Aug 23

Vacances a Lanzarote

Reading time: 8 – 13 minutes

Aquest any m’he agafat un parell de setmanetes de vacances durant el mes d’agost i una d’elles l’hem passat a Lanzarote. La veritat és que no ens hem estressat gens visitant coses però diria que hem sabut trobar l’equilibri entre fer el turista, descansar i fins hi tot fer una mica d’esport.

Mapa de Lanzarote

Dia 1: avió Barcelona – Arrecife

El dia 13 d’agost agafarem un avió que sortia aproximadament a les 9h del vespre de Barcelona entre les 3h30m de vol, 30min de retràs en la sortida, el taxi fins a l’hotel a més del canvi d’hora. Sopavem aproximadament a les 12h de la nit a l’hotel Luabay Lanzarote Beach.

Dia 2: relax a l’hotel i coneixent Costa Teguise

Com que el primer dia sencer a l’illa el varem disfrutar a l’hotel i a la zona del voltant de l’hotel, aprofitaré per dir en aquest punt que ús recomanem moltíssim l’hotel Luabay. El primer que cal destacar és que esta situat en una zona plena de serveis, a la porta de l’hotel hi ha un munt de restaurants i botigues, a més de supermercats i bancs. A menys d’1min hi ha una platja molt gran (playa de las cucharas) i a 2min n’hi ha una altra (playa del jablillo). A més si llogueu un cotxe com nosaltres tampoc ús costarà gaire aparcar ben aprop de l’hotel.

Pel que fa als serveis de l’hotel doncs el més important a destacar és el seu personal. Mai ens haviem trobat persones tan atentes i que es cuidessin tan proactivament del nostre benestar. Realment et senties com en un hotel familiar malgrat el complexe és força gran. Com que anavem amb tot inclòs podiem disfrutar de tres bufets al dia, per esmorzar, dinar i sopar. A més d’un bufet al bar de la piscina que cobria les hores entre menjars. També varem disfrutar de dos sopars a la carta, un al restaurant espanyol i l’altre al restaurant mexicà. Obviament no és un 5 estrelles ni estavem al Carib però la diversitat, qualitat i quantitat del menjar eren més que bones. Pel que fa a l’habitació varem estar de sort perquè ens va tocar una habitació molt gran amb vistes a la piscina, tot l’hotel esta recent remodelat i per tant la decoració i estat dels equipament és excel·lent. Jo resumiria l’hotel amb una excel·lent relació qualitat preu i això li dona la quarta posició del TripAdvisor dels 50 i tants hotels de Costa Teguise.

Dia 3: Museu Lag-o-mar (Nazaret), Platja de Famara i Fundació César Manrique (Tahiche)

A mig matí ja teniem un Nissan Micra que haviem llogat a Plus A Car. La oficina és prop de l’hotel tot i que haviem fet la reserva per internet aquesta oficina no sortia a la web. El preu molt raonable poc més de 100€ per 6 dies. El cotxe malgrat era nou es notava que havia estat usat a fons i sense descans. Però la qüestió és que va ser més que suficient pel que ens calia, el servei de lloguer va ser còmode i ràpid tampoc es pot demanar massa més.

La primera parada que varem fer va ser a Nazaret on hi ha el museu Lag-o-mar. Es tracta d’una casa súper xula incrustrada en una montanya i plena de comoditats i de racons fantàstics. Aquesta casa va pertanyer a un actor prou famós en la seva època l’Omar Sharif tot i que encara és viu. Ús recomanem molt la visita a nosaltres ens va encantar. L’entrada costa uns 5€ per cap.

Després seguirem creuant l’illa fins arribar a la platja de Famara. Allà hi ha una urbanització de Bungalows que pel que ens varen explicar va ser construida als anys 70 i just davant hi ha la famosa platja on els surfers posen a prova les seves habilitats. La platja és inmensa i sempre hi fa molt de vent. Només cal veure com les dunes de sorra es mouen a través de la urbanització. A poc més d’un quilómetre hi ha el poble de Caleta de Famara. On és plè de locals dedicats al surf i d’altres serveis complementaris com restaurants i petites botigues.

De tornada cap a Costa Teguise varem parar a Tahiche on hi ha la fundació César Manrique aquesta fundació esta situada dintre de la que va ser una de les seves cases. Tot i que no ús agradi massa l’art si teniu curiositat la casa també és interessant de visitar. Tot i ser xulo si el que voleu és estalviar són 8€ que podrieu guardar-vos.

Dia 4: Timanfaya, passeig amb camell, El Golfo i Playa Blanca

Una de les visites obligades a l’illa és la zona volcànica del Timanfaya. Quan viatges a Lanzarote una de les primeres coses que has de tenir clar que no veuràs és vegetació, l’origen volcànic de l’illa encara és molt present a cada paissatge i dins del parc nacional del Timanfaya es pot veure l’escència més pura del que ús comento. Una cosa molt important és que si hi aneu a l’agost com nosaltres mireu d’arribar al parc abans de les 10 o 11h del matí perquè sinó es formen unes cues molt importants, de fet, a nosaltres ens va anar de poc que no agafem la cua forta.

