durant uns anys perquè el objectiu més important és crear la nostre família.

Així que un cop la natura es va posar en marxar varem aparcar els viatges i varem començar a invertir en el nostre niu. Obres al Jardí i a l’habitació del primer fruit del nostre projecte. Tot plegat una forma de viure l’arribada del nostre primer fill, el Pol.

Els fets

Després de 37 setmanes d’embaràs tocava el moment de coneixer l’hospital on havia de neixer el Pol, la clínica del Pilar. O sigui, que el dissabte 26 d’abril a les 12h allà estavem apunt per coneixer la llevadora. Un passeig per les instal·lacions, moltes explicacions i detalls sobre com seria el part. Quan tot plegat ja estava enllestit l’Estefania fa un comentari innocent: “Fa un parell de dies que em sento poc al nen”. Aprofitant que erem a l’hospital es planteja fer un registre per veure si el nen esta bé i aquí comença la història. El cor responia bé però el nen no es movia, ni menjant xocolata ni forçant-lo amb les mans.

Arribats en aquest punt el que havia de ser una simple visita es converteix en un part. La llevadora trenca la bossa i les aigües surten netes i tot fa pensar que podriem acabar tenint un part natural però de seguida l’activitat del cor del nen es para i els fets es precipiten. Ràpidament traslladen l’Estefania a quiròfan mentre jo estava deixant la roba a l’habitació. Així que quan torno l’Estefania ja no hi és i m’acaben enviant a la sala d’espera. A quiròfan els fets van molt ràpid i en qüestió de minuts s’ha practicat la cesària.

El Pol ja és aquí, ha nascut el nostre primer fill a les 16:35 pesant 2.980gr. Tothom esta molt nerviós perquè el Pol no plora i esta molt aturdit. Alguna cosa ha passat a la panxa de la mare, no se sap quan ni perquè però l’han de reanimar i fins al cap de 15min no aconsegueixen fer-ho. El cor comença a funcionar però els organs estan molt tocats i se sap que hi ha alguna afectació neurològica però no el seu abast. Ràpidament el traslladen a la UCI i allà l’equip de pediatres pren la decisió de traslladar-lo a un hospital més equipat on li puguin fer totes les proves pertinents.

Durant tot aquest procés l’Estefania no ha parat de reclamar la meva presència i a mi els minuts se’m feien eterns, al cap de menys de dues hores ens retrobem i som informats de tot plegat per part dels metges. Amb l’Estefania a l’habitació jo me’n vaig a la UCI on coneixo el meu fill. El primer impacte és un xoc important perquè esta completament plè de tubs i més tubs. Tot l’entorn és plè de màquines que no paren de pitar. Els metges i infermeres s’acumulen sobre d’ell fent-li proves sense parar.

Aquest situació només s’allarga unes poques hores perquè ràpidament es decideix traslladar el Pol a la UCI de Sant Joan de Deu. Per sort en aquest moment ja tenim el Xavi i la Sabina amb nosaltres perquè ens havien portat les primeres coses de casa. Així que el Xavi i jo ens traslladem a l’hospital de Sant Joan de Déu i la Sabina es queda al Pilar amb l’Estefania. Les hores han anat passant i ja és ben fosc, per molt que miri el rellotge no sóc capaç de saber quina hora és.

Mentre acaben d’acomodar al Pol a la UCI i envien a tots els pares a la sala d’espera aprofitem per menjar alguna coseta. Els pares ens expliquen les seves històries i la història del Pol encara és molt inserta. Una manca d’oxigen ha provocat molts d’anys als organs però el més perillós és que no sabem fins a quin punt pot haver afectat el cervell. Finalment puc tornar a veure el Pol esta inmers en un munt de màquines que no paren d’aplicar-li tractaments. Una reunió amb els metges de guardia em reitera l’estat d’incertesa en el que ens trobem i em prepara pel pitjor. Les properes 48h-72h seran vitals.

Torno a l’hospital del Pilar després d’acomidar-me del Pol i em retrobo amb l’Estefania. La família de València ja són aquí i els posem al dia dels fets. Ja és molt tard i el dia s’ha fet infinit el cansament pot amb nosaltres i aconseguim dormir algunes hores tot i les interrupcions de les infermeres que van aplicant-li els tractaments de la cesària a l’Estefania. El matí següent els ginecòlegs que han portat l’embaràs aconsegueixen que Sant Joan de Déu accepti l’ingrés de l’Estefania perquè poguem estar prop del Pol.

