Route 66 – dia #14 – de Barstow, California a Santa Mònica, California
Hem entrat a Los Angeles (CA) des de l’autovia I15 a través de San Bernardino (CA) després hem saltat per la 210, 605, la CA60, CA-110 i hem agafat la sortida de Cahuenga Boulevard per empalmar directament amb Hollywood Boulevard per la part d’on hi ha el passeig de les estrelles. Després hem seguit per Sunset Boulevard per trencar a l’esquerra i baixar un trosset de Rodeo Drive que acaba connectant amb Santa Monica Boulevard. Amb tot això hem acabat arribant a la Ocean’s Avenue que a més de ser el carrer de l’hotel és també on s’acaba la ruta 66.
Al resum fotografic d’avui, què podem dir de Hollywood, Beverly Hills, Rodeo Drive i tot plegat que no s’hagi dit ja. Nosaltres hem decidit passar-hi en cotxe fer quatre voltes i quatre fotos; però no perdre-hi més temps. Així que les fotos d’aquesta part ens les saltem perquè total són les de sempre. Pel que fa a Santa Mònica (CA) doncs hi havia la part obligada per nosaltres amb les fotos obligades amb els diferents cartells de final de la ruta 66.
La resta ja és una mica més típica, el “Santa Monica’s Pier” que tenim devanat de l’hotel. Aprofito per dir que avui dormim al “Ocean View“.
Els vigilants de la platja, igualets que els de la series.
Súper caminada del passeig de Santa Monica fins arribar a Venice que és una mica més avall. Jo diria que passejada avall i tornada a l’hotel ens hem patejat uns 8km, som així nosaltres.
Si algo té de bo l’hotel és que ens ha permès aprofitar el temps al màxim a la zona. Diria que per les hores que portem aquí hem vist moltíssimes coses. A més acabem d’arribar de sopar i la zona calenta estava just als carrers paral·lels al nostre hotel. El millor d’aquesta zona és que hi ha mil restaurants, cars però mil. Cosa que ens ha permès escollir un grec i canviar el menú americà, què bo que estava.
Les impressions, doncs tot plegat igual que a les películes o les series. Especialment molt igualet que com es veu a “Californication”. Això si, com a maco jo no ho qualificaria; potser com a nostalgic o familiar. Diguem que s’ha de veure per lo famós que és però hi ha una llarga llista de coses que sobren.
La primera, què fot l’autopista enganxada a la platja? per si amb això no n’hi hagués prou, posa-hi també “tropocientos” parkings i una carretera. Altres coses que falten, la calor. Aquesta gent no entenen que a l’estiu ha de fer calor i l’aigua ha d’estar calenta, o què passa. Aquí troves a la platja des de gent mig en boles fins a gent amb suaderes perquè la veritat no tens clar què has de portar. Al estar aquí s’enten la imatge d’aquells vigilants de la platja que portaven banyador i anorac, aquí o et toca el sol de plè o fa fred.
Sobre els famosos comentaris del tràfic de Los Angeles el que hi afegiria és que sense un GPS i tenir claríssim on vas, ni se t’acudeixi entrar en aquesta ciutat. A tot arreu hi ha moltíssims cotxes i malgrat tot esta ben senyalat, has de saber on vas en cada moment o és molt complicat decidir-ho a l’últim instant.
Route 66 – dia #13 – de Las Vegas, Nevada a Barstow, California
Dia de tràmit abans d’entrar a Los Angeles (CA), estem passant la nit a Barstow (CA). En un dia que hem planejat tranquil i amb espai per planejar els últims dies del viatge que encara teniem molt oberts. Demà arribarem a les platges de Santa Mònica (CA) on acaba la ruta 66 i això coincideix amb una zona molt turística i cara al costat de Los Angeles entre Venice i Malibú.
Tornant al dia d’avui el que hem fet és un parell de coses interessants, tot baixant de Las Vegas (NV) per l’autovia 15 ens hem desviat a Yermo (CA) per dirigir-nos per una carretereta fins a Calico (CA) on hem visitat aquest antic poble miner recuperat en forma d’atracció turística. Cal dir que el poble és xulo i els 8$ per cap valen la pena.
Sortint de Calico (CA) hem tornat a agafar la 15 però només durant unes poques milles fins a la sortida on hi ha el Peggy Sue’s 50’s Diner el típic local de carreteres dels anys 50 que es manté igual, tan pel que fa als menús com a tota l’estètica i forma de fer. Allà fins hi tot hem trobat a una nova família catalana, però en aquest cas ells anaven direcció a Las Vegas (NV) i no estaven fent la ruta. El menjar molt bo i el servei excel·lent.
La resta de la tarda a la piscineta del “Rodeway Inn” on avui passarem la nit l’hem aprofitat també per preparar què farem els següents dies fins acabar les vacances. Per cert, avui ja hem entrat a California, l’últim estat que visitarem i en el que acaba la ruta 66.