Quan arribes al parc has de pagar 9€ per persona i aparcar en un parking d’allà et posen en un autobús i et fan una visita explicada per una gravació. Degut a l’extenció de la visita i que és un espai protegit és l’única forma de visitar-ho. De tornada al punt inicial hi ha un restaurant on es cuinen algunes carns fent servir l’escalfor que encara surt de la terra.

De baixada al costat de la carretera hi ha un munt de camells on es pot fer una petita passejada. És tota una experiència i per 6€ no ho trobo gens car. Sota el nostre punt de vista l’experiència val la pena si no has pujat mai en un camell ja que és molt diferent de montar a cavall o altres animals.

Seguidament varem anar a fer unes fotos a El Golfo, un racó molt xulo per les vistes que té i plè de restaurants on poder dinar. Tot i que nosaltres varem preferir allargar-nos fins a Playa Blanca per dinar on dinarem al Brisa Marina un restaurant a primera línia de mar on casualment varem dinar al costat d’un senyor de Sant Sadurní d’Anoia. A la tarda varem quedar-nos a la petita platja que hi havia davant del restaurant.

Dia 5: mercat de Teguise, casa d’Haría del César Manrique,Mirador del Rio, Cuevas de los Verdes i Jameos del Agua

Un dels mercats amb més renom de l’illa és el de Teguise i allà és on varem passar unes hores durant el matí del diumenge. Cal dir que el mercat és força gran i plè fins al cap de munt de turistes fent compres com a bojos. S’hi pot trobar de tot, però sobretot complements i accessoris per regalar, o per regalar-se.

Després del mercat varem arribar-nos fins a Haría en aquesta petita població del nord hi ha la que va ser durant 20 anys la casa del César Manrique. Cal dir que la casa és molt xula i que malgrat la casa es va quedar a mitges d’una reforma l’any 1992 quan va morir l’artista té un toc modernista barrejat amb tocs classics molt xulo. Jo diria que la part de la piscina és la que més va agradar a l’Estefania.

No massa lluny hi ha el Mirador del Rio al que no varem entrar, però que des del costat varem poder apreciar les boniques vistes sobre l’illa de la Graciosa. Així que en poca estona més varem fer cap a las Cuevas de los Verdes. Potser aquesta és la vistia que més ens va sorprendre i agradar a la vegada de totes les que varem fer. Realment són unes coves molt xules i a diferència de moltes altres que havia vist arreu del món aquesta esta feta per rius de lava que van solidificar en les seves escorces i van acabar generant aquestes cavitats de 8km que van des dels volcans fins al dins del mar. Realment espectacular i una molt bona inversió dels 9€ que val la entrada.

A poc més d’1km hi ha els famosos Jameos del Agua, una altra obra del César Manrique omnipresent per tota l’illa. Cal dir que els Jameos estan construits sobre d’una d’aquestes coves formades per la lava. La vista sota el meu punt de vista és obligada, ja que el lloc és preciós.  A més poder disfrutar d’un concert a l’auditori que hi ha situat dins del mateix recinte ha de ser un plaer. Llàstima que quan hi varem anar estaven acabant una restauració a l’auditori perquè queda com una assignatura pendent poder disfrutar d’aquest lloc durant un cocert en una nova ocasió.

Dies 6 i 7: Kite Surfing a platja de Famara

El dilluns i el dimarts els passarem a la platja de Famara on vaig estar fent els meus primers passos amb el Kite Surfing així que poca a cosa a explicar. He de dir que l’experiència em va agradar molt tot i que és complexe i cal molta pràctica abans de posar-te a l’aigua amb la planxa. Així que jo em vaig haver de conformar amb aprendre a fer volar l’estel sense poder passar d’un estel de 5m, pels que no hi entengueu penseu que per la meva mida i pes me’n caldria un de 12m. També cal dir que el segon dia el vent era molt a ratges i això no facilita precisament l’aprenentatge.

Per cert, per si algú vol anar a fer Kite Surfing a la platja de Famara i vol un bon professor he de dir que el Vicente em va agradar molt. Per més informació: info@surfkitelanzarote.com i 669 20 72 13.

Dia 8: relax a l’hotel i avió Arrecife – Barcelona

Fins les 23.40 no sortia el nostre vol cap a Barcelona, així que varem poder relaxar-nos tot el dia a la piscina de l’hotel i ens varem poder acomiadar de totes les persones excel·lents que ens havien atès. Destacar l’Ivan, el Ramon, el Santi, etc.

Jul 31

Avui el blog compleix 14 anys

Reading time: 2 – 2 minutes

 

Avui fa 14 anys que vaig començar a escriure el blog. Cal reconeixer que els últims anys la periodicitat dels articles ha anat a la baixa. És curiós observar com a mesura que tens més coses per compartir i més interessants es fa més difícil prioritzar l’espai per compartir aquestes informacions. Això em recorda una frase que vaig llegir al twitter fa uns dies:

Lo pasamos tan bien que no pensamos en hacer ninguna foto.

