Year: 2013

Route 66 – dia #18 – Silicon Valley, California

Reading time: 6 – 10 minutes

Aquest matí hem intentat tornar a passar pel Presidio Park i la Baker Beach; però la boira de San Francisco ens ha continuat impedint treure una bona foto del Golden Gate. El millor que hem pogut fer ha estat això.

Molt aprop hi ha el Golden Gate Park, un parc senzillament inmens. Hi ha diverses carreteres que el recorren per dintre. El parc és molt maco, digne de passar-hi un dia sencer o més. Amb l’agenda que portem nosaltres ens hem conformat en fer un circuit per dintre del parc.

Al sortir del parc ens ho hem fet venir bé per anar a visitar una de les zones que més li agraden a l’Ernest. És una zona amb un ambient molt hippie, amb diverses botigues de segona mà i un ambient molt jove. Concretament la zona esta a les cantonades de Haight-Ashbury. Allà hem aprofitat per fer un branch, per dir-li d’alguna manera. La qüestió és que hem carregat piles omplint-nos la panxeta.

Perquè la següent parada ja ha estat a Apple on amb el trànsit de la sortida de la ciutat hem trigat més d’1h per arribar fins a Cupertino (CA). De les oficines de l’empresa de la poma només hem pogut visitar la botiga orientada als visitants, amb uns preus força cars. Almenys tenien Wi-Fi gratuït i Estefania ha aprofitat per parlar amb la família per Skype.

Una de les parades que més m’ha agradat del dia ha estat la del “Computer History Museum“, una passada. He disfrutat com un nen petit. Per cert, el museu esta físicament on abans hi havia Silicon Graphics, una companyia que potser molta gent no recorda però jo em vaig passar molt temps somiant en comprar-me un O2 quan era un adolescent. Fins hi tot tinc una fotografia on estic interactuant amb el seu Irix quan no deuria tenir més de 15 o 16 anys.

Allà he pogut veure el Cray-1, un dels primers súpercomputadors que es va fer l’any 1976.

El primer ordinador que vaig tocar a la meva vida, un Compact Macintosh per programar en Logo. ( és el del mig )

El primer PC que vaig fer anar.

El que es considera el primer PC de la història, el Kenbak-1.

Primer rack de servidors de Google.

Primers models de ratolins.

El primer disc dur.

i moltíssimes més coses que millor no poso perquè sinó hi haurà molta gent que s’acabarà adormint.

A menys de dues milles hi ha “Googleplex“. Les famosíssimes oficines de Google, on segons diuen és el millor lloc on es pot treballar avui en dia. Lloc que ens hem quedat amb les ganes de visitar per dintre i només hem pogut fer-nos les fotografies de rigor amb els androids.

Sortint de Google voliem visitar Facebook, però la direcció que havia aconseguit per internet ens ha portat a un complex d’oficines envoltat pel carrer “Hacker way” on no hem pogut veure cap referència de Facebook per enlloc.

Així que finalment ens hem dirigit cap a l’hotel que avui és el “Best Western Plus Coyote Point Inn” a uns 10 minuts de l’aeroport de San Francisco on demà al matí agafem el vol de tornada cap a casa. Comentar també que pel camí hem vist: Evernote, Checkpoint, Salesforce, SAP, Oracle, Microsoft i alguna altre cosa que no em ve al cap. Pel que fa a universitats de passada hem vist: Standford, Berkeley i Carnegie Mellon.

Han estat 18 dies molt intensos i amb molts quilòmetres recorreguts, però té un final i aquest és el d’aquest viatge. Possiblement escriure un article més quan hagi pogut absorvir millor tot el que hem fet i comentaré alguna de les coses que més m’han xocat en el viatge. Però el diari de viatge acaba aquí. Desitgem que ús hagi agradat seguir-nos.

Route 66 – dia #17 – de Pacific Grove, California a San Francisco, California

Reading time: 4 – 7 minutes

Finalment avui és l’únic dia que haviem dedicit dedicar a San Francisco (CA). Per això hem matinat i fiant-nos del que deia el GPS esperavem arribar a aquesta ciutat abans de les 11 del matí. Però resulta que el trànsit ens ha estat retenint i hem acabat arribant a les 12h passades. L’anècdota ha arribat en un moment que haviem d’anar als “Restrooms” i al parar per casualitat hem passat per les instal·lacions de Google i Youtube, cosa que teniem programada per demà. Així doncs, hem passat quasi sense mirar. Aprofitant la parada tècnica també hem passat per un Best Buy que hi havia a l’altre costat de l’autovia i hem comprat un Nexus 7; el model que fins el mes que ve no surt al nostre país.