Route 66 – dia #12 – Las Vegas, Nevada
L’article d’avui més que explicar què hem fet acabarà semblant una guia d’hotels i casinos. Perquè ens entenguem ens hem dedicat a recorrer les millors referències que teniem de “Las Vegas Boulevar”. Començant pel nord i acabant al sur això és el que més destaquem sota el nostre punt de vista. Per cert, avui és el dia que més tard ens hem aixecat, sobre les 10h. Però encara hem tingut temps d’anar a la piscina hi tot aquesta tarda.
El “Wynn” amb una decoració basada en jardins i fantasia, és realment guapíssim. També hi hem dinat al bufet que per uns 28$ per cap està molt i molt bé. I el millor és que tenien “WHITE SANGRIA: Catalunya Mediterranean White Whine, brandy, …”.
Al costat té “The Venetian” que s’ajunta amb el “Palazzo“, tots dos junts reprodueixen l’estètica de Venècia amb gondoles incloses i reproduccions de la plaça San Marco, la torre del rellotge i molts altres detalls. Una cosa molt xula d’aquestes reproduccions és que a l’interior dels hotels els sostres reprodueixen el cel i van canviant la il·luminació per simular diferents hores del dia; molt aconseguit. Per cert, també hi hem trobat internet gratuït des d’on hem penjat l’article d’ahir perquè al nostre hotel 24h d’internet costen 15$.
Comentar que el “Treasure Island” i el “Mirage” que estan connectats amb un petit trenet, no tenen massa zones gratuïtes perquè les atraccions més importants que tenen són de pagament i gens barates, per cert. Així que hem invertit el nostre temps al “The Forum Shops at Caesars” i al propi “Caesars Palace“. Unes reproduccions de l’antiga Grècia molt treballades. Uns llocs xulos de passejar-hi.
Seguidament hi ha el fantàstic espectacle de fonts del “Bellagio“; espectacular. L’interior espectacular com tots els hotels. Just davant es troba el nostre hotel, el “París“. Potser perquè és el nostre li donem menys importància però realment els carrerets que hi ha per dintre l’hotel simulant els carrers de París són molt xulos i també tenen l’efecte del cel que comentava que tenen altres hotels com el “The Venetian”.
Al costat nostre tenim el “The Cosmopolitan“, “Planet Hollywood“, “Aria” -on hi ha cada dia el Circ du Soleil- i el “Monte Carlo“. Però si hem de destacar algo és el “New York New York” que ve a continuació amb la reproducció de diferents barris de Manhattan tot plegat envoltat per una montanya russa i una reproducció del pont de Brooklyn que encara esta en construcció.
Ja per acabar comentar el “MGM Grand” i el “Luxor“. El primer és brutalment gran, plè d’espectables de primera línia i molts altres entreteniments i el segon és una reproducció de la piràmide de Luxor que substitueix la pedra pel vidre. Tots dos espectaculars.
Route 66 – dia #11 – de Williams, Arizona a Las Vegas, Nevada
Estem allotjats al Hotel París a Las Vegas (NV), avui només hem fet una parada entre Williams (AZ) i aquí. La parada ha estat a Seligman (AZ) un poblet perdut enmig de la 66 on mai ens haguessim imaginat que podriem arribar a trobar tanta gent comprant de forma compulsiva en una desena de botigues de records de la ruta 66 molt bissarres. De fet, hem trobat a tanta gent que fins hi tot hem tornat a trobar a les tres catalanes que haviem trobat al inici de la ruta, quan estavem per Ash Grove (MO).
Així doncs, avui com a resum fotografic ús poso unes quantes fotos de les botigues de souvenirs que són dignes de veure.
El recorregut fins a Las Vegas ha estat d’unes 220 milles, algo menys de la meitat l’hem fet per la ruta 66 fins arribar a Kingman (AZ) -on hem dinat al Denny’s- allà hem deixat la ruta per uns dies i ens hem desviat per la 93 cap a Las Vegas. Per cert, un nou estat a apuntar al a llista: Nevada (NV).
Les aproximadament 2h de cotxe que separen Kingman (AZ) de Las Vegas ens les esperavem molt més dures i desèrtiques. El paissatge era desèrtic però la veritat és que la carretera anava plena tan en un sentit com en l’altre i a més pel camí s’anaven trobant atraccions. La més macabra que he vist era un camp de tir on podies provar ametralladores.
L’arribada a Las Vegas ha sigut sobre les cinc de la tarda i des de llavors fins ara que són sobre la 1 del matí no hem parat de veure embussos i més embussos. Resumint això és un caos de trànsit tot el dia. A més tot és inmens, no m’esperava que l’extensió de la ciutat fos tan gran.
