Aquesta última setmana he tingut alguns problemes de rendiment amb un servidor MySQL, de fet, hi havia en concret una taula que tenia fins a 53 milions de registres, malgrat el seu espai tampoc era tan gran al voltant de 4Gb l’accés de lectura i escriptura a la taula era molt lent, sobretot per funcions de filtrat una mica complexes.
Doncs bé, coses que he aprés que potser ús poden anar bé són:
Cal habilitar les ‘slow_query_logs’ i tenir indexats tots els camps que apareixen després dels WHERE’s, això millora considerablement el rendiment.
Cal incrementar el innodb_log_file_size fins a un 25% del valor del innodb_buffer_pool_size; això redueix considerablement el temps d’escriptura.
Usar JFS, com a sistema de fitxers del directori ‘data’ del MySQL. És substancialment més ràpid que el ext3. Exemples de rendiment.
Posar els logs en un disc dedicat, diferent del disc que té les dades.
Usar el paràmetre ‘noatime’ en la partició que conté les de dades del MySQL.
Deshabilitar la partició de SWAP, usar un ‘innodb buffer spool’ ben gran, sempre pensant amb la RAM disponible.
Montar els directori temporal de MySQL sobre una partició RAM.
Reduir el key_buffer size a 1-2Mb si no s’usen taules MyISAM.
Usar el kernel 2.6 amb SMP amb processador multi-cos, és especialment important per aplicaions multithread com el MySQL.
Usar RAID0 (stripped disks) i usar un servidor de replicació per les còpies de seguretat. Millora els temps d’I/O del disc, com és lògic.
Reading time: < 1 minute
Demà ja faran una setmaneta i ja les tenim a casa, perdó ja les tenen. No ús confongueu que no són filles nostres. Només arribem al mèrit de tiets "ficticis". O sigui, que són les filles del Xavi i la Sabina dues preciositats que van neixer el dia 27/6/2009 a Sant Joan de Deu (Barcelona).
De fet, tinc moltes altres fotos que ahir varem intercanviar amb el Xavi, però encara no l’he pogut organitzar i encara menys pujar al servidor d’internet. Així que pels ‘mussols’ que les volgueu veure en foto haureu d’esperar una miqueta.
Almenys fa tres setmanes que tinc pendent escriure una ressenya sobre aquest llibre “La econmía Long Tail: De los mercados de masas al triunfo de lo minoritario” (ISBN: 978-84-934642-6-4) escrit per Chris Anderson (editor de la revista Wired). Per cert, el llibre me’l va recomanar el Jordi, així doncs li he d’agraïr que ho fes perquè desconeixia totalment el concepte ‘long tail’ i ara el veig a tots els racons.
Pels que com jo tampoc ús soni el terme, una bona forma d’intrudir-se és a partir de l’article de la wikipedia sobre el conepte. De fet, hi ha ben pocs conceptes que donin tan de si i que es poguin explicar amb algo tan senzill com aquesta gràfica:
El concepte ‘long tail’ faria referència a la part dreta de la gràfica, o sigui, on la gràfica tendeix a zero però mai arriba a ser-ho per molt a la dreta que anem. Aquí és on rau el valor de la teoria. Posaré un exemple, perquè s’entengui millor.
Imagineu que la gràfica aplica al index de ventes de DVDs; doncs bé, a l’esquerra tindriem els ‘top’, el que més es ven. A la dreta, tota la ‘long tail’ amb milions i milions de DVDs que pertanyen a infinitat de nitxols de mercat que són més o menys grossos, però que sovint si ens n’anéssim a la posició 100.000 d’aquest llistat de ventes de DVD trobariem que aquest DVD es continua venent encara que sigui en molt poques unitats, igualment segueix passant a la posició 500.000 o 1.000.000. El que preten demostrar la teoria del ‘long tail’ és que hi ha empreses com pot ser Netflix, Rhapsody, iTunes o d’altres similars que sovint acaben fent tants o més diners per la suma de ventes a la ‘long tail’ que no pas en els productes ‘top’.
