Aquest post va dedica al Marc. Finalment i quan ja no ho buscava he trobat el que buscava aquest matí. Com en un sol apt-get puc instal·lar el indispensable per poder compilar coses en una ubuntu recent instal·lada:
apt-get install linux-headers-`uname -r` build-essential
La base del MPK és una Ubuntu 6.06 Dapper, doncs bé ahir vaig tenir la necessitat de configurar-hi una targeta Wifi per primera vegada. La qüestió és que la cosa em va donar una mica més de feina de la esperada. Així doncs, aquí penjo quatre notes de com posar-la en solfa ben ràpid.
Al iniciar l’Ubuntu amb l’Atheros punxada els drivers de madwifi del kernel la detecten perfectament però malgrat no em donava cap error i després d’associar-me a diversos APs amb WEP i WPA-PSK no hi havia manera d’intercanviar tràfic, sempre donava l’error de que no trobava el destí del paquet. Finalment el que vaig fer va ser descarregar els drivers de madwifi, concretament la versió 0.9.3.3. Que ha compilat sense problemes i després de borrar els drivers que inclou l’Ubuntu per defecte, s’han instal·lat a la carpeta dels mòduls del kernel. Després de comprobar que amb un depmod -a no donen cap error he reiniciat i la targeta s’ha detectat sense problemes.
Amb les següents simples comandes:
iwconfig ath0 essid ssid_ap
iwconfig ath0 key codi_wep_en_hexadecimal
ifconfig ath0 up
dhclient ath0
Només amb això ja esta llesta la xarxa wifi per funcionar amb xifrat WEP, obviament no ús el recomano però hi ha gent que encara viu enganyada confiant-hi. En cas de voler-la configurar per WPA-PSK la cosa és tan senzilla com crear el següent fitxer /etc/wpa_supplicant.conf:
network={
ssid="ssid_ap"
scan_ssid=1
proto=WPA
key_mgmt=WPA-PSK
psk="clau_psk"
}
Després des de la línia de comandes podem cridar el wpa_supplicant per provar-lo així:
wpa_supplicant -Dwext -iath0 -c/etc/wpa_supplicant.conf
Un cop veiem que s’ha associat podem anar a una altre consola i configurar la interficie de xarxa. Com sempre amb la comanda iwconfig podem observar si l’associació s’ha fet correctament, entre d’altres dades com el nivell de senyal.
Finalment si voleu posar en la seqüència d’arrencada la crida del wpa_supplicant podem afegir el següent a /etc/network/interfaces:
auto ath0
iface ath0 inet dhcp
pre-up wpa_supplicant -Bw -Dwext -iath0 -c/etc/wpa_supplicant.conf
post-down killall -q wpa_supplicant
Per automatitzar el WEP, el que he fet malgrat sigui una mica xapussa és fer un script que fa les dues comandes iwconfig i aquest script es crida a pre-up al fitxer /etc/network/interfaces.
Aquesta setmana he clonat un sistema montat en Ubuntu, d’una màquina real a una màquina virtal corrent dins d’un VMWare Server. La veritat pensava tenir més problemes, però finalment la cosa ha estatm és senzilla del que pensava. Intentearé explicar-vos els passos que he seguit, espero no deixar-me cap detall important ja que ho faré de memòria.
/proc
/sys
/dev
/mnt
/cdrom
/tmp
/etc/fstab
/etc/mtab
/boot
/etc/iftab
rsync -cavz --exclude-from=exclude.txt /* root@IP_NOVA_MAQUINA:/
Una xorrada molt útil si no t’agrada el nano que és l’editor per defecte que porta l’Ubuntu:
update-alternatives --config editor
Amb això podem escollir quin serà l’editor per defecte, simple i molt útil pels amants del vim com jo.
El gener passat vaig escriure sobre com arrencar un LiveCD d’Ubuntu en mode persistent, és a dir, guardant la configuració en un pendrive o disc dur de forma que els ajustos que fem a la configuració del CD no es perdin. Bé doncs, ara del que es tracta és que fem el mateix però sense el LiveCD. M’explico, l’objectiu és tenir una partició de només lectura al nostre disc dur, o en un altre disc dur on hi hagi el LiveCD copiat. Llavors usem una altre partició per guardar les modifiacions que fem sobre el CD, o sigui, la informació persistent. Això ens permet al propi GRUB tenir modes de recuperació sense haver de posar el CD. A més sempre podrem tornar enrera i tenir una configuració bàsica. I podrem treballar exactament igual que si tinguessim un LiveCD però sense tenir-lo físicament.
