oriolrius.cat

Des del 2000 compartiendo sobre…

Tag: authentication

PAM (Pluggable Authentication Modules)

Reading time: 2 – 2 minutes

Amb les quatre notes que adjunto en aquest article es preten tenir una guia per tal de poder seguir i entendre els fitxers de configuració associats a PAM.

Quan PAM va associat a un servei aquest té un fitxer de configuració dins de /etc/pam.d sovint amb el mateix nom del servei o quelcom que ens el recorda. Dins de cada fitxer d’aquests es defineixen quatre categories pel procés d’autenticació:

  • auth – autenticació
  • account – gestió d’accés
  • password – quan i com es pot canviar la paraula de pas
  • session – entorn de configuració de l’usuari, accés al seu perfil

No és obligatori definir les quatre categories per tots els serveis, hi ha serveis que amb la categoria auth, en tenen prou. O d’altres que les requereixen totes.
PAM té una selecció de diferents models per cada categoria que s’organitzen en una pila. Cada mòdul esta etiquetat amb el que s’anomena una bandera de control. A través d’aquestes eines és com l’administrador controla el procés d’autenticació dels usuaris sobre els serveis.

Les banderes de control suportades per PAM són:

  • required
  • requisite
  • sufficient
  • optional

Si un mòdul marcat amb required, requisite o sufficient respon de forma negativa es deté l’execusió de la pila de forma inmediata.
Si la resposta és positiva en un mòdul: required, requisite o optional llavors PAM seguirà examinant la resta de mòduls.
Si un mòdul sufficient respon positivament es considera positiva la resposta a tota la categoria que s’esta examinant.

podcast 1×08: CAS, Central Authentication Server

Reading time: 3 – 4 minutes

L’objectiu d’aquest podcast és donar una visió conceptual del funcionament de CAS 2.0, un servidor d’autenticacions SSO (Single Sign On). Bàsicament esta orientat a usuaris d’aplicacions amb interficie Web. A movilpoint l’estem usant tal com vaig comentar al podcast 1×07.

La diferència entre 1.0 i 2.0 és que la versió 1.0 només podia autenticar usuaris contra aplicacions web i aquests serveis no podien autenticar-se a la seva vegada contra altres serveis (serveis backend).

Amb l’esquema que hi ha a continuació i la previa lectura de les entitats d’un sistema CAS podreu seguir el podcast:


CAS - Central Authentication Server (schema)

A continuació descric les entitats que intervenen en un sistema CAS.

  • Service Ticket (ST): és una cadena de text que usa el client com a credencial per obtenir accés a un servei. Aquest tiquet s’obté del servidor CAS. La forma d’obtenir-lo és a través d’una cookie que es guarda al navegador.
  • Ticket Granting Cookie (TGC): cookie que s’envia al CAS quan un browser ja ha estat autenticat previament per aquest CAS, llavors aquest reconeix la cookie i li dona al browser un Service Ticket (ST) sense haver de passar el procés d’autenticació manual. Caduca en unes 8h aproximadament.
  • NetID: identifica a un ususari, el que coneixem habitualment com username.
  • ServiceID: identificador d’un servei, normalment en format URL.
  • Proxy Ticket (PT): és una altre cadena de text que usa un servei com a credencial per obtenir accés a un servei de backend. O sigui, que el primer servei per tal de desenvolupar la seva activitat li fa falta accedir a un altre servei (servei de backend), per tal d’obtenir accés a aquest darrer servei el primer usarà un proxy ticket. Aquest tiquets s’obtenen al CAS quan el servei que vol l’accés presenta un PGT (Proxy-Granting Ticket) i un identificador de servei que es refereix al servei de backend.
  • Proxy-Granting Ticket (PGT o PGTID): es tracta d’una altre cadena de text que com hem vist al punt anterior l’usa el servei per aconseguir un Proxy Ticket (PT) que li doni accés a un backend service l’accés a aquest servei serà amb les mateixes credencials que l’usuari original, o sigui, el que s’ha autenticat al primer servei.
  • Proxy-Granting Ticket IOU (PGTIOU): com no podia ser d’altre manera és una cadena de text que es passa com a resposta del serviceValidate i del proxyValidate usada per correlacionar un Service Ticket o una validació de Proxy Ticket amb un Proxy-Granting Ticket (PGT) particular.

Ara només queda escoltar el podcast:

[display_podcast]

Els enllaços relacionats amb el podcast:

NOTA: donar les gràcies al Marc Torres per la seva feina, gràcies nano.

