A través del blog d’en Xavier Caballé trobo un article amb un recull d’eines de recuperació de dades. Després de contrastar-ho amb el Manel i amb la seva experiència a Inforescate la llista s’ha ampliat i queda així:
Havia tingut l’oportunintat de veure funcionar aquest tipus de concentradors d’VPN en diverses ocasions però mai n’havia configurat cap. De fet, el model en concret del que us parlo el vaig descobrir a través de Tecnología Pymes. El que més em va sorprendre és la quantitat d’VPNs que gestionava i el seu preu, són 25 VPNs concurrents per uns 350€ de PVD. Després vaig estar mirant-me a fons el manual i les seves especificacions tècniques i crec que és una de les solucions més competitives per montar VPNs a usuaris remots (roadwarriors) de forma senzilla. En aquest cas, senzilla vol dir que no s’hagi d’anar usuari per usuari a configurar-los l’VPN. Sinó que ells mateixos simplement accedint a una pàgina web i amb un simple usuari/password més el suport d’un plug-in Java/ActiveX passin a ser un client de l’VPN.
Al accedir via web després de l’autenticació el dispositiu facilita un portal d’enllaços als usuaris on poden amb un simple clic accedir a aplicacions a través del navegador, per exemple, usant VNC, RDP, Telnet, SSH, IE i d’altres protocols l’usuari pot iniciar per exemple una sessió amb una aplicació que estigui en un servidor local: Word, Excel, ERP, CRM, Web, etc. O sigui, que és ideal per quan tenim usuaris amb coneixements molt bàsics perquè els podem donar accés directe a les típiques coses que usaran i per l’usuari és molt senzill d’entendre. Obviament si no volem accedir via web a la xarxa remota ho podem fer des del sistema, o sigui, que per exmemple si obrim una consola podem llençar un ping sense problemes als servidors remots. No deixa de ser una VPN de les de sempre, però usant com a client el navegador.
Pel que fa al firmware que usa després de connectar-hi via RS232 he pogut veure que és un Linux, al qual pel mateix CLI serie podem tenir-hi accés i tocar el que ens convingui. Per cert, enlloc he trobat la configuració del port serie per connectar-hi però fent proves la que m’ha funcionat ha estat: 9600 8N1 no control de fluxe per hardware ni tampoc per software.
Al iniciar el router aquest portava un firmware força antic que no suportava Windows Vista i que només podia treballar amb clients IE via ActiveX. Però després d’actualitzar el firmware a la versió 2.3.03 no només ja es suporta el Windows Vista sinó que també funciona amb clients Linux amb Firefox usant un applet de Java. Això si hem de tenir permisos d’administrador perquè sinó no pot crear les rutes i d’altres similars al sistema.
Els usuaris de l’VPN poden estar guardats en diversos llocs:
Local user database
Microsoft Active Directory
LDAP directory
NT domains
RADIUS (PAP, CHAP, MSCHAP, MSCHAPv2)
A més disposa d’un sistema de grups i de polítiques de permisos que malgrat no ser res de l’altre món ens permet crear certs tipus de perfils restringint els accessos de forma simple i fàcil de gestionar als grups o usuaris.
Quan montem aquesta solució podem treballar de diverses formes. Diposa de dues sortides ethernet i podem treballar amb només una sortida:
o usant dues interficies de xarxa:
a partir d’aquí podem adaptar el sistema d’VPN al que més ens interessi dins de l’empresa.
Abans d’acabar només un apunt sobre el tema de la configuració. Cal dir que no és complicat de configurar, però en primera instància és una mica engorrós tenir tantes opcions i tan poc intuitives. Una bona recomanació és que no deixeu de llegir-vos atentament l’ajuda en línia (apareix a la part dreta) que es mostra en la WebUI de configuració.
Un altre cop doncs NetGear ens ha presentat un producte molt decent i recomanable, he de dir que és una marca que al igual que Linksys m’acostuma a deixar un bon gust de boca.