La solució és ben senzilla, potser el problema més greu esta en que s’ha de modificar un arxiu de configuració que es diu /scripts/casper i que es troba dintre del fitxer /boot-live/initrd.gz cosa que fa una mica entretingut modificar-lo. A continuació faig un petit cookbook de tots els passos a seguir.
default 0
timeout 30
hiddenmenu
color cyan/blue white/blue
# Calling LiveCD from hard drive
title mpti
root (hd0,0)
kernel /boot-live/vmlinuz boot=casper initrd=new-initrd.gz ramdisk_size=1048576 root=/dev/ram rw quiet splash vga=791 -- persistent
initrd /boot-live/new-initrd.gz
boot
# Calling LiveCD from hard drive in single user and persistent mode
title mpti persistent (recovery mode)
root (hd0,0)
kernel /boot-live/vmlinuz boot=casper initrd=initrd.gz ramdisk_size=1048576 root=/dev/ram ro single persistent
initrd /boot-live/new-initrd.gz
boot
# Calling LiveCD from hard drive without persistent and single user mode
title mpti w/o persistent (recovery mode)
root (hd0,0)
kernel /boot-live/vmlinuz boot=casper initrd=initrd.gz ramdisk_size=1048576 root=/dev/ram ro single
initrd /boot-live/new-initrd.gz
boot
mkdir new-initrd
cd new-initrd
gzip -dc /boot-live/new-initrd.gz | cpio -id
is_usb_device() {
# sysfs_path="${1#/sys}"
# if /lib/udev/path_id "${sysfs_path}" | grep -E -q "ID_PATH=(usb|pci-[^-]*-usb)"; then
return 0
# fi
# return 1
}
# Fem una còpia l'antic new-initrd.gz per si les mosques
cd /boot-live
cp new-initrd.gz new-initrd.gz.old
# Creem el nou new-initrd.gz
cd new-initrd
find . | cpio --quiet --dereference -o -H newc | gzip -9 > ../new-initrd.gz
cd ..
rm -rf new-initrd
Al fitxer casper és on es detecta si hi ha algún LiveCD posat a partir del qual es montarà el sistema de fitxers root. L’script busca a molts llocs si troba una unitat de CD, fins hi tot busca pendrives formatejats en vfat amb el contingut del CD, però abans d’intentar montar-los i buscar dintre seu el directori /casper i algún fitxer anomenat *.squashfs comproba que el dispositiu estigui connectat via USB.
Així doncs, la modificació que jo he fet només força que la comprobació d’USB sempre sigui certa, així també intentarà montar les pariticions dels possibles discs durs connectats o d’altres similars. Així doncs, després l’únic que faig és crear una partició vfat, crear-li el directori que busca i copiar el fitxer *.squashfs que és on hi ha el sistema de fitxers squashfs que conté l’arbre de directoris i fitxers del LiveCD.
Malgrat estic content en el resultat obtingut, m’hagués agradat aconseguir el mateix resultat sense haver de modificar els fitxers del initrd.gz ja que això fa que a l’actualitzar l’Ubuntu si hi ha modificacions en l’script casper hauré de mirar-me què ha canviat per actualitzar el meu sistema.
Disposava d’un servidor en una màquina virtual d’VMWare que esta en producció i per tant, no era bona idea apagar-lo. La idea era montar una altre màquina física igual per posar-la en producció per quan la primera falli. Doncs bé, havia de montar una màquina igual que la de producció amb la mateixa configuració del servidor en producció. La cosa se m’ha allargat una mica malgrat els passos són simples. Bàsicament m’he trobat amb problemes tontos que per no estar habituat a usar Ubuntu m’han portat més temps del previst.
Per començar del host en producció aconseguim un llistat del paquets instal·lats, llencem la següent comanda des del directori i l’usari root:
dpkg --get-selections | grep -v deinstall > llista_paquets
A continuació ja podem fer tots els processos des de la màquina que anem a instal·lar. En la segona màquina he instal·lat una Ubuntu Server 6.06.1 LTS (Long Time Support) igual que en la primera, he fet una configuració de servidor normal (no LAMP) configurant el hardware adequat perquè tot funcioni. Un cop acabada la instal·lació:
# Copiem configuració del APT de producció al nou servidor
rsync -cavz root@ip_produccio:/etc/apt/ /etc/apt/
# Actualitzem repositori
apt-get update
# Actualizem paquets bàsics de la distribució
apt-get dist-upgrade
# Copiem llistat de fitxers de producció
rsync -cvz root@ip_produccio:/root/llista_paquets /root/
# Marquem paquets a instal·lar en local
dpkg --set-selections < llista_paquets
# Entrem al gestor de paquets dselect
dselect
# Ara premem la tecla 'I' i després 'intro' perquè comenci la
# descarrega i instal·lació de paquets
# Finalment premem la tecla 'Q' i 'intro'
En aquest punt ja tenim els mateixos paquets instal·lats en producció que en la nova màquina. Ara s’ha de copiar les configuracions de les aplicacions que tenim en marxa. La idea és copiar tot /etc i tot /var. Tot i que això s’ha de fer molt en compte i s’ha de depurar molt, per poder saber sempre si l’hem liat en algún moment. Ja que per exemple, no cal copiar tots els directoris de logs tot i que si estem en una LAN i no són molts megues tampoc passa res si ho copiem. El més crític, és no sobre-escriure fitxers com /etc/fstab que poden variar segons la arquitectura de les màquines. En el meu cas no calia tenir en compte gran cosa més, però penseu que hi ha aplicacions que tenen fitxers de configuració en llocs poc habituals i això també s’hauria de copiar. A més és vital que no oblideu que no només s’han de copiar els fitxers, sinó també els seus atributs, o sigui, permisos i propietaris.