Abans de dinar ja som tota la família a l’hospital amb el Pol. No em feu dir com però amb menys de 24h l’Estefania treu forces per aixecar-se de la cadira de rodes i poder saludar al seu fill. L’evolució del Pol és simplement constant, no hi ha millores que ens fassin ser optimistes i els metges cada cop ens han d’anar recordant i ens van preparant pel pitjor. Una persona amb els organs malmesos té possibilitats de viure però si les funcions neurològiques no es recuperen només pot ser un vegetal completament depenent de les màquines.

Els dies es fan eterns i les hores passen al costat del Pol mentre les mostres de suport no paren d’arribar. La relació amb els pares d’altres nens, infermeres i metges és el que més hores ocupa el meu temps i l’Estefania fa l’impossible per reduir els seus impediements físics per poder estar amb el Pol. Les 48h arriben i no hi ha res que ens fassi pensar que el Pol es podrà salvar. Els metges insisteixen en que pot arribar el moment on haguem de decidir.

Finalment arriben les 72h i no hi ha millores. La recomanació és clara, els metges ens deixen clar que poden allargar l’agonia però que la cura no arribarà. Així que finalment hem de prendre la decisió. No és senzill parlar d’això però per sort tan l’Estefania com jo tenim les coses clares. Si no pots disfrutar la vida, si no pots omplir el seu temps d’experiències això no és vida. Per tant, la decisió estava clara per nosaltres. Això no ho feia més senzill però almenys marcava el camí.

Tocava preparar el comiat. Crec que és una gran sort poder decidir com t’acomiades d’algú que has arribat a estimar tan en tan poc temps. Fins aquell moment no haviem pogut abraçar al Pol degut a la gran quantitat de tubs i cables que portava per tot arreu. Així que decidim vestir-lo i portar-lo a la nostre habitació, allà la família s’acomiada d’ell i finalment li diem adéu mentre el seu cor s’apaga entre els nostres braços.

Decidir què s’ha de fer amb el cos del teu fill és molt dur i sobretot adonar-se de fins a quin punt esta pervertit el sistema encara més. Una vegada acceptades les possibilitats la decisió que varem prendre va ser fer-li una necropcia i incinerar-lo. Per sort les persones que ens van atendre van ser sensibles i ens varen facilitar el camí.

L’aprenentatge

Quan a un li toca viure episodis tan durs es pot preguntar moltes coses però si algo he après durant el camí de la meva vida és que hem d’estar agraïts per tot el que se’ns envia. És evident que les nostres perspectives i els nostres plans eren uns altres i que ningú volia que els fets anéssin així. Però som uns afortuntats perquè se’ns ha enviat un regal en forma de nen preciós i amb ell venia una lliço de vida que ens fa creixer i ens permet veure les coses des d’un altre nivell.

Acceptar el que se’ns envia, descobrir l’amor incondicional i estar agraïts per cada segon de salut i de vida són només uns petits exemples de fins a quin punt som afortunats. No oblidaré mai fins a quin punt sentia amor per aquella vida que sabia que li quedaven instants per marxar. A partir d’aquell instant un enllaç infinitament poderós es creava dins el meu cor. El Pol seria dins meu on viuria fins l’últim dels meus dies.

En el dia a dia els temes importants van quedant dil·luits per moltes altres situacions, és senzill adonar-se que hem omplert la nostre vida de coses materials o que els nostres valors han estat confosos per desitjos banals; el realment complicat és canviar això. Som objectes d’un regal fantàstic que és la vida i aquesta té un temps finit omplir-la d’experiències meravelloses i d’amor només depèn de nosaltres. Entendre fins a quin punt són especials els moments que vivim és una decisió que hem de prendre. Sovint veig com les persones que m’envolten confonen l’alegria amb la felicitat. És evident que és molt agradable disfrutar de l’alegria però cada dia tinc més clar que la felicitat també viu en els moments durs perquè aquests estan creant coses realment poderoses dintre nostre.

A secundaria em van explicar per primer cop que els humans som éssers socials, en aquell moment em va costar molt d’acceptar això. Per sort, la vida m’ha anat ensenyant que no només som éssers socials sinó que aquest fet ens omple d’emocions que són la base sobre la que es construeixen les il·lusions i al cap i a la fi la societat és la pedra angular sobre la que s’articula la nostre vida. La família és una forma d’organitzar-se amb petits grups dins de la societat, però aquest grup no el podem escollir encanvi sabem que sempre seran allà per recolzar-nos passi el que passi. El que si que escollim són els amics que quan arriben circumstàncies difícils estan al nostre costat recolzant-nos i donant-nos el millor que tenen dintre per ajudar.