Més enllà del concepte, la valoració que faig del llibre és bona. Diguem que li poso un 7 sobre 10. Aconsegueix mantenir-te força enganxat malgrat com ja em va comentar el Jordi si haguessin fet un treball de síntesis amb 15 pàgines es podia explicar tot el que ve a dir el llibre. Però l’assaig demostra la teoria i explica com s’ha arribat a poder afirmar això, contrastant-ho en diversos aspectes de l’economia actual i del comerç electrònic. A més, cal destacar l’important treball de camp que fa l’autor per contrastar la teoria. Així doncs, si penseu fer algún tipus de pla de negoci que toqui internet ni que sigui de passada, és una bona lectura a fer.
Reading time: < 1 minute
Malgrat no acosutmo a publicar ofertes al blog, vull aprofitar aquest medi per referenciar les ofertes que he penjat a iubui i solostocks amb un material que tinc en stock i que m’interessaria vendre. Si algú hi esta interessat o coneix qui pot estar-hi que avisi. El material el podeu consultar a:
La semana passada Estefania va posar a carregar la bateria (NP-20) de la seva càmara de fotografia Casio Exilim EX-Z77 i a diferència del que fa normalment, o sigui encendres una llum vermella fixe, aquesta es va posar a parpadejar i no hi havia manera de que es carregués. Després dels típics moments de pànic i mal rotllo vaig posar-me a buscar per internet i vaig veure que hi havia un iluminat en un forum, no oficial de Casio, que deia que ell havia agafat un transformador AC/DC de 9V (les bateries són de 4,2V) i l’havia connectat directament a la bateria durant 30s i després la cosa s’havia arreglat.
Digueu-me expeditiu però després de buscar transformadors de 9V per casa no en vaig trobar cap, el que més s’assemblava era un de 12V. Així que em vaig aventurar a connectar els pols positiu i negatius directament a la càmara i després d’alguna petita xispa i 12s (aproximadament) vaig veure que els connectors es posaven una mica rojos així doncs, vaig parar. Després d’això al posar la bateria a connectar tot va funcionar a la perfecció. Increible però cert.
La veritat és que no tinc cap explicació a ciència certa del que va passar, la meva teoria és que les bateries aquestes porten algún tipus de xip (molt bàsic) o quelcom similar en el seu interior i que fent això aquest per sobrecàrrega es reseteja o algo semblant. Si algú en sap més del tema i em pot donar la seva opinió/explicació serà benvinguda.
Ostres que gran que m’estic fent, avui ja en faig 32. Com ja he dit d’altres vegades tampoc és que em deprimeixi gaire fer anys. Ja que potser el que més compte en aquests casos jo diria que és el sentir-se bé quan mires enrera i el tenir projectes personals i professionals que t’il·lusionin al mirar endavant. En poques paraules no perdre l’il·lusió per viure. Però esta clar que el temps tot ho canvia i coses que ja donaves per segures que serien d’una forma veus que canvien totalment, com sempre els canvis fan por i sobretot mandra però després amb la prespectiva del temps te’n adones que les coses que semblava que podien anar pitjor en realitat simplement han anat diferent i que fins hi tot han millorat moltíssim en d’altres aspectes.
Potser la cosa que més destacaria de les que he aprés en aquest darrer any i que fins ara també sabia, però que potser no li donava tanta importància o no ho havia interioritzat de la mateixa forma és el saber buscar la part positiva de les coses, les persones o les relacions. Una altre forma de dir el mateix potser podria ser que sóc una mica més obert de mires, cosa que la veritat m’alegre. Perquè sempre he tingut les idees molt clares i això malgrat ser molt bo en alguns aspectes en d’altres a vegades et far ser poc comprensiu.