Així doncs, amb el retard acumulat hem hagut de fer algunes retallades al que teniem previst per avui i posar una miqueta el turbo. El primer que hem anat a visitar han estat les vistes des de Twin Peaks, aprofitant que no hi havia gens de boira.

Seguidament ens hem acostat a Alamo Square, a veure les típiques cases victorianes. Que han aguantat el gran terretremol de la ciutat i el posterior incendi.

Hem dinat a l’Embarcadero, concretament al “Pear 1”.

Següent parada al Coit Tower, on també hi ha unes molt bones vistes. Sobretot de la badia i el moll.

Com alguns ja sabeu una de les meves debilitats és la xocolata i l’Ernest em va comentar que no podia deixar de passar-me per la botiga que Ghirardelli té a la zona del Fisherman’s Wharf; una de les zones més turístiques i típiques de la ciutat, on fins hi tot hi ha una petita platja, a més de mil i una activitats pensades pels turístes. Nosaltres ens hem centrat en la xocolata i en fer quatre fotos.

Abans d’anar cap a l’hotel hem passat per la típica baixada de Lombard St. Hem fet fotos des de baix i fins hi tot ens hem permès baixar-la amb el nostre cotxe.

L’hotel on avui dormim és el Marina Motel que esta al mateix carrer Lombard St però a la zona del Marina district, a pocs carrers del Golden Gate Park. L’hotel és molt cuco i sembla tret d’un compte. Això si, diria que ens costarà dormir perquè hi ha molt soroll de cotxes.

Després de deixar les coses a l’hotel ens hem escapat a veure el Golden Gate Park; bé de fet, el que voliem era veure la posta de sol des de la platja de Baker Beach, com ens havien recomanat però al arribar hi havia tanta boira que no es veia a més d’uns pocs metres. Així que hem anat a l’altre costat del Park, el que dona a la badia pel costat del Marina district i allà malgrat hi havia boira es podia veure fins hi tot una part important del Golden Gate.

Quan el sol s’ha amagat, ens hem escapat a sopar al nostre barri en un restaurant molt mediterrani. Només diré que ens hem menjat una sopeta i pop a la planxa; boníssim.

Route 66 – dia #16 – de Morro Bay, California a Pacific Grove, California

Reading time: 3 – 5 minutes

Ara som a l’hotel “Lovers Point Inn” a Pacific Grove (CA), a menys de 2 milles de la zona calenta de Monterey (CA). Una de les coses bones de la zona on estem és que hi ha bones vistes sobre la badia de Monterey i a l’altre extrem de la badia també es pot veure Santa Cruz (CA) famós per la seva universitat; llàstima no tenir més temps per anar a visitar-la.

Doncs bé, avui ha estat un dia intens de cotxe de fet fins aproximadament les quatre de la tarda hem estat al cotxe i hem començat aproximadament a les nou del matí. No hem fet massa quilòmetres però han estat per la carretera 1 que va seguint la costa i avui per primer cop des de que hem arribat a aquest país podem dir que hem fet curves i moltes curves. Així doncs, entre la velocitat lenta i que del que es tractava era d’anar parant i mirant cosetes el trajecte ha durat una bona estona.

Primer de tot hem visitat Cambria (CA) al comptat de “San Luis Obispo”, destacar sobre tot el seu “Pier” (moll).

A partir d’aquell moment el més interessant era el paissatge d’arribar fins a Big Sur (CA); però el temps no ens ha acompanyat i totes les fantàstiques vistes s’han amagat darrera d’una espessa boira com podeu veure en aquestes fotos.

Només a l’hora de dinar que hem parat al propi poble de Big Sur hem pogut disfrutar del solet i fins hi tot de paissatges tan idilics com els d’aquestes fotos.

A partir d’aquell moment la boira ha marxat i encara hem pogut fer alguna bona foto abans d’arribar a Carmel (CA), aquesta zona que és plena de cases de luxe davant dels penya segats acaba unint-se amb Monterey (CA) i Pacific Grove (CA).

