Dec 27

El meu 2014

Reading time: 8 – 14 minutes

Finalment s’acosta l’hora de tancar aquest 2014. Ha estat un any molt intens amb emocions de tots colors, un any amb grans oportunitats pel creixement com a persona. La vida m’ha posat grans obstacles i ara mateix estic content de poder dir que hem sento amb forces per seguir afrontant els reptes que hem depara el nou any que ja truca a la porta. Des de fa uns dies dedico totes les hores que esgarrapo als events familiars a rellegir totes les notes que he pres durant el dia a dia de l’any que deixem enrera.

Com molts ja sabeu tinc costum d’anotar cada matí després de la meditació quins són els objectius de creixement personal i professional que vull assolir i després a última hora del dia en faig un balanç. Aquesta practica ja fa una colla d’anys que la segueixo i poc a poc he anat refinant la metodologia per portar-la a terme, és a dir, que he anat seleccionant quines eren les preguntes i reflexions que més m’aportaven. No és objecte d’aquest article parlar d’això però si que després de rellegir-me tot el que he escrit durant aquest any volia compartir amb tots vosaltres el resum dels fets més importants que han esdeveningut aquest any. Sempre podria passar que hem deixés algún fet important però en tot cas aquest ha estat el meu 2014.

A principis d’any el Jaume, com a director general, i jo, com a director tècnic, varem començar oficialment l’aventura de posar en marxa M2M Cloud Factory després d’aconseguir una inversió força interessant. Així que a principis de Febrer ja teniem l’equip de programadors en marxa i desenvolupant MIIMETIQ, el primer producte de l’empresa en forma de “framework” per desenvolupar aplicacions per M2M i IoT de forma ràpida i àgil. No ens oblidem que el lideratge del Pau ha estat fonamental per aquest equip.

Al cap de poc l’Àlex em va convidar a participar a un dels events d’alumni de la FIB, on vaig portar a terme una conferència titulada: “Revolució dels mini-PCs: Raspberry PI, Arduin i més“. Gràcies a la conferència coneixo a molta gent nova i em va fer recordar el temps en que havia estat fent força conferències.

Mentre el meu cap començava a estar súper inmers en la creació de MIIMETIQ, un email de la gent de Google em va fer sentir reconeguda la meva carrera després de que m’oferessin feina com a TPM dels SRE i com a SE RSE. Finalment la cosa no va acabar de cuallar i l’event més important de l’any s’acostava.

Gran part de les decisions de l’any venien marcades perquè durant el maig l’Estefania i jo esperavem el nostre primer fill, el Pol. Li varem arreglar una de les habitacions de la casa i fins hi tot varem acondicionar tota la part exterior de la casa perquè quan arribés el Pol es trovés un jardí ben xulo i espaiós perquè hi pogués anar a jugar. Però abans d’acabar les obres el Pol va voler venir a aquest món, concretament el 26 d’Abril. Desgraciadament al cap de tres dies coincidint amb el segon aniversari de casament el Pol va decidir deixar-nos. Varen ser uns dies molt durs i dels que encara ara estem aprenent moltes coses, en el seu moment ho vaig intentar explicar a la història del Pol.

Són en aquests moments de la vida quan realment saps que ets realment afortunat de tenir a grans persones al teu voltant i pel que varem comprovar l’Estefania i jo en tenim de fantàstiques. Durant unes setmanes tot va ser realment confús però events tant calurosos i didactis com: poder assistir a l’event del Thich Nhat Hanh, recordar que fa 11 la vida hem va donar una segona oportunitat, la festa d’aniversari sorpresa que hem van preparar els mussols, fins hi tot l’escapada d’uns dies a l’Ametlla de Mar; tot això i molt més ens va ajudar a anar tornar a enganxar-nos a la vida poc a poc.