Tornant al tema de l’aniversari volia comentar que ja tinc un dels regals que més il·lusió em feia rebre algún dia, el meu ‘amoriuo’ m’ha regalat un salt amb paracaigudes. Desde que vaig fer ‘puenting’ fa una colla d’anys em vaig quedar amb el ‘gusanillo’ de provar el salt amb paracaigudes i ara per fi ha arribat el moment de provar-ho. Per tant, algún dia d’aquests veureu la crònica del salt penjada al blog.
Per no oblidar el geek que porto dintre afegiré quatre notes tècniques a l’article. Potser la primera que ja havia comentat de passada en un article passat és que fa unes setmanes m’he comprat un Sony Vaio VGN-P11Z. Un d’aquests notebooks que tan de moda s’han posat. Amb un pes de 600gr, una patalla de 8″, un processador Atom Z520 (1.3GHz), 2Gb de RAM i 60Gb d’HD. De fet, aquest artícle l’estic escribint des d’aquest ordinador. La meva opinió després d’haver-lo provat una mica:
És realment petit i lleuger, ideal per posar-lo dins d’una carpeta i anar amunt i aball en un dia de ruenions.
Llàstima que sigui tan petit que necessiti un petit ‘aplique’ pel connector VGA i de xarxa.
El teclat esta molt bé i amb una mica de pràctica pots arribar a escriure força ràpid.
La pantalla és de les coses en les que costa més acostumar-se. Malgrat té una resolució de 1600×768 s’ha d’augmentar tot molt per poder treballar amb comoditat i això fa que certes tàsques sigui una mica complicat fer-les.
Els ratolins en forma de ‘clitoris’ no són la meva devoció però al final m’hi estic acostumant millor del que em pensava.
Llàstima que no tingui el 3G integrat i hagi d’usar un dongle USB, tot i amb això el costat positiu és que el dongle també té slot de microSD i l’uso de pendrive per posar-hi l’arxiu del MonkeyGTD i arxius que m’interessa sempre portar a sobre independenment de l’ordinador amb el que treballi.
Sobre els sistemes operatius ara hi tinc un Windows 7 i una Ubuntu remix. El problema que tinc amb Linux és que no hi ha driver per la gràfica GMA500 d’intel i he d’usar les X’s amb el framebuffer cosa que el fa força incòmode.
També he provat el Moblin al portàtil i va força bé, obviament sense driver gràfic com a Ubuntu i sense aconseguir optimitzar els temps d’arrencada com voldria, però és qüestió de temps aconseguir fer-lo arrencar en menys de 10s.
Bé doncs, aquesta és una mica la crítica d’aquest notebook. Malgrat tinc força novetats tècniques més a comentar de moment deixaré el tema aquí perquè me n’he d’anar a comprar un matalàs 😉
Reading time: < 1 minute
Ja hi tornem a ser doncs, un any més a l'esquena desde que vaig tornar a neixer i sembla ahir:
Després d’un dia d’infart com el d’ahir i d’un matí intens en el que ja he fet mil coses dona gust poder dir que torno a fer anys. Sé que hi ha gent que només té un aniversari, però d’altres com jo no podem fer-hi més i hem de recordar que en tenim dos i que la vida ens ha donat una altre oportunitat 😉
Deixarem la reflexió profunda pel dissabte que és quan tinc l’altre aniversari així que de moment la cosa la deixo aquí.
Després d’estar molts anys sent un defensor aferrim de Gentoo, els meus companys/amics es fan creus que finalment m’hagi passat a Fedora. He dir que no renego pas de Gentoo, al contrari li reconeixo moltíssimes virtuts i considero que per developers i per gent que vulgui coneixer el sistema a fons i controlar-lo ell, no pas la distribució és el millor que hi ha.