Sobre Pacific Grove, només afegiré una foto de com és perquè ús feu una idea.

De Monterey destacar el “Fisherman’s Wharf” on hem aprofitat per veure foques i lleons marins, a més de fer un soparet molt xulo a base de peix fresc just a sobre el mateix moll.

A comentar que de la boira el que més m’ha sabut greu de no veure han estat les cascades d’aigua que van directament al mar. Per la resta de coses diria que els paissatges una mica són com els que ja hem pogut fotografiar.

Route 66 – dia #15 – de Santa Mònica, California a Morro Bay, California

Reading time: 4 – 6 minutes

Avui ens hem passat unes 4h de cotxe per fer només unes 200 milles, sense comptar amb l’estona del dinar. Dit d’altre forma, hem anat xino-xano pujant la costa de California i fent moltíssimes parades admirant les mil i una vistes que ens ofereix l’autovia 1. Realment hem començat a disfrutar de la bellesa d’aquest estat. El que si que no ha canviat és el clima, és a dir, a la que s’amaga una mica el sol fa un vent molt fred i per estar a gust has d’estar a plè sol.

El primer que hem vist al sortir de Santa Mònica han estat les mansions a peu de penya segat de Malibú (CA). D’aquí és molt difícil extreure’n fotografies perquè l’autovia passa a tocar de les cases i no hi ha espai per parar. Aquesta foto és del moll de Malibú.

Santa Bàrbara (CA) és una de les primers poblacions importants que hi ha al sortir de la zona de Los Àngeles(CA). Realment un lloc preciós.

Al cap de poca estona d’haver passat Santa Barbarà hem començat a trobar les primeres vinyes, cosa que sent del Penedès sempre fa molt gràcia fotografiar.

A l’hora de dinar ens trobavem a Grover Beach (CA), dit d’altre forma, prop de la fi del món. Però enming del no res em vist el “Rock’n’Roll Diner”; un restaurant xulíssim montat dins de dos vagons de tren.

Aquest poble que té uns 13.000 habitants i s’ajunta amb Pismo Beach (CA) que ens ha captivat. Hi hem estat una bona estona recorrent carrers i fent-hi fotos, realment es respirava pau i tranquil·litat en les vistes sobre els seus penya segats.

La següent parada ja ha estat a Morro Bay (CA) on avui dormirem al Sandpiper Inn un hotel molt cuco amb bones vistes sobre el moll. Realment el poblet és preciós i molt acollidor, gràcies als surfers aquí hi ha molts restaurants i d’altres cosetes enfocades als turistes.

Per tancar aquest article només afegir que avui ens hem passat el dia disfrutant de les vistes i de la pau que respira en tots aquests poblets de costa. Un plaer pels sentits.

Route 66 – dia #14 – de Barstow, California a Santa Mònica, California

Reading time: 4 – 6 minutes

Hem entrat a Los Angeles (CA) des de l’autovia I15 a través de San Bernardino (CA) després hem saltat per la 210, 605, la CA60, CA-110 i hem agafat la sortida de Cahuenga Boulevard per empalmar directament amb Hollywood Boulevard per la part d’on hi ha el passeig de les estrelles. Després hem seguit per Sunset Boulevard per trencar a l’esquerra i baixar un trosset de Rodeo Drive que acaba connectant amb Santa Monica Boulevard. Amb tot això hem acabat arribant a la Ocean’s Avenue que a més de ser el carrer de l’hotel és també on s’acaba la ruta 66.

Al resum fotografic d’avui, què podem dir de Hollywood, Beverly Hills, Rodeo Drive i tot plegat que no s’hagi dit ja. Nosaltres hem decidit passar-hi en cotxe fer quatre voltes i quatre fotos; però no perdre-hi més temps. Així que les fotos d’aquesta part ens les saltem perquè total són les de sempre. Pel que fa a Santa Mònica (CA) doncs hi havia la part obligada per nosaltres amb les fotos obligades amb els diferents cartells de final de la ruta 66.

La resta ja és una mica més típica, el “Santa Monica’s Pier” que tenim devanat de l’hotel. Aprofito per dir que avui dormim al “Ocean View“.

Els vigilants de la platja, igualets que els de la series.

Súper caminada del passeig de Santa Monica fins arribar a Venice que és una mica més avall. Jo diria que passejada avall i tornada a l’hotel ens hem patejat uns 8km, som així nosaltres.

