May 03

La història del Pol

Reading time: 11 – 18 minutes

El projecte

Després d’uns anys de convivència varem decidir crear la família Rius Barberà; no ens agraden les coses típiques per això finalment varem aconseguir crear el nostre casament a mida. Tot plegat una excusa perfecte per compartir amb els amics i familiars més propers quelcom molt especial que anavem a començar.

Cada un dels passos del procés va ser molt intens i els varem anar concluint amb èxit, la cerimònia, el convit, el viatge de noces i fins hi tot la resta de viatges com a matrimoni han acabat sent records fantàstics. Tot plegat sabiem que eren experiències que hauriem d’aparcar durant uns anys perquè el objectiu més important és crear la nostre família.

Així que un cop la natura es va posar en marxar varem aparcar els viatges i varem començar a invertir en el nostre niu. Obres al Jardí i a l’habitació del primer fruit del nostre projecte. Tot plegat una forma de viure l’arribada del nostre primer fill, el Pol.

Els fets

Després de 37 setmanes d’embaràs tocava el moment de coneixer l’hospital on havia de neixer el Pol, la clínica del Pilar. O sigui, que el dissabte 26 d’abril a les 12h allà estavem apunt per coneixer la llevadora. Un passeig per les instal·lacions, moltes explicacions i detalls sobre com seria el part. Quan tot plegat ja estava enllestit l’Estefania fa un comentari innocent: “Fa un parell de dies que em sento poc al nen”. Aprofitant que erem a l’hospital es planteja fer un registre per veure si el nen esta bé i aquí comença la història. El cor responia bé però el nen no es movia, ni menjant xocolata ni forçant-lo amb les mans.

Arribats en aquest punt el que havia de ser una simple visita es converteix en un part. La llevadora trenca la bossa i les aigües surten netes i tot fa pensar que podriem acabar tenint un part natural però de seguida l’activitat del cor del nen es para i els fets es precipiten. Ràpidament traslladen l’Estefania a quiròfan mentre jo estava deixant la roba a l’habitació. Així que quan torno l’Estefania ja no hi és i m’acaben enviant a la sala d’espera. A quiròfan els fets van molt ràpid i en qüestió de minuts s’ha practicat la cesària.

El Pol ja és aquí, ha nascut el nostre primer fill a les 16:35 pesant 2.980gr. Tothom esta molt nerviós perquè el Pol no plora i esta molt aturdit. Alguna cosa ha passat a la panxa de la mare, no se sap quan ni perquè però l’han de reanimar i fins al cap de 15min no aconsegueixen fer-ho. El cor comença a funcionar però els organs estan molt tocats i se sap que hi ha alguna afectació neurològica però no el seu abast. Ràpidament el traslladen a la UCI i allà l’equip de pediatres pren la decisió de traslladar-lo a un hospital més equipat on li puguin fer totes les proves pertinents.

Durant tot aquest procés l’Estefania no ha parat de reclamar la meva presència i a mi els minuts se’m feien eterns, al cap de menys de dues hores ens retrobem i som informats de tot plegat per part dels metges. Amb l’Estefania a l’habitació jo me’n vaig a la UCI on coneixo el meu fill. El primer impacte és un xoc important perquè esta completament plè de tubs i més tubs. Tot l’entorn és plè de màquines que no paren de pitar. Els metges i infermeres s’acumulen sobre d’ell fent-li proves sense parar.

Aquest situació només s’allarga unes poques hores perquè ràpidament es decideix traslladar el Pol a la UCI de Sant Joan de Deu. Per sort en aquest moment ja tenim el Xavi i la Sabina amb nosaltres perquè ens havien portat les primeres coses de casa. Així que el Xavi i jo ens traslladem a l’hospital de Sant Joan de Déu i la Sabina es queda al Pilar amb l’Estefania. Les hores han anat passant i ja és ben fosc, per molt que miri el rellotge no sóc capaç de saber quina hora és.

Mentre acaben d’acomodar al Pol a la UCI i envien a tots els pares a la sala d’espera aprofitem per menjar alguna coseta. Els pares ens expliquen les seves històries i la història del Pol encara és molt inserta. Una manca d’oxigen ha provocat molts d’anys als organs però el més perillós és que no sabem fins a quin punt pot haver afectat el cervell. Finalment puc tornar a veure el Pol esta inmers en un munt de màquines que no paren d’aplicar-li tractaments. Una reunió amb els metges de guardia em reitera l’estat d’incertesa en el que ens trobem i em prepara pel pitjor. Les properes 48h-72h seran vitals.

Torno a l’hospital del Pilar després d’acomidar-me del Pol i em retrobo amb l’Estefania. La família de València ja són aquí i els posem al dia dels fets. Ja és molt tard i el dia s’ha fet infinit el cansament pot amb nosaltres i aconseguim dormir algunes hores tot i les interrupcions de les infermeres que van aplicant-li els tractaments de la cesària a l’Estefania. El matí següent els ginecòlegs que han portat l’embaràs aconsegueixen que Sant Joan de Déu accepti l’ingrés de l’Estefania perquè poguem estar prop del Pol.