Però per temes professionals m’he posat a treballar amb moblin, una distribució de Linux bàsicament subvencionada per intel. Doncs bé, la qüestió és que malgrat la v1 de moblin es basava en Ubuntu que ja tinc força per la mà, la v2 es basa en FC i d’això ja no en tenia ni idea. La qual cosa feia que no estigués familiaritzat amb l’entorn de desenvolupament i se’m feia molt feixuc avançar.
Per tant, vaig decidir aprofitar una posada de “pota” al disc dur del portàtil, per comprar-ne un de nou (ara en tinc un de 500Gb al Dell m1330) i instal·lar-hi una FC10. Per resumir-ho en una nota del 1 al 10, li posaria al voltant d’un 6. Escencialment el sistema funciona força bé i tot esta molt preparat perquè ràpidament es pugui instal·lar, mantenir i usar. Com podria ser amb Ubuntu, clar. Però té alguns tocs de professionalitat que el diferencien com el SELinux, o alguna altre eina que sorpren veure ben integrada que esta amb el sistema.
Tornant al moblin, pels que no sapigueu a què s’orienta el sistema a continuació en podeu veure un video de presentació:
Si voleu endinsar-vos més en les funcionalitats que ofereix i el seu estat de desenvolupament podeu fer-ho a:
Moblin v1: web de la versió 1.0 del sistema, on hi ha moltíssima informació molt professional ja que aquesta versió ja esta funcionant en alguns dispositius del mercat.
Moblin v2: versió encara en alpha, concretament en alpha2. Però que funciona molt bé i que malgrat esta verda promet moltíssim. Escencialment on jo estic involucrat és en aquesta versió.
Per cert, si algú es vol posar en el tema és important que no oblideu que la versió 2 trenca compatibilitat en moltíssimes coses amb la versió 1.
Arribats aquest punt de l’article només comentar-vos que jo ús ha de semblar extrany si a partir d’ara començo a publicar articles que parlin de FC i/o de moblin.
Fa força setmanes que tinc el blog abandonat, com passa sovint no és pas per ganes. Ja que tinc una serie d’articles tècnics pendents d’escriure: diversos temes sobre Fedora Core 10, Moblin, XMPP/Jabber, etc. Ah! i que avui m’he comprat un Sony Vaio VGN-P11Z amb una pantalla de només 8″ i un pes de menys de 700gr. Però avui tinc ganes de parlar d’una persona que cada dia admiro més.
Abans de parlar d’en Rafa, vull comentar d’on ve això. Els seguidors més antics del blog ja recordaran que l’any 2004 vaig llegir-me un gran llibre que em va canviar la vida: “El Poder del Pleno Compromiso” doncs bé, aquests dies l’he estat rellegint sobretot passant a paper les parts que més vaig destacar del llibre, potser també les passo al wiki ja ús ho diré. Arrel de rellegir el llibre hi havia una part del llibre que hem demanava que fes una llista de les persones que més admiro i perquè. Doncs bé, em vaig quedar molt i molt pensatiu i no vaig ser capaç de treure a ningú. Malgrat això he seguit pensant en el tema i finalment he de dir que admiro a aquest noi.
Obviament no és pas la persona perfecte i començaré per comentar que no hem fa cap gràcia que sigui del Madrid, no pas perquè jo sigui del Barça. Tampoc m’agrada la visió que té de la llengua catalana, malgrat parli en mallorquí amb els seus pares i potser la seva “mala òstia” tampoc l’embejo, sobretot perquè a mi també me’n sobre força.
Però si em fixo en les seves virtuts és quan realment arribo a la conclusió que l’admiro:
Mentalitat de ferro, des de fa aproximadament dos anys jugo molt regularment a tenis i fins hi tot vaig a classes. Per tant, sé perfectament que és un esport que quan tens el marcador en contra la confiança en tu mateix baixa en picat i seguir confiant en les teves capacitats per ajustar pilotes a les línies per desequilibrar el contrari no és gens fàcil. Per tant, sota el meu punt de vista tots els que diuen que el Nadal no és un bon jugador de tenis; jo diria, que per mi és un boníssim jugador de tennis. Potser el Federer té millor tèncica però el físic i la psicologia són tan importants com la tècnica en aquest esport. Per no parlar de que sempre que veig jugar en Nadal notó que millora fruit de l’esforç.