Si algo té de bo l’hotel és que ens ha permès aprofitar el temps al màxim a la zona. Diria que per les hores que portem aquí hem vist moltíssimes coses. A més acabem d’arribar de sopar i la zona calenta estava just als carrers paral·lels al nostre hotel. El millor d’aquesta zona és que hi ha mil restaurants, cars però mil. Cosa que ens ha permès escollir un grec i canviar el menú americà, què bo que estava.

Les impressions, doncs tot plegat igual que a les películes o les series. Especialment molt igualet que com es veu a “Californication”. Això si, com a maco jo no ho qualificaria; potser com a nostalgic o familiar. Diguem que s’ha de veure per lo famós que és però hi ha una llarga llista de coses que sobren.

La primera, què fot l’autopista enganxada a la platja? per si amb això no n’hi hagués prou, posa-hi també “tropocientos” parkings i una carretera. Altres coses que falten, la calor. Aquesta gent no entenen que a l’estiu ha de fer calor i l’aigua ha d’estar calenta, o què passa. Aquí troves a la platja des de gent mig en boles fins a gent amb suaderes perquè la veritat no tens clar què has de portar. Al estar aquí s’enten la imatge d’aquells vigilants de la platja que portaven banyador i anorac, aquí o et toca el sol de plè o fa fred.

Sobre els famosos comentaris del tràfic de Los Angeles el que hi afegiria és que sense un GPS i tenir claríssim on vas, ni se t’acudeixi entrar en aquesta ciutat. A tot arreu hi ha moltíssims cotxes i malgrat tot esta ben senyalat, has de saber on vas en cada moment o és molt complicat decidir-ho a l’últim instant.

Route 66 – dia #13 – de Las Vegas, Nevada a Barstow, California

Reading time: 2 – 4 minutes

Dia de tràmit abans d’entrar a Los Angeles (CA), estem passant la nit a Barstow (CA). En un dia que hem planejat tranquil i amb espai per planejar els últims dies del viatge que encara teniem molt oberts. Demà arribarem a les platges de Santa Mònica (CA) on acaba la ruta 66 i això coincideix amb una zona molt turística i cara al costat de Los Angeles entre Venice i Malibú.

Tornant al dia d’avui el que hem fet és un parell de coses interessants, tot baixant de Las Vegas (NV) per l’autovia 15 ens hem desviat a Yermo (CA) per dirigir-nos per una carretereta fins a Calico (CA) on hem visitat aquest antic poble miner recuperat en forma d’atracció turística. Cal dir que el poble és xulo i els 8$ per cap valen la pena.

Sortint de Calico (CA) hem tornat a agafar la 15 però només durant unes poques milles fins a la sortida on hi ha el Peggy Sue’s 50’s Diner el típic local de carreteres dels anys 50 que es manté igual, tan pel que fa als menús com a tota l’estètica i forma de fer. Allà fins hi tot hem trobat a una nova família catalana, però en aquest cas ells anaven direcció a Las Vegas (NV) i no estaven fent la ruta. El menjar molt bo i el servei excel·lent.

La resta de la tarda a la piscineta del “Rodeway Inn” on avui passarem la nit l’hem aprofitat també per preparar què farem els següents dies fins acabar les vacances. Per cert, avui ja hem entrat a California, l’últim estat que visitarem i en el que acaba la ruta 66.

Route 66 – dia #12 – Las Vegas, Nevada

Reading time: 4 – 6 minutes

L’article d’avui més que explicar què hem fet acabarà semblant una guia d’hotels i casinos. Perquè ens entenguem ens hem dedicat a recorrer les millors referències que teniem de “Las Vegas Boulevar”. Començant pel nord i acabant al sur això és el que més destaquem sota el nostre punt de vista. Per cert, avui és el dia que més tard ens hem aixecat, sobre les 10h. Però encara hem tingut temps d’anar a la piscina hi tot aquesta tarda.

El “Wynn” amb una decoració basada en jardins i fantasia, és realment guapíssim. També hi hem dinat al bufet que per uns 28$ per cap està molt i molt bé. I el millor és que tenien “WHITE SANGRIA: Catalunya Mediterranean White Whine, brandy, …”.