Abans de dinar ja som tota la família a l’hospital amb el Pol. No em feu dir com però amb menys de 24h l’Estefania treu forces per aixecar-se de la cadira de rodes i poder saludar al seu fill. L’evolució del Pol és simplement constant, no hi ha millores que ens fassin ser optimistes i els metges cada cop ens han d’anar recordant i ens van preparant pel pitjor. Una persona amb els organs malmesos té possibilitats de viure però si les funcions neurològiques no es recuperen només pot ser un vegetal completament depenent de les màquines.

Els dies es fan eterns i les hores passen al costat del Pol mentre les mostres de suport no paren d’arribar. La relació amb els pares d’altres nens, infermeres i metges és el que més hores ocupa el meu temps i l’Estefania fa l’impossible per reduir els seus impediements físics per poder estar amb el Pol. Les 48h arriben i no hi ha res que ens fassi pensar que el Pol es podrà salvar. Els metges insisteixen en que pot arribar el moment on haguem de decidir.

Finalment arriben les 72h i no hi ha millores. La recomanació és clara, els metges ens deixen clar que poden allargar l’agonia però que la cura no arribarà. Així que finalment hem de prendre la decisió. No és senzill parlar d’això però per sort tan l’Estefania com jo tenim les coses clares. Si no pots disfrutar la vida, si no pots omplir el seu temps d’experiències això no és vida. Per tant, la decisió estava clara per nosaltres. Això no ho feia més senzill però almenys marcava el camí.

Tocava preparar el comiat. Crec que és una gran sort poder decidir com t’acomiades d’algú que has arribat a estimar tan en tan poc temps. Fins aquell moment no haviem pogut abraçar al Pol degut a la gran quantitat de tubs i cables que portava per tot arreu. Així que decidim vestir-lo i portar-lo a la nostre habitació, allà la família s’acomiada d’ell i finalment li diem adéu mentre el seu cor s’apaga entre els nostres braços.

Decidir què s’ha de fer amb el cos del teu fill és molt dur i sobretot adonar-se de fins a quin punt esta pervertit el sistema encara més. Una vegada acceptades les possibilitats la decisió que varem prendre va ser fer-li una necropcia i incinerar-lo. Per sort les persones que ens van atendre van ser sensibles i ens varen facilitar el camí.

Pol Rius Barberà

L’aprenentatge

Quan a un li toca viure episodis tan durs es pot preguntar moltes coses però si algo he après durant el camí de la meva vida és que hem d’estar agraïts per tot el que se’ns envia. És evident que les nostres perspectives i els nostres plans eren uns altres i que ningú volia que els fets anéssin així. Però som uns afortuntats perquè se’ns ha enviat un regal en forma de nen preciós i amb ell venia una lliço de vida que ens fa creixer i ens permet veure les coses des d’un altre nivell.

Acceptar el que se’ns envia, descobrir l’amor incondicional i estar agraïts per cada segon de salut i de vida són només uns petits exemples de fins a quin punt som afortunats. No oblidaré mai fins a quin punt sentia amor per aquella vida que sabia que li quedaven instants per marxar. A partir d’aquell instant un enllaç infinitament poderós es creava dins el meu cor. El Pol seria dins meu on viuria fins l’últim dels meus dies.

En el dia a dia els temes importants van quedant dil·luits per moltes altres situacions, és senzill adonar-se que hem omplert la nostre vida de coses materials o que els nostres valors han estat confosos per desitjos banals; el realment complicat és canviar això. Som objectes d’un regal fantàstic que és la vida i aquesta té un temps finit omplir-la d’experiències meravelloses i d’amor només depèn de nosaltres. Entendre fins a quin punt són especials els moments que vivim és una decisió que hem de prendre. Sovint veig com les persones que m’envolten confonen l’alegria amb la felicitat. És evident que és molt agradable disfrutar de l’alegria però cada dia tinc més clar que la felicitat també viu en els moments durs perquè aquests estan creant coses realment poderoses dintre nostre.

A secundaria em van explicar per primer cop que els humans som éssers socials, en aquell moment em va costar molt d’acceptar això. Per sort, la vida m’ha anat ensenyant que no només som éssers socials sinó que aquest fet ens omple d’emocions que són la base sobre la que es construeixen les il·lusions i al cap i a la fi la societat és la pedra angular sobre la que s’articula la nostre vida. La família és una forma d’organitzar-se amb petits grups dins de la societat, però aquest grup no el podem escollir encanvi sabem que sempre seran allà per recolzar-nos passi el que passi. El que si que escollim són els amics que quan arriben circumstàncies difícils estan al nostre costat recolzant-nos i donant-nos el millor que tenen dintre per ajudar.

On vull arribar amb totes aquestes idees, doncs a quelcom tan senzill com la companyia. Al final a aquest món arribem sols i marxem sols. Ningú ens pot acompanyar en aquest camí i l’hem de fer en solitari. Per això mentre estem vius poder disfrutar de la companyia de les persones que més ens estimem és fonamental.