Podriem dir que el que em passa a mi és quelcom similar, estic tan ocupat amb la meva passió, el projecte mentoring i tantes altres activitats que no trobo el moment per compartir. Tot i que he de reconeixer que les coses que comparteixo els últims anys són més genuines són quelcom que neix de la meva creativitat de la meva persona o de quelcom difícil de trobar arreu si no ho comparteixo i això em compensa la quantiat. Com se sol dir millor qualitat que no quantitat.

 

14 aniversari

 

Poca cosa més que afegir només donar-vos les gràcies a tots els que m’aneu seguint i ja sabeu que si puc fer algo per voslaltres aquí em teniu. Això si, si trigo en respondre no m’ho tingueu en compte penseu que quan un viu tan intensament la vida com jo li costa troba espais per incorporar noves passions tot i amb això no em tanco mai la porta i vaig deixant coses enrera durant el meu camí per la vida per tal de poder obrir-me a nous espais.

 

Jul 24

Entrevista para el podcast “Tu Business Coach”

Reading time: < 1 minute Hace unas semanas me hicieron una entrevista en el blog "Tu Buesiness Coach" el cual publica un podcast semanal entrevistando a diferentes CEOs. Pues bien, ayer salió publicada mi entrevista.

Como muchos de vosotros sabeis mi perfil es mucho más técnico que no de negocios, pero en este caso podreis conocer un poquito más mi faceta de negocios. Bajo mi punto de vista las personas somos uno. Así pues, no espereis encontrar nada que no sea parte de mi esencia. Deseo que os guste y os aporte algo útil.

Copía local:

May 09

i 37!!!

Reading time: 2 – 4 minutes

Avui és un gran dia, en faig 37. Tota una vida d’il·lusions envoltat de persones fantàstiques i on he pogut disfrutar d’experiències meravelloses. Puc guanyar-me la vida amb el meu hobbie i estic envoltat de persones inmillorables. Obviament hi ha moments durs, que tots coneixeu però he d’estar agraït per la gran sort que tinc.

IMG_20140509_082842_1

Abans d’entrar a la secció regalets que m’han fet volia fer un petit recopilatori de coses fantàstiques i excepcionals que m’han passat aquest últim any.

  • He començat a treballar amb dos projectes fantàstics:
  • Google m’ha ofert feina, cosa que emp prenc com reconeixement a la meva carrera.
  • Hem fet la Ruta 66, un dels meus desitjos complerts.
  • Estem arreglant el jardí de casa.
  • He pogut coneixer la persona més fantàstica de la meva vida, el Pol, el meu primer fill.
  • A més de coneixer i compartir el dia a dia amb persones fora de serie a les que només puc estar agraïts, tots ells han estat grans mestres.

Un dels regals per l’esperit que m’ha encatat va ser poder assistir a l’event del monjo budista Thich Nhat Hanh, si tot va com m’agradaria els propers dies ús explico més de l’event.

IMG_20140508_195559

Un altre regal que m’ha fet l’Estefania ha estat una barreja de dues de les meves dues passions, no ús ho perdeu.

IMG_20140509_083330_1

i com a nota curiosa que no sabia, Google el dia del teu aniversari canvia el seu logo per tu:

google

 

Malgrat tot avui serà un dia dur, perquè a ningú li agrada anar al tanatori a recollir les cendres del seu fill el dia del seu aniversari però després dels exercicis de Minfulness que vaig poder practicar ahir la veritat és que la vida es veu diferent.

GRÀCIES!

May 07

Avui fa 11 anys des de que vaig tornar a neixer

Reading time: < 1 minute Avui és una data assenyalada en el meu calendari, a part de fer pocs dies des de que el nostre fill ens va deixar es compleixen 11 anys del brutal accident de cotxe que vaig patir. Un nou recordatori de fins a quin punt hem d’estar agraïts per l’oporunitat de viure i fins a quin punt cada segon que passem en aquest món és un regal.

Sempre m’agrada recordar el dia tornant a veure les fotografies del cotxe per tornar a ser conscient de fins a quin punt vaig ser afortunat al sortir-ne sense ni una rascada.

accident bmw

Un nou dia i un nou gràcies des del cor.

May 03

La història del Pol

Reading time: 11 – 18 minutes

Versión castellano: La historia de Pol

El projecte

Després d’uns anys de convivència varem decidir crear la família Rius Barberà; no ens agraden les coses típiques per això finalment varem aconseguir crear el nostre casament a mida. Tot plegat una excusa perfecte per compartir amb els amics i familiars més propers quelcom molt especial que anavem a començar.

Cada un dels passos del procés va ser molt intens i els varem anar concluint amb èxit, la cerimònia, el convit, el viatge de noces i fins hi tot la resta de viatges com a matrimoni han acabat sent records fantàstics. Tot plegat sabiem que eren experiències que hauriem d’aparcar durant uns anys perquè el objectiu més important és crear la nostre família.

Així que un cop la natura es va posar en marxar varem aparcar els viatges i varem començar a invertir en el nostre niu. Obres al Jardí i a l’habitació del primer fruit del nostre projecte. Tot plegat una forma de viure l’arribada del nostre primer fill, el Pol.