El dia 26 un dels servidors que administro va ser víctima d’un atac DNS, de fet, a hores d’ara encara continuem sent víctimes de l’atac malgrat ara mateix ja hem pres mesures de contenció per tal de que el mateix no ens afecti. La qüestió és que aquest atac va sobrecarregar l’activitat del nostre servidor de DNS fins a tal punt que les peticions DNS trigaven molta estona a resoldres ja que s’acumulava la feina i aquestes cada cop trigaven més a resoldres. Això de forma col·lateral va provocar problemes en altres serveis, arribant fins hi tot a col·lapsar-los i a fer caure un dels servidors.
L’atac en qüestió esta perfectament descrit pel SANS:
Per resumir una mica el que es nota és que rebem moltíssimes peticions de resolució del domini ‘.’, cosa que dona molta feina al nostre servidor DNS i que acaba generant un gran tràfic de resposta per una petita petició que pot llençar perfectament un zombie sense patir cap sobrecarrega al seu ampla de banda, encanvi el destinatari del atac DOS pot veures afectat per moltíssims paquets no solicitats de diversos origens, convertint el simple atac DOS en un complicat atac DDOS difícil de parar pel destí final de l’atac.
Si simplement sóm usats per llençar aquest atac, com era el cas que explico gràcies a eines com el fail2ban no és complicat d’aturar, ja que podem dir-li que vigili el nostre fitxer de logs i llençar regles de filtrat que aturin les peticions al DNS que es repeteixen massa pel mateix origen. Per un detall més complert de com implementar això ús remeto a l’article: DNS Root Query Amplification.
NOTA sobre PowerDNS: El software que usem per gestionar els DNS és el PowerDNS el qual disposa d’una interficie web per controlar les estadístiques del servei, en cas de patir un atac d’aquest tipus a través d’aquesta pàgina web serà molt senzill que identifiqueu quines IPs estan llençant l’atac i a més a més comprovar que l’atac és el del tipus que he descrit.
Ahir en Joan i jo ens varem passar 11h per descobrir que el nostre gran problema d’incompatibilitat entre el pfSense i el VMWare ESX 3.5 no era res més que un petit error de configuració a un virtual siwtch (vSwitch) que unia les interficies virtuals del firewall.
Bé anem a descriure l’escenari. Imagineu un pfSense com a màquina virtual d’VMWare amb dues potes físiques, o una física i una virtual, com volgueu el problema és el mateix. Si les dues són virtuals no ho he provat, però imagino que passa el mateix. La qüestió és que si fem que les dues potes del pfSense estiguin en mode bridge, és a dir com si el pfSense no hi fos i ambdues subxarxes estiguessin unides en una de sola, llavors el tràfic entre una xarxa i l’altre no flueix. O sigui, no podem passar ni paquets ICMP, ni TCP ni UDP. Però si que podem passar paquets ARP. Curiós, eh!?
En el dibuix anterior es veu l’escenari d’exemple que varem estar provant. O sigiui, un portàtil en una xarxa física, després en una altre xarxa hi teniem un servidor físic i un de virtual. El pfSense sempre virtual, o sigui dins del VMWare ESX. Per altre banda teniem una altre pota real que ens connectava a internet. Però això no és rellevant, només ho indico perquè quedi clar que el pfSense tenia tres potes i que les que feien el bridge no eren la LAN i la WAN. Sinó la LAN i una OPT1. L’escenari real i le proves següents complicaven aquest escenari bàsic afegint una pota més del pfSense també en mode bridge amb la primera, les proves també van funcionar.
Pels que no estigueu familiaritzats amb el VMWare per fer això cal definir dos vSwitch un que uneixi la LAN del pfSense amb la targeta de xarxa real del VMWare i la Xarxa 1. Un altre vSwitch ha d’unir el pfSense amb la Xarxa 2, que té una màquina virtual connectada a ell i un targeta de xarxa del VMWare connectada a un switch real amb un ordinador físic. Doncs bé, aquestes dues interficies del pfSense es posen en mode bridge i els ordinadors de la xarxa 1 i 2 poden compartir domini de col·lisió i el pfSense pot fer filtrat de packets en mode stealth ja que els usuaris ni s’adonen que els seus paquets passen per un firewall.