A la zona de casinos hi ha tal quantitat d’atraccions, glamour, festa, joc i que sé jo què més que no té cap sentit plantejar-se fer res fora d’aquí. Per ser més exactes, tot esta a “Las Vegas Boulevar” i nosaltres estem instal·lats en el punt més calent. Així doncs, aquí ho tenim tot fins hi tot una piscina als peus de la torre Eifel que això ja és dir.
Demà ja ús faré cinc cèntims dels casinos que més ens han agradat. Avui ens n’anem a descansar que ja portem moltes hores desperts.
Route 66 – dia #10 – Parc Nacional del Grand Canyon del Colorado, Arizona
El “Grand Canyon del Colorado” té 800m de profunditat, 446km d’allargada i de 6 a 24km d’amplada. Així doncs, tot i que avui hem passat el dia al parc nacional del Grand Canyon com podeu imaginar-vos no hem vist gairebé res d’aquesta meravella que ens ofereix la naturalesa. Per cert, com a última dada comentar que durant l’any el visiten 4,8 milions persones. Així doncs, podeu imaginar-vos que el parc esta súper ben cuidat, fins a l’últim detall i molt ben preparat per absorviar tal quantiat de turistes.
Per tal d’aprofitar més la vista fa uns mesos varem contractar un vol amb helicopter pel Grand Canyon ja que és una forma per entendre millor les magnituts d’aquest fenòmen tan extrem. Aquí cal afegir aquell típic tòpic tan cert, de que les fotos no són capaces de captar la magnitud del que és.
A la tarda després de la visita al parc hem estat fent de turístes per Williams on a les 7 de la tarda tallen un dels carrers principals per fer una petita representació del “salvaje oeste”. Això si, tot plegat era en clau d’humor i ha estat entretingut.
Algunes fotos de racons bonics de Williams.
Després soparet a un dels molts locals pintorescos que ens ofereix aquesta ciutat i cap a l’hotel que després de tot plegat estem rendits.
Per cert, avui el dia ens ha permès disfrutar de tot plegat amb temperatures suaus i agradables, on fins hi tot ha brillat el sol en molts moments.
Route 66 – dia #9 – de Gallup, NM a Williams, AZ
Nou dia, nou estat i nou canvi d’hora. Ara mateix ens trobem a Williams a l’estat d’Arizona, on tenen una 1h menys que l’estat de Nou Mèxic on estavem ahir. També cal destacar que avui ens ha acompanyat la pluja durant tot el dia, si bé no era una pluja molt intensa si que era un parar i començar constant que mullava prou.
Una part important del matí l’hem passat recorrent el “Petrified National Park“, passat Lupton (AZ) més o menys és on entres al parc i prop de Holbrook (AZ) és quan pràcticament surts del parc. Perquè ens entenguem unes quasi 30 milles de carretera per dintre del parc. On hi ha com a atraccions estrella troncs d’arbre petrificats.
I també unes vistes impressionants sobre el “Painted Desert“. (poso unes quantes fotos perquè és espectacular)
Per si mai hi heu d’anar és molt recomanble fins hi tot dedicar-hi més estona, jo diria que almenys tot el matí o si és possible tot el dia. A nosaltres ens esperava encara molta carretera per davant així que ens hem conformat en unes 2h llargues.
A Holbrook (AZ) també hi ha un parell de coses interessants. Una és el Wigwam Motel, que com podeu veure és un hotel on les habitacions són tendes indies.
Per altre banda hi ha també el Butterfield Stage Co, molt recomanable per menjar-se un bon tros de carn, almenys això diuen. Nosaltres ens hem conformat en fer la foto.
Següent parada a Joseph City (AZ), on del que es tracatava era de fer-se una foto de les típiques de la ruta. Aquest cop amb el Jack Rabbit que és la mascota d’un lloc de venta de souvenirs fets pels indis (Trading Post).
Unes 22 milles després hi ha Winslow (AZ), on la foto típica és aquest escut de la Ruta 66.
Per cert, el poble és força cuco. Tot i que el més famós és el “Meteor Crater” que es troba a poques milles del poble. Es tracta d’un cràter format per l’impacte d’un meteorit que va caure fa 50.000 anys. Les fotos no fan justícia al gran que arriba a ser. A més imaginar-se un forat de 1,2km d’amplada i 170m de profunditat no és fàcil.
Al sortir del cràter, hem posat la directa fins a Williams (AZ). Aquí hi passarem un parell de nits al “Comfort Inn” perquè demà tenim la vista al Grand Canyon a la que hi dedicarem tot el dia. També comentar que el canvi del paissatge és brutal, hem passat d’esplanades on pràcticament no hi havia res a inmensos boscos plens d’arbres molt verds.
El soparet d’avui ha estat al Twisters 50’s Fontain. Un sopar total d’anys 50, boníssim i ambientats.