Els fets

Després de 37 setmanes d’embaràs tocava el moment de coneixer l’hospital on havia de neixer el Pol, la clínica del Pilar. O sigui, que el dissabte 26 d’abril a les 12h allà estavem apunt per coneixer la llevadora. Un passeig per les instal·lacions, moltes explicacions i detalls sobre com seria el part. Quan tot plegat ja estava enllestit l’Estefania fa un comentari innocent: “Fa un parell de dies que em sento poc al nen”. Aprofitant que erem a l’hospital es planteja fer un registre per veure si el nen esta bé i aquí comença la història. El cor responia bé però el nen no es movia, ni menjant xocolata ni forçant-lo amb les mans.

Arribats en aquest punt el que havia de ser una simple visita es converteix en un part. La llevadora trenca la bossa i les aigües surten netes i tot fa pensar que podriem acabar tenint un part natural però de seguida l’activitat del cor del nen es para i els fets es precipiten. Ràpidament traslladen l’Estefania a quiròfan mentre jo estava deixant la roba a l’habitació. Així que quan torno l’Estefania ja no hi és i m’acaben enviant a la sala d’espera. A quiròfan els fets van molt ràpid i en qüestió de minuts s’ha practicat la cesària.

El Pol ja és aquí, ha nascut el nostre primer fill a les 16:35 pesant 2.980gr. Tothom esta molt nerviós perquè el Pol no plora i esta molt aturdit. Alguna cosa ha passat a la panxa de la mare, no se sap quan ni perquè però l’han de reanimar i fins al cap de 15min no aconsegueixen fer-ho. El cor comença a funcionar però els organs estan molt tocats i se sap que hi ha alguna afectació neurològica però no el seu abast. Ràpidament el traslladen a la UCI i allà l’equip de pediatres pren la decisió de traslladar-lo a un hospital més equipat on li puguin fer totes les proves pertinents.

Durant tot aquest procés l’Estefania no ha parat de reclamar la meva presència i a mi els minuts se’m feien eterns, al cap de menys de dues hores ens retrobem i som informats de tot plegat per part dels metges. Amb l’Estefania a l’habitació jo me’n vaig a la UCI on coneixo el meu fill. El primer impacte és un xoc important perquè esta completament plè de tubs i més tubs. Tot l’entorn és plè de màquines que no paren de pitar. Els metges i infermeres s’acumulen sobre d’ell fent-li proves sense parar.

Aquest situació només s’allarga unes poques hores perquè ràpidament es decideix traslladar el Pol a la UCI de Sant Joan de Deu. Per sort en aquest moment ja tenim el Xavi i la Sabina amb nosaltres perquè ens havien portat les primeres coses de casa. Així que el Xavi i jo ens traslladem a l’hospital de Sant Joan de Déu i la Sabina es queda al Pilar amb l’Estefania. Les hores han anat passant i ja és ben fosc, per molt que miri el rellotge no sóc capaç de saber quina hora és.

Mentre acaben d’acomodar al Pol a la UCI i envien a tots els pares a la sala d’espera aprofitem per menjar alguna coseta. Els pares ens expliquen les seves històries i la història del Pol encara és molt inserta. Una manca d’oxigen ha provocat molts d’anys als organs però el més perillós és que no sabem fins a quin punt pot haver afectat el cervell. Finalment puc tornar a veure el Pol esta inmers en un munt de màquines que no paren d’aplicar-li tractaments. Una reunió amb els metges de guardia em reitera l’estat d’incertesa en el que ens trobem i em prepara pel pitjor. Les properes 48h-72h seran vitals.

Torno a l’hospital del Pilar després d’acomidar-me del Pol i em retrobo amb l’Estefania. La família de València ja són aquí i els posem al dia dels fets. Ja és molt tard i el dia s’ha fet infinit el cansament pot amb nosaltres i aconseguim dormir algunes hores tot i les interrupcions de les infermeres que van aplicant-li els tractaments de la cesària a l’Estefania. El matí següent els ginecòlegs que han portat l’embaràs aconsegueixen que Sant Joan de Déu accepti l’ingrés de l’Estefania perquè poguem estar prop del Pol.

Abans de dinar ja som tota la família a l’hospital amb el Pol. No em feu dir com però amb menys de 24h l’Estefania treu forces per aixecar-se de la cadira de rodes i poder saludar al seu fill. L’evolució del Pol és simplement constant, no hi ha millores que ens fassin ser optimistes i els metges cada cop ens han d’anar recordant i ens van preparant pel pitjor. Una persona amb els organs malmesos té possibilitats de viure però si les funcions neurològiques no es recuperen només pot ser un vegetal completament depenent de les màquines.

Els dies es fan eterns i les hores passen al costat del Pol mentre les mostres de suport no paren d’arribar. La relació amb els pares d’altres nens, infermeres i metges és el que més hores ocupa el meu temps i l’Estefania fa l’impossible per reduir els seus impediements físics per poder estar amb el Pol. Les 48h arriben i no hi ha res que ens fassi pensar que el Pol es podrà salvar. Els metges insisteixen en que pot arribar el moment on haguem de decidir.