El futur

Mirar endavant i pensar en el futur en moments com aquests diria que és el que més costa. De sobte els projectes que omplien el dia a dia perden força i et qüestiones si tenen sentit. És evident que encara som joves i que estem convensuts que podrem tenir més fills. Aquests mai ompliran l’espai del Pol però si que li faran companyia. Per nosaltres el Pol mai morirà perquè és una emoció que tenim instal·lada al cor.

Al llarg de la vida he hagut de passar per altres moments en que he hagut de reconstruir el meu futur després d’un canvi imprevist molt important. Sovint en aquests moments ens fem preguntes que semblen molt importants: per què jo? què he fet malament? i d’altres similars. Però si he après alguna cosa d’aquests moments que he viscut és que fer-se les preguntes adequades és fonamental. No ens ha de fer por adonar-nos que estem buscant la solució a un problema que no cal resoldre per canviar l’enunciat i adequar-lo a la resposta que servirà per construir el nostre futur.

Els nostre valors i les creences fonamenten les nostres decisions. Però aquests no són estàtics ni inmobils, així que quan ens passa quelcom tan important com el que estem vivint en aquests moments és interessant qüestionar-se certs canvis de valors i crear noves creences que deixaran enrera el que fins ara ens havia estat útil.

Per mi el més difícil quan estic trist és connectar amb la il·lusió. Les passions queden apagades i tot es fa una muntanya. Arribats en aquest punt el que faig és confiar en que tot és un procés i que el canvi no vindrà de cop. Així doncs sabent el que m’agrada vaig forçant-me en omplir certs moments d’aquests ingredients. D’aquesta forma poc a poc faig creixer el dessig per allò que m’apassiona i mica en mica veig com la flama de la il·lusió crema cada cop amb més força. Aquests moments encara els veig lluny però el procés ha començat.

El perquè d’aquestes lletres

La finalitat d’aquesta entrada al blog és diversa. En primer lloc em calia posar ordre. La següent motivació és compartir. Sovint veiem quelcom natural el compartir els bons moments però ens amaguem dels dolents. Doncs bé, ara toca compartir aquest moment de creixement tan important. A més no sempre tens les ganes de repetir una i altre vegada la història que t’ha portat fins aquí amb totes les persones que t’agradaria fer-ho. A través d’aquest mitjà puc fer-ho.

Agraïments

Durant el procés que avui fa una setmana que es va descadenar hem estat amb contacte amb moltíssimes persones. Algunes ja les coneixiem des de fa uns mesos i d’altres simplement hem pogut compartir minuts amb elles. Però totes tenien quelcom en comú són éssers humans excepcionals.

Infinites gràcies i agraïments a les persones del Milenium de Vilafranca, l’equip de l’hospital clínic del Pilar, de Sant Joan de Déu i a la gent del SEM. No donaré cap nom perquè quan coneixes a tantíssima gent fantàstica en tan poc temps ets incapaç de recordar tots els noms i crec que seria injust deixar-me’n algún. El que si tinc clar és que per fer la seva feina i com la fan has de ser un fora de serie.

Jo sempre he treballat en quelcom que és la meva passió i per tant sempre he valorat moltíssim la gent que treballa en la seva vocació. Doncs bé, diria que en una setmana he conegut més gent vocacional que en la resta de la meva vida. Veure com cuidaven el Pol amb aquell amor i delicadesa que només pot neixer d’algú que desenvolupa la seva professió més enllà de la recompensa econòmica sinó perquè és algo que li surt de dins. Tot aquest equip de vocacionals et fa sentir especial, et fa sentir estimat i recolzat. No hem puc oblidar tampoc de la família, els amics i els coneguts que han estat i estan en tot moment donant-nos el seu carinyo i la seva ajuda.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I A TOTHOM, SOU FANTÀSTICS I ÚS ESTIMEM MOLT!

POL: Petit Ocellet Lluitador

Jan 24

Conferència: La revolució dels mini-PC: Raspberry PI, Arduino i més

Reading time: 1 – 2 minutes

Ahir al vespre vaig fer una conferència a la FIB (Facultat d’Informàtica de Barcelona) dins de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya). En aquesta xerra vaig estar explicant què és i en que es diferència Arduino i Raspberry PI. A més de presentar tot un conjunt de solucions alternatives i experiències en el tema.

En aquest enllaç podeu trobar les transparències de:  La revolució dels mini-PC: Raspberry PI, Arduino i més. i el video el teniu disponible al servidor de la FIB.

Ara també teniu disponible el video a youtube:

i podeu veure les transparències des d’aquest mateix post:

Espero els vostres feedbacks als comentaris, desitjo que ús sigui útil.