Diria que ja ha quedat clar el que passava, doncs bé en Joan i jo ens varem passar 11h lluitant i investigant d’on podia venir el problema que feia que els paquets no passessin d’un costat a l’altre del pfSense. De fet, el que varem observar per començar és que a l’itnerficie de xarxa del pfSense no arribaben els paquets de la xarxa 1 a menys que aquests anessin dirigits a la IP de la pota de forma explícita, o els paquets que volien usar el firewall com a porta d’enllaç per navegar.
Doncs bé, el tema esta en que els vSwitch del VMWare han de tenir el paràmetre “Promiscous Mode“, que per defecte esta a “Reject“, a “”Accept“. Fent això a ambdós vSwitch els paquets flueixen d’un costat a l’altre del firewall sense problemes. Increible, oi? doncs si. Una de les múltiples alegries que et dona l’informàtica quan després d’aixecar-te a les 4 del matí per posar en producció el sistema, a les 6 de la tarda descobreixes en un entorn simulat que el problema venia d’això.
A continuació adjunto un parell de captures de pantalla on podeu veure com per defecte el paràmetre esta a “Reject” :
i simplement editant les propietats del vSwitch el podem posar a “Accept”:
Això farà, que demà a les 8 hem toqui treballar altre vegada i que per fi pugui posar en producció el sistema. Esperem que les proves de concepte fetes en el entorn simulat que varem montar ahir a la tarda segueixin funcionant tan bé en l’entorn real demà al matí. Apa doncs, només agraïr al Joan la seva paciència i seguir provant i provant colze amb colze amb mi per arribar a aquesta solució.
Acabo de llegir al wiki de pfSense que per fi la funcionalitat d’aliases als ports funciona, de fet, encara no sé si això passarà a funcionar a la versió 1.2.3 o ja funciona a les versions 1.2.2 que estic montant útlimament quan ho hagi contrastat ja avisaré en aquest mateix post. Pels que no tingueu ni idea de què estic parlant vaig a explicar-me.
Resulta que el pfSense té entre les seves funcions la de poder declarar aliases de hosts, xarxes i ports. Això és genial a nivell conceptual perquè podem definir, per exemple, un grup de hosts que anomenem “ServidorsWeb” i un grup de ports que anomenem “PortsWeb” i després al la secció de regles (rules) només cal que creem una sola regle que permeti el tràfic a tots els “ServidorsWeb” pels “PortsWeb” i això automàticament en background generarà tantes regles com calguin perquè aquest tràfic passi sense problemes. Fins ara es podien definir els aliases dels ports però després a la secció de NAT o Rules no es podien associar, per tant, era com inútil asignar aliases a ports.
Quan tenim xarxes dividides en diverses subxarxes i amb uns quants servidors, grups d’usuaris, etc. aquest típus d’eines van genials. De fet, altres firewalls més coneguts com el Checkpoint fa segles que disposen de funcions com aquestes.
Si voleu donar un cop d’ull a la plana wiki on ho he trobat: Aliases.
Gràcies a l’Aitor descubreixo el GreenSQL, una aplicació en forma de dimoni que fa funcions de reverse proxy entre les aplicacions que usen MySQL i el servidor de MySQL. Després de revisar la pàgina web, una presentació i veure una demostració del seu panell de control he de dir que l’eina té molt bona pinta. El seu mètode de funcionament ens pot portar a alguns mals de caps ja que fins que les whitelist no tenen suficient informació de com funcionen les nostres aplicacions alguns falsos positius en els seus anàlisis ens poden fer tornar una mica bojos. Malgrat això en alguns entorns crec que l’eina pot ser molt útil. El que no he sabut trobar per enlloc és un benchmark de quin és el rendiment d’aquest proxy ja que per entorns de molta càrrega crec que podria convertir-se en un coll d’ampolla. Finalment una altre informació que no he sabut trobar és on guarda la seva base de dades d’informació??? ja que el volum d’aquesta pot ser molt gran i seria curiós saber si ho fa també sobre MySQL o sobre fitxers de text, tipus sqlite o BerkeleyDB, per exemple.