Finalment arriben les 72h i no hi ha millores. La recomanació és clara, els metges ens deixen clar que poden allargar l’agonia però que la cura no arribarà. Així que finalment hem de prendre la decisió. No és senzill parlar d’això però per sort tan l’Estefania com jo tenim les coses clares. Si no pots disfrutar la vida, si no pots omplir el seu temps d’experiències això no és vida. Per tant, la decisió estava clara per nosaltres. Això no ho feia més senzill però almenys marcava el camí.

Tocava preparar el comiat. Crec que és una gran sort poder decidir com t’acomiades d’algú que has arribat a estimar tan en tan poc temps. Fins aquell moment no haviem pogut abraçar al Pol degut a la gran quantitat de tubs i cables que portava per tot arreu. Així que decidim vestir-lo i portar-lo a la nostre habitació, allà la família s’acomiada d’ell i finalment li diem adéu mentre el seu cor s’apaga entre els nostres braços.

Decidir què s’ha de fer amb el cos del teu fill és molt dur i sobretot adonar-se de fins a quin punt esta pervertit el sistema encara més. Una vegada acceptades les possibilitats la decisió que varem prendre va ser fer-li una necropcia i incinerar-lo. Per sort les persones que ens van atendre van ser sensibles i ens varen facilitar el camí.

Pol Rius Barberà

L’aprenentatge

Quan a un li toca viure episodis tan durs es pot preguntar moltes coses però si algo he après durant el camí de la meva vida és que hem d’estar agraïts per tot el que se’ns envia. És evident que les nostres perspectives i els nostres plans eren uns altres i que ningú volia que els fets anéssin així. Però som uns afortuntats perquè se’ns ha enviat un regal en forma de nen preciós i amb ell venia una lliço de vida que ens fa creixer i ens permet veure les coses des d’un altre nivell.

Acceptar el que se’ns envia, descobrir l’amor incondicional i estar agraïts per cada segon de salut i de vida són només uns petits exemples de fins a quin punt som afortunats. No oblidaré mai fins a quin punt sentia amor per aquella vida que sabia que li quedaven instants per marxar. A partir d’aquell instant un enllaç infinitament poderós es creava dins el meu cor. El Pol seria dins meu on viuria fins l’últim dels meus dies.

En el dia a dia els temes importants van quedant dil·luits per moltes altres situacions, és senzill adonar-se que hem omplert la nostre vida de coses materials o que els nostres valors han estat confosos per desitjos banals; el realment complicat és canviar això. Som objectes d’un regal fantàstic que és la vida i aquesta té un temps finit omplir-la d’experiències meravelloses i d’amor només depèn de nosaltres. Entendre fins a quin punt són especials els moments que vivim és una decisió que hem de prendre. Sovint veig com les persones que m’envolten confonen l’alegria amb la felicitat. És evident que és molt agradable disfrutar de l’alegria però cada dia tinc més clar que la felicitat també viu en els moments durs perquè aquests estan creant coses realment poderoses dintre nostre.

A secundaria em van explicar per primer cop que els humans som éssers socials, en aquell moment em va costar molt d’acceptar això. Per sort, la vida m’ha anat ensenyant que no només som éssers socials sinó que aquest fet ens omple d’emocions que són la base sobre la que es construeixen les il·lusions i al cap i a la fi la societat és la pedra angular sobre la que s’articula la nostre vida. La família és una forma d’organitzar-se amb petits grups dins de la societat, però aquest grup no el podem escollir encanvi sabem que sempre seran allà per recolzar-nos passi el que passi. El que si que escollim són els amics que quan arriben circumstàncies difícils estan al nostre costat recolzant-nos i donant-nos el millor que tenen dintre per ajudar.

On vull arribar amb totes aquestes idees, doncs a quelcom tan senzill com la companyia. Al final a aquest món arribem sols i marxem sols. Ningú ens pot acompanyar en aquest camí i l’hem de fer en solitari. Per això mentre estem vius poder disfrutar de la companyia de les persones que més ens estimem és fonamental.

El futur

Mirar endavant i pensar en el futur en moments com aquests diria que és el que més costa. De sobte els projectes que omplien el dia a dia perden força i et qüestiones si tenen sentit. És evident que encara som joves i que estem convensuts que podrem tenir més fills. Aquests mai ompliran l’espai del Pol però si que li faran companyia. Per nosaltres el Pol mai morirà perquè és una emoció que tenim instal·lada al cor.

Al llarg de la vida he hagut de passar per altres moments en que he hagut de reconstruir el meu futur després d’un canvi imprevist molt important. Sovint en aquests moments ens fem preguntes que semblen molt importants: per què jo? què he fet malament? i d’altres similars. Però si he après alguna cosa d’aquests moments que he viscut és que fer-se les preguntes adequades és fonamental. No ens ha de fer por adonar-nos que estem buscant la solució a un problema que no cal resoldre per canviar l’enunciat i adequar-lo a la resposta que servirà per construir el nostre futur.