Aug 17

Route 66 – dia #19 – de San Francisco, California a Barcelona

This entry is part 19 of 19 in the series route-66

Reading time: 4 – 6 minutes

El viatge de tornada ha estat via Frankfurt, com sempre passa en aquests casos tot plegat s’acaba allargant unes 24h. Així ara el que toca és viure amb el jet lag durants uns dies. El que volia fer en aquest article és aprofitar per comentar temes relacionats amb el viatge però que per un motiu o altre no he pogut afegir en el dia a dia.

Del primer que vull parlar és de la gent, nosaltres anavem amb el xip de que ens trobariem amb unes persones més aviat tancades, pre-potents i no massa amables. La nostre sorpresa ha estat trobarnos en just el contrari, en molts llocs incloses grans ciutats la gent et saluda fins hi tot sense venir a “cuento” de res, sempre estan apunt per fer-te un comentari amable. Fins hi tot aguantar-te la porta al entrar o sortir dels llocs.

A l’hora de conduir són molt més pacients que en el nostre país, rarament et piten i s’esperen el que calgui per facilitar-te la conducció. Com a tot arreu ens hem trobat excepcions i generalitzar sempre és dolent, tot i que en el nostre cas he de dir que els pocs casos de persones fora del patró que descric han estat hispanes i dels 9 estats que hem visitat el que la gent s’ha mostrat menys amigable ha estat California.

Quan vas a l’estranger sempre troves senyals de transit o noms de negocis que són graciosos. En aquest viatge això era una mica més difícil perquè malgrat no hagis anat mai als EUA tots consumim moltíssimes produccions audiovisuals fetes en aquest país i llavors tot plegat ja és més familiar. Així que si m’he de quedar amb un nom gracios és el d’una carretera que es deia: Zzyzx a California.

IMG_6603

Una altre cosa curiosa o que em va sorprendre moltíssim és la quantitat de gent que sap castellà, sobretot a California. Ja no només les persones d’origen hispà, com podia passar a Nou Mèxic, sinó persones autòctones que com a mínim xapurrejaven el castellà.

Quan vaig estar a Panamà vaig aprendre que quan un semafor esta vermell es pot girar a la dreta, cosa que hem costava posar a la pràctica però que a base de tocs de pito dels que tenia darrera vaig aprendre. Doncs bé, la qüestió és que això és així perquè als EUA és una pràctica permesa i súper habitual. Això si, rarament et pitarà algu si estas en un carril de només girar a la dreta en un semafor vermell i no intentes passar.

Com es demana el menjar de forma habitual també és força curiós, en general no és gens car menjar, obviament si vols gastar diners ho pots fer. Tot i que amb uns 10$ pots menjar moltíssim. La idea és que tu demanes normalment un plat que costa aproximadament aquesta quantitat i això acostuma a incloure un o dos “sides”, que sovint pots escollir entre patetes fregides, patates al forn, una sopa, una amanida, una amanida de col o alguna coseta així. El restaurant de diari que més em va agradar és la cadena Denny’s; amb beguda “re-fill” com és típic i amb mil combinats dels que a mi m’agraden. Com a gran descobriment la “Pink Lemonade”, una llimonada rosa que esta molt bona.

Hi ha una pregunta típica d’aquest viatge: “què ús ha agradat més?” doncs la veritat no és senzill contestar-ho perquè hem vist moltíssimes coses. El “Painted Desert” és una passada, però clar després penses amb el “Grand Canyon” i que t’haig de dir. Arribats aquí canvio d’estartegia anem a pensar en ciutats, Chicago molt xula i verda, però al costat de San Francisco la veritat no hi ha color. Quan ja no saps per on tirar penses, en els poblets petits com Williams (Arizona) o fins hi tot amb Santa Fe (Nou Mèxic) que malgrat ser la capital de l’estat és un poble. Però posar això per davant de la costa: Venice, Santa Monica, o llocs més entrenyables com Big Sur, Morro Bay o Pacific Grove a Monterey doncs la veritat la cosa torna a ser impossible de comparar. Dit d’altre forma, almenys jo sóc no puc dir en quedar-me. Per tant només puc dir que és una experiència que s’ha de viure i que vull recomanar a tothom.

Aug 15

Route 66 – dia #18 – Silicon Valley, California

This entry is part 18 of 19 in the series route-66

Reading time: 6 – 10 minutes

Aquest matí hem intentat tornar a passar pel Presidio Park i la Baker Beach; però la boira de San Francisco ens ha continuat impedint treure una bona foto del Golden Gate. El millor que hem pogut fer ha estat això.

IMAG3267

Molt aprop hi ha el Golden Gate Park, un parc senzillament inmens. Hi ha diverses carreteres que el recorren per dintre. El parc és molt maco, digne de passar-hi un dia sencer o més. Amb l’agenda que portem nosaltres ens hem conformat en fer un circuit per dintre del parc.

IMAG3281 IMAG3283 IMAG3290

Al sortir del parc ens ho hem fet venir bé per anar a visitar una de les zones que més li agraden a l’Ernest. És una zona amb un ambient molt hippie, amb diverses botigues de segona mà i un ambient molt jove. Concretament la zona esta a les cantonades de Haight-Ashbury. Allà hem aprofitat per fer un branch, per dir-li d’alguna manera. La qüestió és que hem carregat piles omplint-nos la panxeta.