Fins ara l’únic policy daemon que usava per postfix és el policyd v1 que esta fet amb C i per temes de rendiment em donava grans funcionalitats, rapidesa i escalavilitat sobretot pel seu backend en MySQL. Però avui m’he vist obligat a instalar el ACL Policy Daemon que esta programat amb Twisted+Python i que a través de la seva capacitat de configurar les regles d’accés al Postfix vai ACLs m’he pogut montar una funcionlitat un pel rebuscada que em calia per un client.
El problema és que aquest client necessita:
Rebre correu pels seus dominis
Permetre relay previa autenticació dels seus roadwarriors
Doncs bé això planteja un problema degut a una funcionalitat contradictoria. Si configurem el Postfix perquè rebi correu local, podem protegir aquest correu contre UBE tan com volguem i més però si l’origen especificat en la transacció SMTP indica que el remitent és una compte de correu del mateix domini que el destí (sovint la mateixa compte de correu), aquest correu s’acceptarà com a legítim i no es demanarà autenticació perquè l’MTA on s’està enviant el correu és el destí del mateix. Gràcies a això el correu serà acceptat al MTA i només quedarà a expenses del anti-spam i regles UBE anturar-lo, el qual malgrat via SPF i d’altres similars intentarà aturar aquest correu això no sempre serà possible i menys si els intents d’injecció són de l’ordre de desenes de milers al dia. Ens trobavem que alunes desenes passaben els filtres igualment.
Així doncs, gràcies a aquest policy daemon he pogut programar un regla que diu algo així:
si IP d’enviant no és local
si origen del correu és un domini local
si destí del correu és un destí local
si l’usuari no s’ha autenticat
NO es pot enviar aquest correu!
Els clients que estan fora de l’empresa (roadwarriors) sempre que envien un correu ho fan via ASMTP així doncs, si volen enviar un correu a alguna compte del mateix domini que la seva ho faran de forma autenticada. Per altre banda, si un client de correu intern a l’emrpesa intenta enviar un correu ho farà amb una IP local de l’empresa i aquest filtre no el bloquejarà.
Com podeu veure el problema és una mica enrabassat. Per altre banda, si voleu fer un cop d’ull al fitxer de configuració policy.conf (un dels fitxers de configuració del aplicyd) que he creat és de l’estil d’aquest:
Malgrat jo he usat el apolicyd per temes molt concrets s’ha de dir que el seu codi font és molt entenedor i simple de modificar, a més de suportar moltíssimes funcionalitats de serie que permeten ajustar les nostres regles de filtrat moltíssim. Realment m’ha sorprès de forma molt positiva no m’esperava que estigués tan ben pensat.
Duplicity és un aplicatiu basat en python que de moment no disposa de frontend gràfic, sinó com les coses bones de la vida s’usa des de CLI. Esta orientat a les còpies de seguretat i la seva principal potència resideix en recolzar-se amb rdiffdir/rdiff/rsync per fer còpies de seguretat diferencies/incrementals. Això sembla que no sigui cap tret diferencial si no fos perquè suporta una bona colla de sistemes on enmagatzemar les còpies:
ssh/scp
local file access
rsync
ftp
HSI
WebDAV
Amazon S3
De moment ja he pogut comprovar que tan via Amazon S3 com via FTP, funciona la mar de bé. Això com podeu verure ja té més història, ja que fer un sistema de còpies diferencies i/o incrementals contra un FTP o contra S3, no és trivial. A més esta fet seguint tots els estàndards, és eficient en la gestió d’ampada de banda i suporta xifrat per clau pública i clau privada.
A continuació adjunto un petit cookbook dels paràmetres que jo més uso:
Fer un backup contra un FTP de tot el sistema, el backup es farà incremental sempre que la còpia incremental més vella no tingui més de 7 dies llavors es farà una còpia ‘full’. S’indica que els fitxers que es pujaran a l’FTP tenen una mida de 10Mb. No es copiaran els directoris /dev, /proc, /tmp, /mnt, /media
Per restaurar les còpies de seguretat, cal pensar que sovint el que es vol és recuperar algún fitxer o directori i no pas tota la còpia. Així doncs aquí es tindran en compte aquests detalls.