Els nostre valors i les creences fonamenten les nostres decisions. Però aquests no són estàtics ni inmobils, així que quan ens passa quelcom tan important com el que estem vivint en aquests moments és interessant qüestionar-se certs canvis de valors i crear noves creences que deixaran enrera el que fins ara ens havia estat útil.

Per mi el més difícil quan estic trist és connectar amb la il·lusió. Les passions queden apagades i tot es fa una muntanya. Arribats en aquest punt el que faig és confiar en que tot és un procés i que el canvi no vindrà de cop. Així doncs sabent el que m’agrada vaig forçant-me en omplir certs moments d’aquests ingredients. D’aquesta forma poc a poc faig creixer el dessig per allò que m’apassiona i mica en mica veig com la flama de la il·lusió crema cada cop amb més força. Aquests moments encara els veig lluny però el procés ha començat.

El perquè d’aquestes lletres

La finalitat d’aquesta entrada al blog és diversa. En primer lloc em calia posar ordre. La següent motivació és compartir. Sovint veiem quelcom natural el compartir els bons moments però ens amaguem dels dolents. Doncs bé, ara toca compartir aquest moment de creixement tan important. A més no sempre tens les ganes de repetir una i altre vegada la història que t’ha portat fins aquí amb totes les persones que t’agradaria fer-ho. A través d’aquest mitjà puc fer-ho.

Agraïments

Durant el procés que avui fa una setmana que es va descadenar hem estat amb contacte amb moltíssimes persones. Algunes ja les coneixiem des de fa uns mesos i d’altres simplement hem pogut compartir minuts amb elles. Però totes tenien quelcom en comú són éssers humans excepcionals.

Infinites gràcies i agraïments a les persones del Milenium de Vilafranca, l’equip de l’hospital clínic del Pilar, de Sant Joan de Déu i a la gent del SEM. No donaré cap nom perquè quan coneixes a tantíssima gent fantàstica en tan poc temps ets incapaç de recordar tots els noms i crec que seria injust deixar-me’n algún. El que si tinc clar és que per fer la seva feina i com la fan has de ser un fora de serie.

Jo sempre he treballat en quelcom que és la meva passió i per tant sempre he valorat moltíssim la gent que treballa en la seva vocació. Doncs bé, diria que en una setmana he conegut més gent vocacional que en la resta de la meva vida. Veure com cuidaven el Pol amb aquell amor i delicadesa que només pot neixer d’algú que desenvolupa la seva professió més enllà de la recompensa econòmica sinó perquè és algo que li surt de dins. Tot aquest equip de vocacionals et fa sentir especial, et fa sentir estimat i recolzat. No hem puc oblidar tampoc de la família, els amics i els coneguts que han estat i estan en tot moment donant-nos el seu carinyo i la seva ajuda.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I A TOTHOM, SOU FANTÀSTICS I ÚS ESTIMEM MOLT!

POL: Petit Ocellet Lluitador

Jan 24

Conferència: La revolució dels mini-PC: Raspberry PI, Arduino i més

Reading time: 1 – 2 minutes

Ahir al vespre vaig fer una conferència a la FIB (Facultat d’Informàtica de Barcelona) dins de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya). En aquesta xerra vaig estar explicant què és i en que es diferència Arduino i Raspberry PI. A més de presentar tot un conjunt de solucions alternatives i experiències en el tema.

En aquest enllaç podeu trobar les transparències de:  La revolució dels mini-PC: Raspberry PI, Arduino i més. i el video el teniu disponible al servidor de la FIB.

Ara també teniu disponible el video a youtube:

i podeu veure les transparències des d’aquest mateix post:

Espero els vostres feedbacks als comentaris, desitjo que ús sigui útil.

Aug 17

Route 66 – dia #19 – de San Francisco, California a Barcelona

This entry is part 19 of 19 in the series route-66

Reading time: 4 – 6 minutes

El viatge de tornada ha estat via Frankfurt, com sempre passa en aquests casos tot plegat s’acaba allargant unes 24h. Així ara el que toca és viure amb el jet lag durants uns dies. El que volia fer en aquest article és aprofitar per comentar temes relacionats amb el viatge però que per un motiu o altre no he pogut afegir en el dia a dia.

Del primer que vull parlar és de la gent, nosaltres anavem amb el xip de que ens trobariem amb unes persones més aviat tancades, pre-potents i no massa amables. La nostre sorpresa ha estat trobarnos en just el contrari, en molts llocs incloses grans ciutats la gent et saluda fins hi tot sense venir a “cuento” de res, sempre estan apunt per fer-te un comentari amable. Fins hi tot aguantar-te la porta al entrar o sortir dels llocs.

A l’hora de conduir són molt més pacients que en el nostre país, rarament et piten i s’esperen el que calgui per facilitar-te la conducció. Com a tot arreu ens hem trobat excepcions i generalitzar sempre és dolent, tot i que en el nostre cas he de dir que els pocs casos de persones fora del patró que descric han estat hispanes i dels 9 estats que hem visitat el que la gent s’ha mostrat menys amigable ha estat California.