Al costat té “The Venetian” que s’ajunta amb el “Palazzo“, tots dos junts reprodueixen l’estètica de Venècia amb gondoles incloses i reproduccions de la plaça San Marco, la torre del rellotge i molts altres detalls. Una cosa molt xula d’aquestes reproduccions és que a l’interior dels hotels els sostres reprodueixen el cel i van canviant la il·luminació per simular diferents hores del dia; molt aconseguit. Per cert, també hi hem trobat internet gratuït des d’on hem penjat l’article d’ahir perquè al nostre hotel 24h d’internet costen 15$.

Comentar que el “Treasure Island” i el “Mirage” que estan connectats amb un petit trenet, no tenen massa zones gratuïtes perquè les atraccions més importants que tenen són de pagament i gens barates, per cert. Així que hem invertit el nostre temps al “The Forum Shops at Caesars” i al propi “Caesars Palace“. Unes reproduccions de l’antiga Grècia molt treballades. Uns llocs xulos de passejar-hi.

Seguidament hi ha el fantàstic espectacle de fonts del “Bellagio“; espectacular. L’interior espectacular com tots els hotels. Just davant es troba el nostre hotel, el “París“. Potser perquè és el nostre li donem menys importància però realment els carrerets que hi ha per dintre l’hotel simulant els carrers de París són molt xulos i també tenen l’efecte del cel que comentava que tenen altres hotels com el “The Venetian”.

Al costat nostre tenim el “The Cosmopolitan“, “Planet Hollywood“, “Aria” -on hi ha cada dia el Circ du Soleil- i el “Monte Carlo“. Però si hem de destacar algo és el “New York New York” que ve a continuació amb la reproducció de diferents barris de Manhattan tot plegat envoltat per una montanya russa i una reproducció del pont de Brooklyn que encara esta en construcció.

Ja per acabar comentar el “MGM Grand” i el “Luxor“. El primer és brutalment gran, plè d’espectables de primera línia i molts altres entreteniments i el segon és una reproducció de la piràmide de Luxor que substitueix la pedra pel vidre. Tots dos espectaculars.

Route 66 – dia #11 – de Williams, Arizona a Las Vegas, Nevada

Reading time: 3 – 4 minutes

Estem allotjats al Hotel París a Las Vegas (NV), avui només hem fet una parada entre Williams (AZ) i aquí. La parada ha estat a Seligman (AZ) un poblet perdut enmig de la 66 on mai ens haguessim imaginat que podriem arribar a trobar tanta gent comprant de forma compulsiva en una desena de botigues de records de la ruta 66 molt bissarres. De fet, hem trobat a tanta gent que fins hi tot hem tornat a trobar a les tres catalanes que haviem trobat al inici de la ruta, quan estavem per Ash Grove (MO).

Així doncs, avui com a resum fotografic ús poso unes quantes fotos de les botigues de souvenirs que són dignes de veure.

El recorregut fins a Las Vegas ha estat d’unes 220 milles, algo menys de la meitat l’hem fet per la ruta 66 fins arribar a Kingman (AZ) -on hem dinat al Denny’s- allà hem deixat la ruta per uns dies i ens hem desviat per la 93 cap a Las Vegas. Per cert, un nou estat a apuntar al a llista: Nevada (NV).

Les aproximadament 2h de cotxe que separen Kingman (AZ) de Las Vegas ens les esperavem molt més dures i desèrtiques. El paissatge era desèrtic però la veritat és que la carretera anava plena tan en un sentit com en l’altre i a més pel camí s’anaven trobant atraccions. La més macabra que he vist era un camp de tir on podies provar ametralladores.

L’arribada a Las Vegas ha sigut sobre les cinc de la tarda i des de llavors fins ara que són sobre la 1 del matí no hem parat de veure embussos i més embussos. Resumint això és un caos de trànsit tot el dia. A més tot és inmens, no m’esperava que l’extensió de la ciutat fos tan gran.

A la zona de casinos hi ha tal quantitat d’atraccions, glamour, festa, joc i que sé jo què més que no té cap sentit plantejar-se fer res fora d’aquí. Per ser més exactes, tot esta a “Las Vegas Boulevar” i nosaltres estem instal·lats en el punt més calent. Així doncs, aquí ho tenim tot fins hi tot una piscina als peus de la torre Eifel que això ja és dir.

Demà ja ús faré cinc cèntims dels casinos que més ens han agradat. Avui ens n’anem a descansar que ja portem moltes hores desperts.