IMAG3301 IMAG3299

Perquè la següent parada ja ha estat a Apple on amb el trànsit de la sortida de la ciutat hem trigat més d’1h per arribar fins a Cupertino (CA). De les oficines de l’empresa de la poma només hem pogut visitar la botiga orientada als visitants, amb uns preus força cars. Almenys tenien Wi-Fi gratuït i Estefania ha aprofitat per parlar amb la família per Skype.

IMAG3306 IMAG3307

Una de les parades que més m’ha agradat del dia ha estat la del “Computer History Museum“, una passada. He disfrutat com un nen petit. Per cert, el museu esta físicament on abans hi havia Silicon Graphics, una companyia que potser molta gent no recorda però jo em vaig passar molt temps somiant en comprar-me un O2 quan era un adolescent. Fins hi tot tinc una fotografia on estic interactuant amb el seu Irix quan no deuria tenir més de 15 o 16 anys.

Allà he pogut veure el Cray-1, un dels primers súpercomputadors que es va fer l’any 1976.

IMG_20130815_150935

El primer ordinador que vaig tocar a la meva vida, un Compact Macintosh per programar en Logo. ( és el del mig )

IMG_20130815_154754

El primer PC que vaig fer anar.

IMG_20130815_154434

El que es considera el primer PC de la història, el Kenbak-1.

IMG_20130815_154210

Primer rack de servidors de Google.

IMG_20130815_155202

Primers models de ratolins.

IMG_20130815_153950

El primer disc dur.

IMG_20130815_150128

i moltíssimes més coses que millor no poso perquè sinó hi haurà molta gent que s’acabarà adormint.

A menys de dues milles hi ha “Googleplex“. Les famosíssimes oficines de Google, on segons diuen és el millor lloc on es pot treballar avui en dia. Lloc que ens hem quedat amb les ganes de visitar per dintre i només hem pogut fer-nos les fotografies de rigor amb els androids.

IMG_20130815_164556 IMG_20130815_170553

Sortint de Google voliem visitar Facebook, però la direcció que havia aconseguit per internet ens ha portat a un complex d’oficines envoltat pel carrer “Hacker way” on no hem pogut veure cap referència de Facebook per enlloc.

Així que finalment ens hem dirigit cap a l’hotel que avui és el “Best Western Plus Coyote Point Inn” a uns 10 minuts de l’aeroport de San Francisco on demà al matí agafem el vol de tornada cap a casa. Comentar també que pel camí hem vist: Evernote, Checkpoint, Salesforce, SAP, Oracle, Microsoft i alguna altre cosa que no em ve al cap. Pel que fa a universitats de passada hem vist: Standford, Berkeley i Carnegie Mellon.

Han estat 18 dies molt intensos i amb molts quilòmetres recorreguts, però té un final i aquest és el d’aquest viatge. Possiblement escriure un article més quan hagi pogut absorvir millor tot el que hem fet i comentaré alguna de les coses que més m’han xocat en el viatge. Però el diari de viatge acaba aquí. Desitgem que ús hagi agradat seguir-nos.

Aug 14

Route 66 – dia #17 – de Pacific Grove, California a San Francisco, California

This entry is part 17 of 19 in the series route-66

Reading time: 4 – 7 minutes

Finalment avui és l’únic dia que haviem dedicit dedicar a San Francisco (CA). Per això hem matinat i fiant-nos del que deia el GPS esperavem arribar a aquesta ciutat abans de les 11 del matí. Però resulta que el trànsit ens ha estat retenint i hem acabat arribant a les 12h passades. L’anècdota ha arribat en un moment que haviem d’anar als “Restrooms” i al parar per casualitat hem passat per les instal·lacions de Google i Youtube, cosa que teniem programada per demà. Així doncs, hem passat quasi sense mirar. Aprofitant la parada tècnica també hem passat per un Best Buy que hi havia a l’altre costat de l’autovia i hem comprat un Nexus 7; el model que fins el mes que ve no surt al nostre país.

Així doncs, amb el retard acumulat hem hagut de fer algunes retallades al que teniem previst per avui i posar una miqueta el turbo. El primer que hem anat a visitar han estat les vistes des de Twin Peaks, aprofitant que no hi havia gens de boira.

IMAG3195 IMAG3190

Seguidament ens hem acostat a Alamo Square, a veure les típiques cases victorianes. Que han aguantat el gran terretremol de la ciutat i el posterior incendi.

IMAG3196

Hem dinat a l’Embarcadero, concretament al “Pear 1”.

IMAG3205 IMAG3204

Següent parada al Coit Tower, on també hi ha unes molt bones vistes. Sobretot de la badia i el moll.

IMAG3218 IMAG3211

Com alguns ja sabeu una de les meves debilitats és la xocolata i l’Ernest em va comentar que no podia deixar de passar-me per la botiga que Ghirardelli té a la zona del Fisherman’s Wharf; una de les zones més turístiques i típiques de la ciutat, on fins hi tot hi ha una petita platja, a més de mil i una activitats pensades pels turístes. Nosaltres ens hem centrat en la xocolata i en fer quatre fotos.