Esperit guanyador, només quan la teva mentalitat és de ferro i tens les idees molt clares ets capaç de lluitar pel que vols. En aquest cas parlem de voler victòries. De fet, la vida no deixa de ser una colla d’esprints en els que has de donar el màxim de tu mateix en cada un d’ells per aconseguir aquella fita que sempre has de posar-te a l’horitzo i que es reforça amb els teus principis. Com sempre les fites han de ser quelcom basat en els principis d’un mateix, no coses materials o basades en necessitats artificials. He de discrepar en tota aquella gent que es planteja la vida com una marató. Per mi, només poden acabar guanyant, assolint el que es proposen, els que saben oscil·lar entre periodes d’estrés (quan donem el màxim de nosaltres mateixos) i de recuperació. Un excés d’estrés o de recuperació ens fa poc competitius, cal saber trobar l’equilibri.
Serenitat i saber estar, potser a molts ús semblarà una qualitat estranya però per mi hi ha coses que són importants. Mostrar educació i formes hi ha casos en els que crec que és més que necessari. Potser per això m’agrada tan el tenis perquè després de lluitar a mort amb el teu adversari li dones la mà i reconeixes el seu esforç. Si a tot això sumem com en Nadal es dirigeix als seus adversaris després de guanyar un torneig crec que és un exercici de respecte i saber estar que diuen molt d’ell com a persona. Finalment dir també que no és fàcil estar seré i mantenir l’esperit guanyador quan portes cinc hores de partit. Per aconseguir això cal una preparació física i una mentalitat excepcionals. Per tant, amb això es reforcen els dos primers punts.
Els rituals, sovint la gent comenta que en Rafa és un maniàtic perquè esta obsessionat en deixar les ampolles d’aigua d’una determinada forma, sempre fa els mateixo moviments abans de sacar, etc. Doncs bé, potser d’això se’n poden dir manies però jo en dic rituals. És important establir els teus propis rituals per les tasques que fas a la vida i no abandonar-los mai i menys quan les coses van malament. Per tal d’aconseguir fer això cal també moltíssima paciència, altre cop una mentalitat de ferro. Però no abandonar aquests riutals és el que et manté seré i segur en tu mateix ja que per tu el que precedeix aquest moment no influeix en que ha de passar a partir d’ara i estableixes un punt i a part que et serveix per saber que has de començar a lluitar des de zero altre cop. A més quan aquests rituals també s’estableixen en els periodes de recuperació, no només en els d’estrés això et converteix en una persona altament competitiva i serena.
La passió pel que fa, només si realment estimes el que estas fent ets capaç d’acomplir amb els 4 punts anteriors per tant arribar a ser el número 1 amb el que t’agrada i et motiva crec que només és fruit de la passió i l’amor que algú sent per allò que esta fent, sota el meu punt de vista no hi ha altre forma d’arribar-ho a ser. Obviament calen més ingredients però el més important diria que és aquest. Però com sempre, el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. En el cas d’en Nadal diria que l’únic enemic que el pot arribar a guanyar és el seu propi físic. Com a seguidor seu no puc amagar la meva preocupació pels seus genolls. Però tornant a la virtud de la que parlava he de dir que la seva forma d’expressar la passió quan esta jugant un partit exterioritzant i vivint al màxim totes les sensacions que li produeix el desafiament denoten una font de passió brutal. Per sort, els rituals de recuperació permeten que la seva ment es mantingui serena i revitalitzada entre esforç (estrés) i esforç.
Apa doncs, fins aquí la meva reflexió del dia. Malgrat fa molts dies que la volia posar per escrit i que no he sabut expresar del tot les moltes idees que em venen al cap diria que s’entén força bé quines són per mi algunes de les virtuts importants que ha de tenir la gent que admiro. Per tant, la gent a la que m’agradaria assemblar-me.