Una bona idea per copiar el directori /etc és crear un fitxer amb la llista de fitxers i/o directoris que no volem copiar, en el meu cas: (exclude_list.txt)
/etc/fstab
/etc/modprobe.d
/etc/modutils
Després amb la següent comanda sincronitzem els fitxers i els seus permisos del servidor de producció al nou servidor:
rsync -cavz --delete --exclude-from=exclude_list.txt root@ip_publica:/etc/ /etc/
La resta de configuracions es poden copiar amb el mateix procés.
Reading time: 2 – 3 minutes
En l’article d’unionFS ja parlava dels liveCD en mode persistent. La idea és ben senzilla i potent a la vegada, es tracata d’inicar el linux a partir del liveCD en aquest cas, la Ubuntu. Però a direferència d’un procés d’inici normal indicarem al menú inicial que volem fer-ho en mode persistent i guardarem tots els canvis que fem durant la sessió: nous paquets instal·lats, dades d’aplicacions, personalitzacions del sistema, configuracions diverses, etc.
Com fer-ho és ben senzill i només cal disposar d’un pendrive, disc dur o qualsevol altre dispositiu d’enmagatzematge amb suport d’escriptura. Ara només cal:
Com que aquesta guia no és gaire exaustiva, ja que només volia exposar la idea i explicar la funcionalitat, per més informació es pot consultar: LiveCDPersistence del wiki d’ubuntu.
NOTA: és vital que recordeu que al disc dur també li heu de canviar l’etiqueta perquè es monti com a part d’enmagatzematge del mode persistent del liveCD sinó no es montarà. Jo vaig perdré més de 2h mirant codi font per culpa d’un error ortogràfic i de no tenir clar el que posava el manual d’ubuntu.
Reading time: < 1 minute
Notes per un lamer com jo per saber fer un upgrade de la versió d’ubuntu dapper a la edgy que és l’última. Però és que necessito la nota perquè mai recordo com es fa:
També aprofito per referenciar un FAQ d’ubuntu que té molt bona pinta i que té resoltes coses tan interessants com obrir PDF dins del firefox en linux. Cosa que jo estava convençut que no es podia fer, digueu-me incult.
Aquest és un d’aquells articles que mai sé com titular en català. Així doncs s’ha quedat en anglès. Bàsicament es tracta de documentar una miqueta les suors que em va costar saber quin carai era l’equivalent al /etc/conf.d/local.start de Gentoo en Ubuntu. De fet, al final no el vaig trobar. El que he hagut de fer és crear un fitxer a /etc/init.d i llençar-lo com un dimoni d’arrancada en els runlevels que m’interessen. De fet, aquesta solució és més neta que la que jo volia aplicar inicialment però al final he perdut una bona estona per saber-ho fer i per això he decidit documentar-ho.
El problema concret que tenia és que volia llençar el Abyss Webserver al iniciar la màquina. Concretament l’ordre per llençar-lo és:
# su usuari /opt/abyssws/abyssws -dDoncs bé per crear el fitxer que fes aquesta crida t’has de basar en el fitxer /etc/init.d/skeleton. Skeleton usa el mateix script que en Gentoo el start-stop-daemon per fer la crida del dimoni d’Abyss. Per saber més detalls sobre com funciona aquest complert script us recomano mirar el man de la comanda.
La comanda anterior per llençar l’Abyss basada en start-stop-daemon seria així:
start-stop-daemon --start --quiet --pidfile /var/run/abyssws.pid -u usuari --exec /opt/abyssws/abyssws -- -dPel que fa a l’script sencer també podeu usar un generador de fitxers d’inici de dimonis que he trobat a Robert Pectol’s Ubuntu Linux Projects Website – Startup Script Generator el problema és que aquest generador és molt bàsic i no suporta el pas de paràmetres contra el start-stop-daemon. O sigui, que no podriem definir quin és l’usuari que ha de llençar el dimoni.
Després de crear l’script que llençarà el dimoni només cal afegir-lo als runlevels que ens interessin. Per exemple, si volem que estigui disponible en qualsevol runlevel podem fer:
# update-rc.d script defaultsSi el que volem és iniciar-lo l’últim (posició 99) de la seqüència d’arrancada en els runlevels 2, 3, 4 i 5 la comanda seria així:
# update-rc.d -f script start 99 2 3 4 5Si el que no sabeu és en quin runlevel esteu treballant és tan senzill com escriure runlevel i us informarà del runlevel actual. Una petita referència de quins són els runlevels existents la podeu trobar aquí.
Reading time: < 1 minute
Una eina xorra basada en ncurses per Ubuntu per poder controlar quins serveis s’inicien al re-iniciar la màquina. De fet, tothom que treballa en X’s parla del BUM però és clar en mode text no trobava res i per no oblidar el tema el paquet ideal és el sysv-rc-conf.
No és res de l’altre dijous però fa el que ha de fer.