IMAG3232 IMAG3229

Abans d’anar cap a l’hotel hem passat per la típica baixada de Lombard St. Hem fet fotos des de baix i fins hi tot ens hem permès baixar-la amb el nostre cotxe.

IMAG3235

L’hotel on avui dormim és el Marina Motel que esta al mateix carrer Lombard St però a la zona del Marina district, a pocs carrers del Golden Gate Park. L’hotel és molt cuco i sembla tret d’un compte. Això si, diria que ens costarà dormir perquè hi ha molt soroll de cotxes.

IMAG3246 IMAG3243

Després de deixar les coses a l’hotel ens hem escapat a veure el Golden Gate Park; bé de fet, el que voliem era veure la posta de sol des de la platja de Baker Beach, com ens havien recomanat però al arribar hi havia tanta boira que no es veia a més d’uns pocs metres. Així que hem anat a l’altre costat del Park, el que dona a la badia pel costat del Marina district i allà malgrat hi havia boira es podia veure fins hi tot una part important del Golden Gate.

Quan el sol s’ha amagat, ens hem escapat a sopar al nostre barri en un restaurant molt mediterrani. Només diré que ens hem menjat una sopeta i pop a la planxa; boníssim.

Aug 13

Route 66 – dia #16 – de Morro Bay, California a Pacific Grove, California

This entry is part 16 of 19 in the series route-66

Reading time: 3 – 5 minutes

Ara som a l’hotel “Lovers Point Inn” a Pacific Grove (CA), a menys de 2 milles de la zona calenta de Monterey (CA). Una de les coses bones de la zona on estem és que hi ha bones vistes sobre la badia de Monterey i a l’altre extrem de la badia també es pot veure Santa Cruz (CA) famós per la seva universitat; llàstima no tenir més temps per anar a visitar-la.

Doncs bé, avui ha estat un dia intens de cotxe de fet fins aproximadament les quatre de la tarda hem estat al cotxe i hem començat aproximadament a les nou del matí. No hem fet massa quilòmetres però han estat per la carretera 1 que va seguint la costa i avui per primer cop des de que hem arribat a aquest país podem dir que hem fet curves i moltes curves. Així doncs, entre la velocitat lenta i que del que es tractava era d’anar parant i mirant cosetes el trajecte ha durat una bona estona.

Primer de tot hem visitat Cambria (CA) al comptat de “San Luis Obispo”, destacar sobre tot el seu “Pier” (moll).

IMAG3120

A partir d’aquell moment el més interessant era el paissatge d’arribar fins a Big Sur (CA); però el temps no ens ha acompanyat i totes les fantàstiques vistes s’han amagat darrera d’una espessa boira com podeu veure en aquestes fotos.

IMAG3124

Només a l’hora de dinar que hem parat al propi poble de Big Sur hem pogut disfrutar del solet i fins hi tot de paissatges tan idilics com els d’aquestes fotos.

IMAG3128

 

IMAG3133

A partir d’aquell moment la boira ha marxat i encara hem pogut fer alguna bona foto abans d’arribar a Carmel (CA), aquesta zona que és plena de cases de luxe davant dels penya segats acaba unint-se amb Monterey (CA) i Pacific Grove (CA).

IMAG3148

 

IMAG3158

Sobre Pacific Grove, només afegiré una foto de com és perquè ús feu una idea.

IMAG3154

De Monterey destacar el “Fisherman’s Wharf” on hem aprofitat per veure foques i lleons marins, a més de fer un soparet molt xulo a base de peix fresc just a sobre el mateix moll.

IMAG3159 IMAG3176 IMAG3174

A comentar que de la boira el que més m’ha sabut greu de no veure han estat les cascades d’aigua que van directament al mar. Per la resta de coses diria que els paissatges una mica són com els que ja hem pogut fotografiar.

Aug 12

Route 66 – dia #15 – de Santa Mònica, California a Morro Bay, California

This entry is part 15 of 19 in the series route-66

Reading time: 4 – 6 minutes

Avui ens hem passat unes 4h de cotxe per fer només unes 200 milles, sense comptar amb l’estona del dinar. Dit d’altre forma, hem anat xino-xano pujant la costa de California i fent moltíssimes parades admirant les mil i una vistes que ens ofereix l’autovia 1. Realment hem començat a disfrutar de la bellesa d’aquest estat. El que si que no ha canviat és el clima, és a dir, a la que s’amaga una mica el sol fa un vent molt fred i per estar a gust has d’estar a plè sol.

El primer que hem vist al sortir de Santa Mònica han estat les mansions a peu de penya segat de Malibú (CA). D’aquí és molt difícil extreure’n fotografies perquè l’autovia passa a tocar de les cases i no hi ha espai per parar. Aquesta foto és del moll de Malibú.