Havia tingut l’oportunintat de veure funcionar aquest tipus de concentradors d’VPN en diverses ocasions però mai n’havia configurat cap. De fet, el model en concret del que us parlo el vaig descobrir a través de Tecnología Pymes. El que més em va sorprendre és la quantitat d’VPNs que gestionava i el seu preu, són 25 VPNs concurrents per uns 350€ de PVD. Després vaig estar mirant-me a fons el manual i les seves especificacions tècniques i crec que és una de les solucions més competitives per montar VPNs a usuaris remots (roadwarriors) de forma senzilla. En aquest cas, senzilla vol dir que no s’hagi d’anar usuari per usuari a configurar-los l’VPN. Sinó que ells mateixos simplement accedint a una pàgina web i amb un simple usuari/password més el suport d’un plug-in Java/ActiveX passin a ser un client de l’VPN.
Al accedir via web després de l’autenticació el dispositiu facilita un portal d’enllaços als usuaris on poden amb un simple clic accedir a aplicacions a través del navegador, per exemple, usant VNC, RDP, Telnet, SSH, IE i d’altres protocols l’usuari pot iniciar per exemple una sessió amb una aplicació que estigui en un servidor local: Word, Excel, ERP, CRM, Web, etc. O sigui, que és ideal per quan tenim usuaris amb coneixements molt bàsics perquè els podem donar accés directe a les típiques coses que usaran i per l’usuari és molt senzill d’entendre. Obviament si no volem accedir via web a la xarxa remota ho podem fer des del sistema, o sigui, que per exmemple si obrim una consola podem llençar un ping sense problemes als servidors remots. No deixa de ser una VPN de les de sempre, però usant com a client el navegador.
Pel que fa al firmware que usa després de connectar-hi via RS232 he pogut veure que és un Linux, al qual pel mateix CLI serie podem tenir-hi accés i tocar el que ens convingui. Per cert, enlloc he trobat la configuració del port serie per connectar-hi però fent proves la que m’ha funcionat ha estat: 9600 8N1 no control de fluxe per hardware ni tampoc per software.
Al iniciar el router aquest portava un firmware força antic que no suportava Windows Vista i que només podia treballar amb clients IE via ActiveX. Però després d’actualitzar el firmware a la versió 2.3.03 no només ja es suporta el Windows Vista sinó que també funciona amb clients Linux amb Firefox usant un applet de Java. Això si hem de tenir permisos d’administrador perquè sinó no pot crear les rutes i d’altres similars al sistema.
Els usuaris de l’VPN poden estar guardats en diversos llocs:
Local user database
Microsoft Active Directory
LDAP directory
NT domains
RADIUS (PAP, CHAP, MSCHAP, MSCHAPv2)
A més disposa d’un sistema de grups i de polítiques de permisos que malgrat no ser res de l’altre món ens permet crear certs tipus de perfils restringint els accessos de forma simple i fàcil de gestionar als grups o usuaris.
Quan montem aquesta solució podem treballar de diverses formes. Diposa de dues sortides ethernet i podem treballar amb només una sortida:
o usant dues interficies de xarxa:
a partir d’aquí podem adaptar el sistema d’VPN al que més ens interessi dins de l’empresa.
Abans d’acabar només un apunt sobre el tema de la configuració. Cal dir que no és complicat de configurar, però en primera instància és una mica engorrós tenir tantes opcions i tan poc intuitives. Una bona recomanació és que no deixeu de llegir-vos atentament l’ajuda en línia (apareix a la part dreta) que es mostra en la WebUI de configuració.
Un altre cop doncs NetGear ens ha presentat un producte molt decent i recomanable, he de dir que és una marca que al igual que Linksys m’acostuma a deixar un bon gust de boca.