Wikid – Servidor d’autenticació

Reading time: 3 – 5 minutes

Abans de començar deixar clar que es tracta d’un producte amb llicència dual amb algunes diferències entre la llicència de pagament i la gratuïta. Això si ambdues modalitats de producte són de codi obert, tot i que la de pagament porta algún component que jo diria que no té el codi font lliberat, com per exemple el servidor Radius programat en Java.

Wikid és un servidor de two-factor authentication (factor doble d’autenticació). Això vol dir que combina dos sistemes d’autenticació. En aquest cas l’autenticació asimètrica basada en clau pública i a més d’una paraula de pas d’un sol ús (OTP). D’aquesta forma s’aconsegueix un nivell de seguretat equivalent al dels tokens basats en hardware, però amb tota la flexibilitat i els beneficis del software. Gràcies a aquest component de software el sistema OTP pot funcionar en tot tipus de clients: Blackberries, telèfons, Palms, PocketPCs, Windows, Linux i Mac.

Si esteu poc familiaritzats amb aquests sistemes d’autenticació podeu donar un cop d’ull al següent gràfic que jo trobo molt explicatiu.

user-validaton.png

Un gràfic encara més detallat però també més genèric seria aquest. Com es pot veure amb ambdós gràfics l’autenticació es pot considerar que el nivell de seguretat aconseguit és de molt alt nivell i a més molt simple d’usar per l’usuari final. Si fem un resum des del punt de vista de l’usuari del sistema. Quan aquest, per exemple, vol connectar-se a una web segura, VPN, FTP, WebDAV, correu, etc. el primer que ha de fer és obrir el client software del Wikid i demanar la clau OTP. Després connecta de forma completament convencional al servei que volia accedir i aquest com sempre li demana l’autenticació i llavors el client introdueix la seva clau temporal (OTP). Això esta molt bé perquè quan algú ens demana la clau per accedir a algún lloc li podem dir amb tota certesa: no sé la meva clau. Si encara li volem donar la clau la podem generar i li podem facilitar amb la certesa que no la podrà tornar a usar. Sovint el client software que ens donarà la clau OTP ens demana un codi PIN per accedir-hi. Aquesta és la única clau que haurem de recordar.

El sistema bàsicament es composa de tres parts el servidor Wikid, el client Wikid i el servei de xarxa (network service o wikid network client). Aquest últim és el servei que volem que usi com sistema d’autenticació Wikid. Per exemple, PAM, SSH, FTP, OpenVPN, servidor IMAP, una web programada en PHP, Ruby, etc. Així doncs, configurem adequadament el servei perquè quan toqui autenticar-se vagi a buscar l’autenticació al servidor Wikid i el nostre servei de xarxa automàticament ja suporta autenticació via certificats i claus temporals. O sigui, que el sistema d’autenticació ja es considera d’alta seguretat.

Si encomptes d’usar una clau temporal volem usar un sistema biomètric, una SmartCard, un token hardware, etc. també ho podem fer. D’aquesta forma podem fer que el client s’autentiqui de forma completament automàtica sense demanar-nos cap clau. Malgrat això s’acostuma a protegir l’accés al sistema biomètric, SmartCard, etc. amb un codi PIN per tal d’assegurar que l’accés físic al dispositiu és legítim.

La pròpia web del producte té diversos videos d’ajuda i força howtos. Però si volem informació més detallada la meva recomanació és que passeu per HowtoForge i poseu “wikid” al seu buscador i sortiran una bona colla de manuals de com configurar Wikid com a servidor d’autenticació. Per exemple, OpenVPN, SSH, FreeNX, WebDAV, etc.

showacls – en windows 2k i 2k3

Reading time: 1 – 2 minutes

Per molt maques que siguin les finestretes dels servidors 2k i 2k3, quan tens un problema greu de permisos amb una carpeta o fitxer del sistema, sempre has d’acabar anant a les comandes de sistema. Volia comentar-vos una eina que podeu trobar al NT Resource KIT del 2k i 2k3, aquesta eina és el showacls. Aquest simple comanda ens pot ajudar a saber realment qui són els propietaris i quins permisos tenen aquests sobre la carpeta o fitxer que ens esta donant problemes. Un exemple il·lustratiu i senzill sobre el tema:

C:\WINNT\system32>c:\showacls\showacls
C:\WINNT\system32\
		NT AUTHORITY\Usuarios autentificados Special Access [RX]
		BUILTIN\Opers. de servidores Special Access [RWXD]
		BUILTIN\Administradores   Special Access [A]
		NT AUTHORITY\SYSTEM       Special Access [A]
		CREATOR OWNER             Special Access [A]

Si voleu aprofundir una mica més sobre el tema he trobat un article molt interessant sobre el tema Access and Permission Tools (local).