IMAG3031

Santa Bàrbara (CA) és una de les primers poblacions importants que hi ha al sortir de la zona de Los Àngeles(CA). Realment un lloc preciós.

IMAG3041

Al cap de poca estona d’haver passat Santa Barbarà hem començat a trobar les primeres vinyes, cosa que sent del Penedès sempre fa molt gràcia fotografiar.

IMAG3043

A l’hora de dinar ens trobavem a Grover Beach (CA), dit d’altre forma, prop de la fi del món. Però enming del no res em vist el “Rock’n’Roll Diner”; un restaurant xulíssim montat dins de dos vagons de tren.

IMAG3060

IMAG3054

Aquest poble que té uns 13.000 habitants i s’ajunta amb Pismo Beach (CA) que ens ha captivat. Hi hem estat una bona estona recorrent carrers i fent-hi fotos, realment es respirava pau i tranquil·litat en les vistes sobre els seus penya segats.

IMAG3077 IMAG3074

La següent parada ja ha estat a Morro Bay (CA) on avui dormirem al Sandpiper Inn un hotel molt cuco amb bones vistes sobre el moll. Realment el poblet és preciós i molt acollidor, gràcies als surfers aquí hi ha molts restaurants i d’altres cosetes enfocades als turistes.

IMAG3087 IMAG3096 IMAG3104

Per tancar aquest article només afegir que avui ens hem passat el dia disfrutant de les vistes i de la pau que respira en tots aquests poblets de costa. Un plaer pels sentits.

Aug 11

Route 66 – dia #14 – de Barstow, California a Santa Mònica, California

This entry is part 14 of 19 in the series route-66

Reading time: 4 – 6 minutes

Hem entrat a Los Angeles (CA) des de l’autovia I15 a través de San Bernardino (CA) després hem saltat per la 210, 605, la CA60, CA-110 i hem agafat la sortida de Cahuenga Boulevard per empalmar directament amb Hollywood Boulevard per la part d’on hi ha el passeig de les estrelles. Després hem seguit per Sunset Boulevard per trencar a l’esquerra i baixar un trosset de Rodeo Drive que acaba connectant amb Santa Monica Boulevard. Amb tot això hem acabat arribant a la Ocean’s Avenue que a més de ser el carrer de l’hotel és també on s’acaba la ruta 66.

Al resum fotografic d’avui, què podem dir de Hollywood, Beverly Hills, Rodeo Drive i tot plegat que no s’hagi dit ja. Nosaltres hem decidit passar-hi en cotxe fer quatre voltes i quatre fotos; però no perdre-hi més temps. Així que les fotos d’aquesta part ens les saltem perquè total són les de sempre. Pel que fa a Santa Mònica (CA) doncs hi havia la part obligada per nosaltres amb les fotos obligades amb els diferents cartells de final de la ruta 66.

IMAG2962 IMAG2970 IMAG2979 IMAG2982

La resta ja és una mica més típica, el “Santa Monica’s Pier” que tenim devanat de l’hotel. Aprofito per dir que avui dormim al “Ocean View“.

IMAG2996 IMAG2986

Els vigilants de la platja, igualets que els de la series.

IMAG2998

Súper caminada del passeig de Santa Monica fins arribar a Venice que és una mica més avall. Jo diria que passejada avall i tornada a l’hotel ens hem patejat uns 8km, som així nosaltres.

IMAG3002

IMAG3010

IMAG3011 IMAG3020

Si algo té de bo l’hotel és que ens ha permès aprofitar el temps al màxim a la zona. Diria que per les hores que portem aquí hem vist moltíssimes coses. A més acabem d’arribar de sopar i la zona calenta estava just als carrers paral·lels al nostre hotel. El millor d’aquesta zona és que hi ha mil restaurants, cars però mil. Cosa que ens ha permès escollir un grec i canviar el menú americà, què bo que estava.

Les impressions, doncs tot plegat igual que a les películes o les series. Especialment molt igualet que com es veu a “Californication”. Això si, com a maco jo no ho qualificaria; potser com a nostalgic o familiar. Diguem que s’ha de veure per lo famós que és però hi ha una llarga llista de coses que sobren.

La primera, què fot l’autopista enganxada a la platja? per si amb això no n’hi hagués prou, posa-hi també “tropocientos” parkings i una carretera. Altres coses que falten, la calor. Aquesta gent no entenen que a l’estiu ha de fer calor i l’aigua ha d’estar calenta, o què passa. Aquí troves a la platja des de gent mig en boles fins a gent amb suaderes perquè la veritat no tens clar què has de portar. Al estar aquí s’enten la imatge d’aquells vigilants de la platja que portaven banyador i anorac, aquí o et toca el sol de plè o fa fred.

Sobre els famosos comentaris del tràfic de Los Angeles el que hi afegiria és que sense un GPS i tenir claríssim on vas, ni se t’acudeixi entrar en aquesta ciutat. A tot arreu hi ha moltíssims cotxes i malgrat tot esta ben senyalat, has de saber on vas en cada moment o és molt complicat decidir-ho a l’últim instant.