Quan vas a l’estranger sempre troves senyals de transit o noms de negocis que són graciosos. En aquest viatge això era una mica més difícil perquè malgrat no hagis anat mai als EUA tots consumim moltíssimes produccions audiovisuals fetes en aquest país i llavors tot plegat ja és més familiar. Així que si m’he de quedar amb un nom gracios és el d’una carretera que es deia: Zzyzx a California.

IMG_6603

Una altre cosa curiosa o que em va sorprendre moltíssim és la quantitat de gent que sap castellà, sobretot a California. Ja no només les persones d’origen hispà, com podia passar a Nou Mèxic, sinó persones autòctones que com a mínim xapurrejaven el castellà.

Quan vaig estar a Panamà vaig aprendre que quan un semafor esta vermell es pot girar a la dreta, cosa que hem costava posar a la pràctica però que a base de tocs de pito dels que tenia darrera vaig aprendre. Doncs bé, la qüestió és que això és així perquè als EUA és una pràctica permesa i súper habitual. Això si, rarament et pitarà algu si estas en un carril de només girar a la dreta en un semafor vermell i no intentes passar.

Com es demana el menjar de forma habitual també és força curiós, en general no és gens car menjar, obviament si vols gastar diners ho pots fer. Tot i que amb uns 10$ pots menjar moltíssim. La idea és que tu demanes normalment un plat que costa aproximadament aquesta quantitat i això acostuma a incloure un o dos “sides”, que sovint pots escollir entre patetes fregides, patates al forn, una sopa, una amanida, una amanida de col o alguna coseta així. El restaurant de diari que més em va agradar és la cadena Denny’s; amb beguda “re-fill” com és típic i amb mil combinats dels que a mi m’agraden. Com a gran descobriment la “Pink Lemonade”, una llimonada rosa que esta molt bona.

Hi ha una pregunta típica d’aquest viatge: “què ús ha agradat més?” doncs la veritat no és senzill contestar-ho perquè hem vist moltíssimes coses. El “Painted Desert” és una passada, però clar després penses amb el “Grand Canyon” i que t’haig de dir. Arribats aquí canvio d’estartegia anem a pensar en ciutats, Chicago molt xula i verda, però al costat de San Francisco la veritat no hi ha color. Quan ja no saps per on tirar penses, en els poblets petits com Williams (Arizona) o fins hi tot amb Santa Fe (Nou Mèxic) que malgrat ser la capital de l’estat és un poble. Però posar això per davant de la costa: Venice, Santa Monica, o llocs més entrenyables com Big Sur, Morro Bay o Pacific Grove a Monterey doncs la veritat la cosa torna a ser impossible de comparar. Dit d’altre forma, almenys jo sóc no puc dir en quedar-me. Per tant només puc dir que és una experiència que s’ha de viure i que vull recomanar a tothom.

Aug 15

Route 66 – dia #18 – Silicon Valley, California

This entry is part 18 of 19 in the series route-66

Reading time: 6 – 10 minutes

Aquest matí hem intentat tornar a passar pel Presidio Park i la Baker Beach; però la boira de San Francisco ens ha continuat impedint treure una bona foto del Golden Gate. El millor que hem pogut fer ha estat això.

IMAG3267

Molt aprop hi ha el Golden Gate Park, un parc senzillament inmens. Hi ha diverses carreteres que el recorren per dintre. El parc és molt maco, digne de passar-hi un dia sencer o més. Amb l’agenda que portem nosaltres ens hem conformat en fer un circuit per dintre del parc.

IMAG3281 IMAG3283 IMAG3290

Al sortir del parc ens ho hem fet venir bé per anar a visitar una de les zones que més li agraden a l’Ernest. És una zona amb un ambient molt hippie, amb diverses botigues de segona mà i un ambient molt jove. Concretament la zona esta a les cantonades de Haight-Ashbury. Allà hem aprofitat per fer un branch, per dir-li d’alguna manera. La qüestió és que hem carregat piles omplint-nos la panxeta.

IMAG3301 IMAG3299

Perquè la següent parada ja ha estat a Apple on amb el trànsit de la sortida de la ciutat hem trigat més d’1h per arribar fins a Cupertino (CA). De les oficines de l’empresa de la poma només hem pogut visitar la botiga orientada als visitants, amb uns preus força cars. Almenys tenien Wi-Fi gratuït i Estefania ha aprofitat per parlar amb la família per Skype.

IMAG3306 IMAG3307

Una de les parades que més m’ha agradat del dia ha estat la del “Computer History Museum“, una passada. He disfrutat com un nen petit. Per cert, el museu esta físicament on abans hi havia Silicon Graphics, una companyia que potser molta gent no recorda però jo em vaig passar molt temps somiant en comprar-me un O2 quan era un adolescent. Fins hi tot tinc una fotografia on estic interactuant amb el seu Irix quan no deuria tenir més de 15 o 16 anys.

Allà he pogut veure el Cray-1, un dels primers súpercomputadors que es va fer l’any 1976.

IMG_20130815_150935

El primer ordinador que vaig tocar a la meva vida, un Compact Macintosh per programar en Logo. ( és el del mig )

IMG_20130815_154754

El primer PC que vaig fer anar.

