Tunick experience – la cronica –

Reading time: 4 – 6 minutes

Per els q hagueu mirat la tele aquests últims dies ja estareu al
corrent de la visita daquest peculiar fotograf a bcn q fotografia masses de
gent despullada, amb afany de reporter vaig decidir ser un protagonista mes
daquest event…

…la veritat es q dies abans havia vist la noticia, i vaig pensar, pos
mira, no estaria mal anar a donar-hi un cop dull. A la q li vaig comentar la
idea a un company meu q alguns ja coneixeu, en Dylan, em diu q ell ja hi tenia
intenció d’anar-hi, pero a participar!

Total, q el dia q tocava el pavo ja va pillar les fulles dinscripció i
vam haver de matar el temps fins a lhora q començava lacte, a les 5 del
matí! Concretament vam trucar a un parell de chatis pq ens proposessin
algun lloc per sortir amb elles. Vam anar a terraza, 20 putus euros q ens van
clavar, i a sobre al cap d’una hora ja estavem rallats. Vam deixar a les ties
allà i vam anar al cotxe a dormir fins a lhora assenyalada.

Al arribar entrem a un dels recintes de pl. espanya i alla hi havia de tot i
mes. Desde hippies fins a grups de ties amb ulleres q semblava q vinguessin
destudiar per lexamen de dilluns. Despres de varies incursions per fer amistats
(te mes gracia fer-ne sabent q en breus segons les veuras amb uns altres ulls),
de cop i volta donen el senyal per despullarse, i shu juru q la penya no va
tardar ni 10 segons en ferho. La imatge impactant seria q el q fa un moment
eren tot coloraines passava a ser tot de color carn. Per tant, ja no podies
dirli al company: mira! la de blau a les tres! shavia dadaptar una nova
nomenclatura.

Mentre els anims pujaven de to i la gent desfassava ens van fer pasar a
lexterior. Es increible com, a diferencia de les discoteques, quan la gent no
vol s’evita el contacte entre les persones encara q hagin de passar 6000
persones per portes ben estretes.

La pregunta q es fa la penya es, i no trempaves qual cavallo de reagan en sus
mejores tiempos? Doncs es increible fins a quina magnitud pot afectar el tarro
a la trempera. Crec q ni imaginantme les coses mes pujades de to amb la
cantitat de femines q tenia a centimetres en el calentet asfalt, hauria
aconseguit el mes minim moviment ascendent. Crec q es el preu q sha de pagar
per aquella porció de nervis q portes per dins a diferencia de la imatge
exterior, tranquil, com si ho haguessis fet tota la vida. Conclusió: la
tita enganya menos q el algodón.

De fet, no mhauria anat gens malament provocar certa trempera, q semblés
un mastil sense badera, en mig de la multitud estirada. Perque ara per
més que miri les fotos dels diaris i les imatges de la tele no em trobo
per enlloc, i fa rabia q d’una cosa així no en quedi constancia.

La postura fetal era un xic compromesa, diguessim q el meu amic em va poder
veure des d’una perspectiva q molt poca gent em veurà. I la rossa del
cantó dient a les amigues: “Venim aqui de voluntaries i a sobre ens fan
posar de 4 potes!” a lo q jo li vaig contestar: “Mola mes quan t’obliguen
eh?”

La foto definitiva no me l’esperava, ja q vam tornar a passar a dins i diu el
mosso del tunick, poseu-vos en parelles abraçats i mirantvos a la cara,
nois i noies. Tot i el surrealisme de la situació la conversa amb la
noia a la q mabraçava shi assemblava a les dels ascensors.

Tot i q em deixo molts detallets q em deixo a la memoria, dono per finalitzada
la crónica, q ja prou rollo he fotut, ja penjaré les fotos q
representa q he de rebre daki 4 mesos a casa. I q CONSTI q tot i q estava
rodejat de unes 3000 ties en pilotes i no vaig fer res amb cap delles, queda
fora de lestadítica global i no es conta per fer promig, ja q aki el q
hi havia nomes era una cosa: ART! jejejej

+ info a www.spencertunick.com