Aug 10

Route 66 – dia #13 – de Las Vegas, Nevada a Barstow, California

This entry is part 13 of 19 in the series route-66

Reading time: 2 – 4 minutes

Dia de tràmit abans d’entrar a Los Angeles (CA), estem passant la nit a Barstow (CA). En un dia que hem planejat tranquil i amb espai per planejar els últims dies del viatge que encara teniem molt oberts. Demà arribarem a les platges de Santa Mònica (CA) on acaba la ruta 66 i això coincideix amb una zona molt turística i cara al costat de Los Angeles entre Venice i Malibú.

Tornant al dia d’avui el que hem fet és un parell de coses interessants, tot baixant de Las Vegas (NV) per l’autovia 15 ens hem desviat a Yermo (CA) per dirigir-nos per una carretereta fins a Calico (CA) on hem visitat aquest antic poble miner recuperat en forma d’atracció turística. Cal dir que el poble és xulo i els 8$ per cap valen la pena.

IMAG2902

IMAG2881

IMAG2883

Sortint de Calico (CA) hem tornat a agafar la 15 però només durant unes poques milles fins a la sortida on hi ha el Peggy Sue’s 50’s Diner el típic local de carreteres dels anys 50 que es manté igual, tan pel que fa als menús com a tota l’estètica i forma de fer. Allà fins hi tot hem trobat a una nova família catalana, però en aquest cas ells anaven direcció a Las Vegas (NV) i no estaven fent la ruta. El menjar molt bo i el servei excel·lent.

IMAG2932

IMAG2935

La resta de la tarda a la piscineta del “Rodeway Inn” on avui passarem la nit l’hem aprofitat també per preparar què farem els següents dies fins acabar les vacances. Per cert, avui ja hem entrat a California, l’últim estat que visitarem i en el que acaba la ruta 66.

Aug 09

Route 66 – dia #12 – Las Vegas, Nevada

This entry is part 12 of 19 in the series route-66

Reading time: 4 – 6 minutes

L’article d’avui més que explicar què hem fet acabarà semblant una guia d’hotels i casinos. Perquè ens entenguem ens hem dedicat a recorrer les millors referències que teniem de “Las Vegas Boulevar”. Començant pel nord i acabant al sur això és el que més destaquem sota el nostre punt de vista. Per cert, avui és el dia que més tard ens hem aixecat, sobre les 10h. Però encara hem tingut temps d’anar a la piscina hi tot aquesta tarda.

El “Wynn” amb una decoració basada en jardins i fantasia, és realment guapíssim. També hi hem dinat al bufet que per uns 28$ per cap està molt i molt bé. I el millor és que tenien “WHITE SANGRIA: Catalunya Mediterranean White Whine, brandy, …”.

IMAG2782

Al costat té “The Venetian” que s’ajunta amb el “Palazzo“, tots dos junts reprodueixen l’estètica de Venècia amb gondoles incloses i reproduccions de la plaça San Marco, la torre del rellotge i molts altres detalls. Una cosa molt xula d’aquestes reproduccions és que a l’interior dels hotels els sostres reprodueixen el cel i van canviant la il·luminació per simular diferents hores del dia; molt aconseguit. Per cert, també hi hem trobat internet gratuït des d’on hem penjat l’article d’ahir perquè al nostre hotel 24h d’internet costen 15$.

IMAG2769 IMAG2774 IMAG2775

Comentar que el “Treasure Island” i el “Mirage” que estan connectats amb un petit trenet, no tenen massa zones gratuïtes perquè les atraccions més importants que tenen són de pagament i gens barates, per cert. Així que hem invertit el nostre temps al “The Forum Shops at Caesars” i al propi “Caesars Palace“. Unes reproduccions de l’antiga Grècia molt treballades. Uns llocs xulos de passejar-hi.

IMAG2831

Seguidament hi ha el fantàstic espectacle de fonts del “Bellagio“; espectacular. L’interior espectacular com tots els hotels. Just davant es troba el nostre hotel, el “París“. Potser perquè és el nostre li donem menys importància però realment els carrerets que hi ha per dintre l’hotel simulant els carrers de París són molt xulos i també tenen l’efecte del cel que comentava que tenen altres hotels com el “The Venetian”.

 

IMAG2755

Al costat nostre tenim el “The Cosmopolitan“, “Planet Hollywood“, “Aria” -on hi ha cada dia el Circ du Soleil- i el “Monte Carlo“. Però si hem de destacar algo és el “New York New York” que ve a continuació amb la reproducció de diferents barris de Manhattan tot plegat envoltat per una montanya russa i una reproducció del pont de Brooklyn que encara esta en construcció.

IMAG2873

Ja per acabar comentar el “MGM Grand” i el “Luxor“. El primer és brutalment gran, plè d’espectables de primera línia i molts altres entreteniments i el segon és una reproducció de la piràmide de Luxor que substitueix la pedra pel vidre. Tots dos espectaculars.

IMAG2872 IMAG2748