Route 66 – dia #10 – Parc Nacional del Grand Canyon del Colorado, Arizona

Reading time: 3 – 4 minutes

El “Grand Canyon del Colorado” té 800m de profunditat, 446km d’allargada i de 6 a 24km d’amplada. Així doncs, tot i que avui hem passat el dia al parc nacional del Grand Canyon com podeu imaginar-vos no hem vist gairebé res d’aquesta meravella que ens ofereix la naturalesa. Per cert, com a última dada comentar que durant l’any el visiten 4,8 milions persones. Així doncs, podeu imaginar-vos que el parc esta súper ben cuidat, fins a l’últim detall i molt ben preparat per absorviar tal quantiat de turistes.

Per tal d’aprofitar més la vista fa uns mesos varem contractar un vol amb helicopter pel Grand Canyon ja que és una forma per entendre millor les magnituts d’aquest fenòmen tan extrem. Aquí cal afegir aquell típic tòpic tan cert, de que les fotos no són capaces de captar la magnitud del que és.

A la tarda després de la visita al parc hem estat fent de turístes per Williams on a les 7 de la tarda tallen un dels carrers principals per fer una petita representació del “salvaje oeste”. Això si, tot plegat era en clau d’humor i ha estat entretingut.

Algunes fotos de racons bonics de Williams.

Després soparet a un dels molts locals pintorescos que ens ofereix aquesta ciutat i cap a l’hotel que després de tot plegat estem rendits.

Per cert, avui el dia ens ha permès disfrutar de tot plegat amb temperatures suaus i agradables, on fins hi tot ha brillat el sol en molts moments.

Route 66 – dia #9 – de Gallup, NM a Williams, AZ

Reading time: 5 – 8 minutes

Nou dia, nou estat i nou canvi d’hora. Ara mateix ens trobem a Williams a l’estat d’Arizona, on tenen una 1h menys que l’estat de Nou Mèxic on estavem ahir. També cal destacar que avui ens ha acompanyat la pluja durant tot el dia, si bé no era una pluja molt intensa si que era un parar i començar constant que mullava prou.

Una part important del matí l’hem passat recorrent el “Petrified National Park“, passat Lupton (AZ) més o menys és on entres al parc i prop de Holbrook (AZ) és quan pràcticament surts del parc. Perquè ens entenguem unes quasi 30 milles de carretera per dintre del parc. On hi ha com a atraccions estrella troncs d’arbre petrificats.

I també unes vistes impressionants sobre el “Painted Desert“. (poso unes quantes fotos perquè és espectacular)

Per si mai hi heu d’anar és molt recomanble fins hi tot dedicar-hi més estona, jo diria que almenys tot el matí o si és possible tot el dia. A nosaltres ens esperava encara molta carretera per davant així que ens hem conformat en unes 2h llargues.

A Holbrook (AZ) també hi ha un parell de coses interessants. Una és el Wigwam Motel, que com podeu veure és un hotel on les habitacions són tendes indies.

Per altre banda hi ha també el Butterfield Stage Co, molt recomanable per menjar-se un bon tros de carn, almenys això diuen. Nosaltres ens hem conformat en fer la foto.

Següent parada a Joseph City (AZ), on del que es tracatava era de fer-se una foto de les típiques de la ruta. Aquest cop amb el Jack Rabbit que és la mascota d’un lloc de venta de souvenirs fets pels indis (Trading Post).

Unes 22 milles després hi ha Winslow (AZ), on la foto típica és aquest escut de la Ruta 66.

Per cert, el poble és força cuco. Tot i que el més famós és el “Meteor Crater” que es troba a poques milles del poble. Es tracta d’un cràter format per l’impacte d’un meteorit que va caure fa 50.000 anys. Les fotos no fan justícia al gran que arriba a ser. A més imaginar-se un forat de 1,2km d’amplada i 170m de profunditat no és fàcil.

Al sortir del cràter, hem posat la directa fins a Williams (AZ). Aquí hi passarem un parell de nits al “Comfort Inn” perquè demà tenim la vista al Grand Canyon a la que hi dedicarem tot el dia. També comentar que el canvi del paissatge és brutal, hem passat d’esplanades on pràcticament no hi havia res a inmensos boscos plens d’arbres molt verds.

El soparet d’avui ha estat al Twisters 50’s Fontain. Un sopar total d’anys 50, boníssim i ambientats.