Reflexions d’aniversari: avui 38

En dies com avui sempre aprofito per fer les meves reflexions. Aquests quasi 15 anys que porto escribint el blog alguns cops les he compartit amb vosaltres, doncs avui em ve de gust tornar-ho a fer. Si algo he après després de 38 primaveres és que les coses bones ho són encara més si les pots compartir. A tots ens agrada compartir els moments d’alegria però es fa més difícil obrir-se quan es tracta de mostrar el dolor; malgrat tot en més d’una ocasió he decidit també compartir els moments durs que m’ha tocat viure.

Culturalment els aniversaris sempre se m’han presentat com una alegria, malgrat algunes persones s’esforcen en amagar anys i en entristir-se de l’edat que van acumulant. En general tothom parla de celebracions i actes festius per compartir amb alegria l’efemèride. L’any passat com la majoria sabeu el dia va estar marcat per una sombra molt trista, la història del Pol, i obviament això marca molt. És a dir, que fa pocs dies va fer un any i aquest tipus de coses deixen una petjada molt fonda.

Amb tot plegat el que vull dir és el que recordava fa un parell de dies quan agraïa la nova oportunitat que m’havia donat la vida després de l’accident que vaig patir fa 12 anys (Fa 12 anys que vaig tornar a neixer). La vida és un regal fantàstic plena de lliçons constants, algunes són tan espectaculars que ens fan dividir la vida en un abans i un després dels fets. Estic convensut que cadascú de nosaltres en té unes quantes d’aquestes lliçons. Això ho dic perquè quan miro enrera i hem poso a repassar aquests punts d’inflexió veig que me n’ha tocat viure uns quants i alguns de ben grossos. És a dir, que han marcat canvis molt importants.

Quan jo tenia 9 anys el meu pare ens va deixar en un accident de feina, des d’aquell moment vaig tenir clara una cosa; la definició de “normal” ja no m’aplicava. Al sentir les típiques frases que et deien a l’escola “digueu als pares…” o, “que vinguin a veurem els pares…” cada cop que sentia això jo em sentia molt diferent. Amb la perspectiva que hem dona el temps ara veig que això em va marcar molt el caràcter.

Una de les coses que vaig aprendre és a acceptar el que hem tocava viure i a agafar consciència de quines eren les avantatges i inconvenients que tenia a l’abast en cada moment. Això em va convertir en algú molt perseverant i fins hi tot alguns dieren que un lluitador. Cosa que després d’acabar la carrera em va permetre tenir un perfil professional molt diferencial amb la majoria de persones que tenia al voltant.  Tan és així que trets negatius com la sopèrbia i el despotisme s’havia incorporat en la meva forma d’actuar.

Però la vida sempre té una nova lliçó apunt per fer-te tornar a tocar de peus a terra, en aquest cas va ser l’accident de cotxe al que feia referència abans. Obviament un cop tan fort et fa reflexionar i un nou procés de transformació es va iniciar dins meu. Gràcies a persones excepcionals a més de tècniques com la PNL i el coaching vaig iniciar un treball personal d’autoconeixment i de modelat de mi mateix que de ben segur no acabarà fins el dia que m’acomiadi d’aquest món.

Sort que gràcies a les dosis d’humilitat que he anat revent fa molts anys que he agafat consciència de que no sóc ningú i que la meva existència esta condicionada a unes energies tan poderoses que escapen del meu control, sense oblidar que sóc jo com decideixo viure aquests fets. Perquè de nou “La història del Pol” em va arribar en un moment de plenitut després d’haver iniciat un procés fantàstic amb l’Estefania i un projecte professional molt motivador. Així que ara mateix no tinc la perspectiva suficient com per entendre al 100% el missatge que em vol donar la vida amb aquesta lliçó però com repeteixo dia rera dia: gràcies per permetrem seguir endavant i poder compartir el millor de mi mateix.

A tots els que d’una forma o d’una altre heu compartit i/o compartiu el camí de la meva vida, només ús puc donar les gràcies. No oblideu que d’una forma o d’una altre sou mestres que m’heu ajudat a creixer i a evolucionar fins a convertir-me en el que sóc.

“” El que tinc m’ho han donat els meus èxits,
però el que sóc és fruit dels meus errors. “”

— Oriol Rius