Com podeu comprovar l’ús de l’eina és ben senzill i fàcil de col·locar dins d’un crontab, però realment si ús calen combinacions més complexes cal que doneu un bon cop d’ull al man duplicity.
UPDATE (2015/08/17) How to install duplicity on Ubuntu 12.04
En aquest article intentaré descriure quins són els passos que he hagut de seguir per fer un package pel pfSense. En aquest cas el package que he fet és la extenció d’una funció que ja té el pfSense però que no es comportava com jo necessito. Concretament estic parlant del servei de ‘dynamic DNS’. S’ha de reconeixer que el suport és per molts serveis públics, i de pagament, per publicar un nemónic per una IP dinàmica. Cosa que el fa molt bo. Però hi ha diversos comportaments del suport que té pfSense per aquestes funcions que no s’ajustaben a les meves necessitats. Tal com esta programat aquest suport el pfSense el que fa és agafar la IP pública de la interficie WAN i cada cop que aquesta canvia es fa l’actualització de la IP pública al servei de DNS remot.
El meu problema bé de dos llocs, per un costat la IP no la tinc assignada a la interficie amb internet, sinó a una altre interficie. Per altre banda, la interficie que té internet no té la IP pública assignada directament a ella sinó que la té un router que a través d’un procés de NAT li dona connectivitat a internet. Així doncs, el problema esta per un costat en saber sobre quina interficie accedirem a internet i per altre banda, quina és la IP pública a través de la qual s’accedeix a la xarxa. De retruc tenim encara un altre problema degut a que la IP pública no esta assignada a l’interficie del pfSense, suposo que és obvi que el problema és que no sabem quan aquesta canvia. Per tant, no sabem quan ho hem d’actualitzar al servei de DNS dinàmica.
La solució que he adoptat és crear un nou servei que a través d’un servei de pooling el que fa és anar preguntant de forma periódica a internet quina és la IP pública que té la nostre interficie. A més s’ha de poder seleccionar quina és aquesta interficie sobre la qual volem verificar quina és la IP pública. Ja que hem de forçar que el tràfic que es genera per descobrir la IP pública surti per la interficie que realment té connexió a internet. Aquesta casuística per extranya que sembli és molt habitual, perquè a una oficina o similar ens podem trobar amb la necessitat de tenir dues línies que van a internet, una que estarà a l’interficie WAN del pfSense i una altre que va per una altre interficie. Sovint a la interficie WAN hi tenim la sortida principal a internet i a una altre interficie la sortida de backup. Un exemple habitual en aquests dies que corren és usar una ADSL a la WAN i una altre sortida a través d’un router 3G de Vodafone o similar per una altre interficie.
Un cop ha quedat clar quin és l’objectiu del package de pfSense, aquest és l’aspecte del que volem aconseguir:
La descripció dels passos per fer la configuració el teniu al wiki així si he de fer millores retocs, traduccions i similars crec que és un lloc més apropiat per posar-ho que no pas directament a un article al blog, perquè aquest acabarà sent massa llarg i difícil de referenciar, modificar i mantenir.
Vull destacar la poca documentació i exemples que té el pfSense sobretot pels nous desenvolupadors, ja que moltes vegades m’he hagut de posar a rascar codi o a posar-me a buscar en com ho havien fet altres programadors de ‘packages’ per saber com resoldre els meus problemes. Potser però el més difícil és la part de debugging del paquet ja que moltes vegades et troves amb problemes col·laterals de la programació del paquet que no saps com arreglar i que et fan perdre molt de temps. Per exemple, no sé per quin extrany problema en el procés de depuració deixava a tot el pfSense sense configuració i havia de reinciar i restaruar divereses vegades la configuració de tot el firewall per poder acabar trobant d’on venia el problema. El procés es fa tan llarg i pesat que acabes desesperante.