IMG_20130815_154434

El que es considera el primer PC de la història, el Kenbak-1.

IMG_20130815_154210

Primer rack de servidors de Google.

IMG_20130815_155202

Primers models de ratolins.

IMG_20130815_153950

El primer disc dur.

IMG_20130815_150128

i moltíssimes més coses que millor no poso perquè sinó hi haurà molta gent que s’acabarà adormint.

A menys de dues milles hi ha “Googleplex“. Les famosíssimes oficines de Google, on segons diuen és el millor lloc on es pot treballar avui en dia. Lloc que ens hem quedat amb les ganes de visitar per dintre i només hem pogut fer-nos les fotografies de rigor amb els androids.

IMG_20130815_164556 IMG_20130815_170553

Sortint de Google voliem visitar Facebook, però la direcció que havia aconseguit per internet ens ha portat a un complex d’oficines envoltat pel carrer “Hacker way” on no hem pogut veure cap referència de Facebook per enlloc.

Així que finalment ens hem dirigit cap a l’hotel que avui és el “Best Western Plus Coyote Point Inn” a uns 10 minuts de l’aeroport de San Francisco on demà al matí agafem el vol de tornada cap a casa. Comentar també que pel camí hem vist: Evernote, Checkpoint, Salesforce, SAP, Oracle, Microsoft i alguna altre cosa que no em ve al cap. Pel que fa a universitats de passada hem vist: Standford, Berkeley i Carnegie Mellon.

Han estat 18 dies molt intensos i amb molts quilòmetres recorreguts, però té un final i aquest és el d’aquest viatge. Possiblement escriure un article més quan hagi pogut absorvir millor tot el que hem fet i comentaré alguna de les coses que més m’han xocat en el viatge. Però el diari de viatge acaba aquí. Desitgem que ús hagi agradat seguir-nos.

Aug 14

Route 66 – dia #17 – de Pacific Grove, California a San Francisco, California

This entry is part 17 of 19 in the series route-66

Reading time: 4 – 7 minutes

Finalment avui és l’únic dia que haviem dedicit dedicar a San Francisco (CA). Per això hem matinat i fiant-nos del que deia el GPS esperavem arribar a aquesta ciutat abans de les 11 del matí. Però resulta que el trànsit ens ha estat retenint i hem acabat arribant a les 12h passades. L’anècdota ha arribat en un moment que haviem d’anar als “Restrooms” i al parar per casualitat hem passat per les instal·lacions de Google i Youtube, cosa que teniem programada per demà. Així doncs, hem passat quasi sense mirar. Aprofitant la parada tècnica també hem passat per un Best Buy que hi havia a l’altre costat de l’autovia i hem comprat un Nexus 7; el model que fins el mes que ve no surt al nostre país.

Així doncs, amb el retard acumulat hem hagut de fer algunes retallades al que teniem previst per avui i posar una miqueta el turbo. El primer que hem anat a visitar han estat les vistes des de Twin Peaks, aprofitant que no hi havia gens de boira.

IMAG3195 IMAG3190

Seguidament ens hem acostat a Alamo Square, a veure les típiques cases victorianes. Que han aguantat el gran terretremol de la ciutat i el posterior incendi.

IMAG3196

Hem dinat a l’Embarcadero, concretament al “Pear 1”.

IMAG3205 IMAG3204

Següent parada al Coit Tower, on també hi ha unes molt bones vistes. Sobretot de la badia i el moll.

IMAG3218 IMAG3211

Com alguns ja sabeu una de les meves debilitats és la xocolata i l’Ernest em va comentar que no podia deixar de passar-me per la botiga que Ghirardelli té a la zona del Fisherman’s Wharf; una de les zones més turístiques i típiques de la ciutat, on fins hi tot hi ha una petita platja, a més de mil i una activitats pensades pels turístes. Nosaltres ens hem centrat en la xocolata i en fer quatre fotos.

IMAG3232 IMAG3229

Abans d’anar cap a l’hotel hem passat per la típica baixada de Lombard St. Hem fet fotos des de baix i fins hi tot ens hem permès baixar-la amb el nostre cotxe.

IMAG3235

L’hotel on avui dormim és el Marina Motel que esta al mateix carrer Lombard St però a la zona del Marina district, a pocs carrers del Golden Gate Park. L’hotel és molt cuco i sembla tret d’un compte. Això si, diria que ens costarà dormir perquè hi ha molt soroll de cotxes.

IMAG3246 IMAG3243

Després de deixar les coses a l’hotel ens hem escapat a veure el Golden Gate Park; bé de fet, el que voliem era veure la posta de sol des de la platja de Baker Beach, com ens havien recomanat però al arribar hi havia tanta boira que no es veia a més d’uns pocs metres. Així que hem anat a l’altre costat del Park, el que dona a la badia pel costat del Marina district i allà malgrat hi havia boira es podia veure fins hi tot una part important del Golden Gate.

Quan el sol s’ha amagat, ens hem escapat a sopar al nostre barri en un restaurant molt mediterrani. Només diré que ens hem menjat una sopeta i pop a la planxa; boníssim.