On vull arribar amb totes aquestes idees, doncs a quelcom tan senzill com la companyia. Al final a aquest món arribem sols i marxem sols. Ningú ens pot acompanyar en aquest camí i l’hem de fer en solitari. Per això mentre estem vius poder disfrutar de la companyia de les persones que més ens estimem és fonamental.

El futur

Mirar endavant i pensar en el futur en moments com aquests diria que és el que més costa. De sobte els projectes que omplien el dia a dia perden força i et qüestiones si tenen sentit. És evident que encara som joves i que estem convensuts que podrem tenir més fills. Aquests mai ompliran l’espai del Pol però si que li faran companyia. Per nosaltres el Pol mai morirà perquè és una emoció que tenim instal·lada al cor.

Al llarg de la vida he hagut de passar per altres moments en que he hagut de reconstruir el meu futur després d’un canvi imprevist molt important. Sovint en aquests moments ens fem preguntes que semblen molt importants: per què jo? què he fet malament? i d’altres similars. Però si he après alguna cosa d’aquests moments que he viscut és que fer-se les preguntes adequades és fonamental. No ens ha de fer por adonar-nos que estem buscant la solució a un problema que no cal resoldre per canviar l’enunciat i adequar-lo a la resposta que servirà per construir el nostre futur.

Els nostre valors i les creences fonamenten les nostres decisions. Però aquests no són estàtics ni inmobils, així que quan ens passa quelcom tan important com el que estem vivint en aquests moments és interessant qüestionar-se certs canvis de valors i crear noves creences que deixaran enrera el que fins ara ens havia estat útil.

Per mi el més difícil quan estic trist és connectar amb la il·lusió. Les passions queden apagades i tot es fa una muntanya. Arribats en aquest punt el que faig és confiar en que tot és un procés i que el canvi no vindrà de cop. Així doncs sabent el que m’agrada vaig forçant-me en omplir certs moments d’aquests ingredients. D’aquesta forma poc a poc faig creixer el dessig per allò que m’apassiona i mica en mica veig com la flama de la il·lusió crema cada cop amb més força. Aquests moments encara els veig lluny però el procés ha començat.

El perquè d’aquestes lletres

La finalitat d’aquesta entrada al blog és diversa. En primer lloc em calia posar ordre. La següent motivació és compartir. Sovint veiem quelcom natural el compartir els bons moments però ens amaguem dels dolents. Doncs bé, ara toca compartir aquest moment de creixement tan important. A més no sempre tens les ganes de repetir una i altre vegada la història que t’ha portat fins aquí amb totes les persones que t’agradaria fer-ho. A través d’aquest mitjà puc fer-ho.

Agraïments

Durant el procés que avui fa una setmana que es va descadenar hem estat amb contacte amb moltíssimes persones. Algunes ja les coneixiem des de fa uns mesos i d’altres simplement hem pogut compartir minuts amb elles. Però totes tenien quelcom en comú són éssers humans excepcionals.

Infinites gràcies i agraïments a les persones del Milenium de Vilafranca, l’equip de l’hospital clínic del Pilar, de Sant Joan de Déu i a la gent del SEM. No donaré cap nom perquè quan coneixes a tantíssima gent fantàstica en tan poc temps ets incapaç de recordar tots els noms i crec que seria injust deixar-me’n algún. El que si tinc clar és que per fer la seva feina i com la fan has de ser un fora de serie.

Jo sempre he treballat en quelcom que és la meva passió i per tant sempre he valorat moltíssim la gent que treballa en la seva vocació. Doncs bé, diria que en una setmana he conegut més gent vocacional que en la resta de la meva vida. Veure com cuidaven el Pol amb aquell amor i delicadesa que només pot neixer d’algú que desenvolupa la seva professió més enllà de la recompensa econòmica sinó perquè és algo que li surt de dins. Tot aquest equip de vocacionals et fa sentir especial, et fa sentir estimat i recolzat. No hem puc oblidar tampoc de la família, els amics i els coneguts que han estat i estan en tot moment donant-nos el seu carinyo i la seva ajuda.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I A TOTHOM, SOU FANTÀSTICS I ÚS ESTIMEM MOLT!