2006/10/20
No Comments
Reading time: 2 – 4 minutes
Ahir va ser un dia de feina com podria haver estat qualsevol altre. Però realment va ser un dia d’aquells en els que te’n vas a dormir content, satisfet i feliç. No va tenir res de l’altre món, però tot plegat el va convertir en un molt bon dia.
Em vaig llevar, dutxar, afeitar i tot ben net i amb bona olor vaig decidir-me a tenir un bon dia, després de tres dies d’estar ben espès. Era incapaç de produir res decent i mira que ho intentava, i ho intetava, una i altre vegada. Però ahir malgrat l’encostipat encara era ben present en el meu nas i el meu cap. Ja em vaig aixecar amb una actitut ben positiva.
El matí simplement vaig fer les tropocientes gestions que no havia pogut tancar en els últims dies: trucades, emails, organitzar reunions, gent que tenia descudida des de feia setmanes, etc. Tot va quedar ben lligat per anar a dinar amb el sentiment d’haver aprofitat moltíssim el matí.
El dinar amb la família, perquè la Daphne era fora, a la tarda no vaig deixar que la cosa s’enfonsés. Vaig encarar amb ganes i idees fresques un problema de programació amb el python. Des del dilluns em feia tornar boig. Doncs resulta que des de dilluns les tres solucions que havia programat havien funcionat i per un problema d’aquells ben estúpids jo no havia estat capaç d’adonar-me’n. Però com que la qüestió és que funcionava no em va marxar el bon gust de boca. Que per celebrar-ho es va arreglar entrant la Daphne per la porta de casa.
Després què millor que et truquin els amics: primer l’Ernest una bona estona amb les nostres deliracions, el Law per no perdre el contacte amb la distància i després el Carles des d’Anglaterra posant-me al dia dels seus lios sentimentals. Tot ben rodó. Com que ja era ben negre nit i l’hora de sopar varem preparar unes hamburgueses casolanes que com us podeu imaginar són mil vegades més bones que les del McDonalds i al cap de ben poca estona ja van venir el Xavi i la Sabina.
Varem estar comentant el viatge de noces que ja portaven totes les reserves sota el braç. Quina enveja que em fan 🙂 Singapur, Lombok i Bali… buf! quins records, jo vull tornar-hi ja! a saludar el nostre amic Alan i la Rori. Doncs bé amb una agradable conversa entre somriures i moltes ganes de xerrar es va acabar el dia.
A vegades sembla que un dia de feina no pugui ser un dia feliç, ahir jo diria que va ser l’exemple de que això no té perquè ser així. Però és clar, hi ha d’haver dies durs i dolents perquè hi puguin haver dies com els d’ahir, sinó s’acabarien convertint en dies com qualsevol altre.
