L’experiència l’entens quan la tens, avui en faig 40

Bon dia, potser aquesta és l’entrada al blog que he escrit més aviat al matí però després de quasi 17 anys de blog la veritat costa de recordar. És en detalls com aquests en els que t’adones que fer 40 anys són uns quants. Potser una de les coses que més m’impacte és recordar el que hem deia el Magí fa molts anys “et fas gran i veus el món com si encara en tinguessis molts menys” i ell afegia “a més ningú et dona un manual per dir-te què ha canviat i com ho has d’afrontar”; personalment aquest manual fa molts anys que el vaig trobar i que l’estic escrivint i millorant a diari, això si, la mirada jove costa de canviar-la. Sovint recordo moments de fa un grapat d’anys com si encara fos ahir.

En unes hores seré a un avió cap a Tampa, Forida; això si, per motius de feina. En molts moments això ho vius amb moltíssima il·lusió, aquesta vegada costa llegir-ho així. Veig l’oportunitat i segur que sabré disfrutar aquest aniversari tan llarg, entre el canvi horari i tot viuré un aniversari de més de 24h. Ara mateix em costa pensar que no podré estar al costat del Roc i l’Estefania. Així doncs, puc dir-vos una cosa, aquests són els detalls que realment hem fan sentir que els anys no passen en va.

Hi ha coses que tinc molt clares, una d’elles és que l’edat física no condiciona l’edat mental. La meva forma d’entendre l’experència tot i estar lligada a l’edat, com a fet que possibilita haver viscut moltes coses, crec que té una altre variable amb encara més pès i són les vivències que hem acumulat en els anys d’oportunitat que hem tingut. Personalment sóc de l’opinió que la vida no m’ho ha posat fàcil; evidenment no puc queixar-me perquè amb un minut que dediqui a donar un cop d’ull a les notícies és evident que he tingut molta sort d’haver nascut on he nascut, i això no es tria.

Però per altre banda, totes les vivències difícils que m’ha tocat superar en dies com el d’avui em venen el cap i agafen un pes molt emotiu. Curiosament parlo molt poc del meu pare en el dia a dia, però ús ben asseguro que costa molt passar un dia sense que algún detallet me’l fassi recordar i pensi en com hagués canviat la meva vida d’haver-lo pogut disfrutar durant més anys. Recordo una infantesa molt humil però al mateix temps plena de singularitats que m’ajudaben a acumular aquestes vivències de les que auvi ús parlo.

L’adolescència va ser una etapa molt desconcertant, suposo que igual que molta gent, en el meu cas ho va ser perquè havent descobert la meva passió se’m feia molt i molt difícil tenir-hi accés degut a l’entorn rural on he nascut. Per sort, al accedir a la universitat i la popularització d’Internet van canviar la meva vida i van permetrem acostar-me a moltíssimes persones afins als meus gustos. D’aquí varen neixer els mussols. Evidenment cada cop costa més matenir el contacte amb tots ells però una cosa la sé segura, cada cop que els veig recordo moments innoblidables al pis d’estudiants de Mataró.

Com que venia parlant dels fets durs que m’ha tocat superar, crec que podria definir el final de l’adolescència amb l’accident de cotxe que vaig patir. Sé que costa entendre que amb 26 anys algú pugui dir que acaba l’adolescència però a grans trets diria que va ser així, aproximadament per aquestes dates va ser quan me’n vaig anar a viure en parella per primer cop. Realment va ser una relació molt enriquidora la que vaig tenir amb la Dafne i estic convensut que moltíssimes de les grans ensenyanses que he anat adquirin els últims anys varen neixer amb ella.

La qüestió és que sovint quan alguna cosa acaba ens dona la sensació que és quelcom dolent perquè va acompanyada d’un dolor intens que sentim dins nostre i que no sabem com superar. Però els anys et donen prespectiva i des d’aquesta prespectiva, ara puc dir que quan algo acaba és per deixar espai a noves coses que han de venir. De fet, estic tan convensut d’això que el llibre que m’estic llegint ara mateix de l’Anthony Robins va d’això. D’acceptar el preu que hem de pagar per posar noves coses a la nostre vida, compte ningú parla de diners aquí.

Havent trobat aquest espai a part de començar a crear la que ara és la meva família també vaig posar-me a crear algo molt més important, vaig començar la creació conscient de mi mateix, per arrodonir-ho podriem dir que això va començar fa uns deu anys. Mai podré agraïr prou a l’Estefania l’espai que m’ha donat com a parella perquè això pogués començar i segueixi passant dia rera dia. Vull demanar disculpes a totes les persones que inverteixen tantes i tantes hores en buscar-se, sota el meu punt de vista la vida va de crear-se. Buscar models de persones amb conductes que per nosaltres són admirables i crear la nostre propia versió d’aquestes conductes.

Jo no sé si sóm els nostres pensaments, les nostres conductes, els nostres fets. El que si tinc clar és que la suma de totes aquestes coses ens omplen els moments de la vida. Així doncs, gràcies a la PNL he pogut apendre que canviant el llenguatge puc crear una percepció del món que m’ajuda a estar agraït a la vida en cada instant que tinc la sort de viure. Hi ha moments, com deia fa una estona, que la vida no t’ho posa fàcil. Aquests són els moments on toca creixer, toca superar-se i toca ser més agraït que mai.

Suposo que a aquestes altures ningú dubte que després d’acomiadar-me del pare i veure passar la vida per davant meu en un instant. El fet més dur que m’ha tocat viure és la perdua del Pol. Quan el recordo quasi de forma instantànea noto com les llagrimes s’apoderen dels meus ulls. Per sort, tota una colla d’anys de treball de creixement personal m’ajuden a sentir un agraïment infinit a la vida. De les coses que estic orgullós és com vaig ser capaç de sobreposar-me al costat de l’Estefania per tornar-ho a provar i acabar construint la nostre família.

Com és lògic podria tornar a repassar la meva vida centrant-me amb els fets positius que han anat passant, que no són pocs. Sincerament jo veig aquests fets com a premis o recompenses, però no pas com els fets que em fan creixer. Així doncs, tancant el cercle sobre el que anava explicant per mi l’experiència es forja a través de les vivències que ens fan creixer. Ah! i mirant la televisió no s’acumulen vivències massa intenses, almenys sota el meu punt de vista. Imagino que a aquestes altures no cal dir que el millor premi que he rebut mai me l’ha donat l’Estefania, ens ha fet patir molt però ara mateix el Roc s’ha convertit en el Sol sobre el que donem voltes.

Potser no tothom entendrà perquè m’havia d’aixecar a les cinc del matí per escriure això, però jo només puc dir que ho necessitava i que tampoc hem cal que ningú ho entengui perquè a mi m’omple tan fer aquest petit ritual que n’hi ha prou per trobar les forces per fer un salt de llit i plantar-me davant l’ordinador per escriure-ho.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS ELS QUE M’HEU ACOMPANYAT DURANT AQUESTS 40 ANYS QUE M’HAN PERMÈS CREAR-ME TAL I COM VULL SER.