Al cap de poc temps i quasi sense pensar-ho en Dario, em va presentar l’Enric el qual després de 4 mesos de treball diari a casa va posar en marxa moltíssims automatistmes que tenia planejats instal·lar jo mateix. Així que com que les meves prioritats personals i professionals no hem deixaven atendre aquest projecte des de feia anys vaig decidir volcar el meu coneixement en aquest noi. Jo el vaig batejar com a projecte de “mentoring”. Així ell podia adquirir coneixements pràctics en la programació d’arduinos i similars i jo posava en marxa el projecte de domotitzar la casa. Obviament el Xavi va donar el suport clau per fer que tot plegat sigués una realitat.

En aquesta primera fase de domotització s’han automatitzat moltíssimes coses: s’ha integrat el sistema de calefacció que vaig montar l’any passat en l’aplicació mòbil de control de la casa, es poden controlar les persianes, el sistema de reg, la font del jardí, hi ha desplegada una xarxa de sensors de presència pel jardí per controlar quan entren gats al terreny i espantar-los activant els espersors, s’ha reinstal·lat el sistema de distribució de la TV per la casa, sistema de control d’obertures de portes del garatge i del jardí a través de comandaments a distància i de l’aplicació mòbil de control de la casa, porter automàtic ja esta apunt per ser integrat amb la resta de la casa, càmares de videovigilància i diria que ja no hem deixo res més. Això si, tot es pot controlar des del mòbil, la tablet o l’ordinador des de qualsevol lloc del món.

El dia 15 de Juliol, gràcies a l’esforç de tot l’equip de MIIMETIQ es va poder presentar la versió 1.0 del producte als inversos. 15 dies abans del previst i amb tot el que havia succeït. La presentació va ser un èxit i ben aviat ens varem posar a montar el primer pilot per Mediapro, de fet la primera setmana de setembre ja s’estava mostrant el primer pilot fet usant el nostre “framework” a dues fires d’Anglaterra.

Just abans de marxar de vacances hem va arribar un nou reconeixement, aquest cop en forma d’entrevista per un blog que es diu “Tu business Coach” on hem van fer una entrevista. Així que a mitjans d’agost l’Estefania i jo contra tot el que haviem planificat per aquest any varem agafar les maletes i ens en varem anar a visitar l’illa de Lanzarote a les Canaries.

A principis de setembre, com ja va passar l’any passat, vaig col·laborar amb Omitsis a posar en marxa el servidor web de la festa major de Barcelona, la Mercè. Cal dir que aquest any el repte va ser força senzill i va acabar sent un èxit com l’any passat. Això si, l’event del mes de setembre va ser el dia 11 amb la diada nacional de Catalunya. Participar en una manifestació d’uns 2 milions de persones posa la pell de gallina. Crec que poder compartir aquests moments de la història no té preu i tinc la sort d’haver-hi pogut participar diverses vegades.

Encara dins del mateix setembre vaig participar a la Python Meetup de Barcelona presentant el sistema de calefacció que tinc montat a casa. Aquesta conferència no hagués tingut res d’especial si no fos perquè ha estat la primera conferència que he fet en anglès. En la meva vida he fet forces reunions en anglès però mai havia tingut l’oporunitat de fer una conferència en anglès. Així que va tenir una motivació especial, algunes persones m’han dit que per ser la primera va estar molt bé i d’altres que perdo molt al no fer-ho amb una llengua que controli al 100%.

Durant els propers mesos encara vaig fer dues conferències més una anomenada: “IoT Low Cost” al Tecnocampus de Mataró; i l’altre una mini-presentació sobre “MIIMETIQ” a la PyConES de Saragossa. De fet, tornant de Saragossa vaig tenir temps d’arribar a la consulta popular sobre la independència de Catalunya el #9N, un altre fet històric pel que molts dels avant passats del meu país van morir. Un moment innoblidable.

A principis de desembre en nom d’M2M Cloud Factory vaig poder participar a una taula rodona dedicada a les plataformes d’IoT dins del marc del IoT forum 2014 organitzat pel BDigital. Gràcies a l’event he conegut persones realment interessants també. Tot i que no he d’oblidar que per divertit l’escapada que varem fer Sarai, Àlex, Estefania i jo a Madrid durant el pont de la puríssima. Una experiència que haurem de repetir. Mira que he anat cops a Madrid però pocs cops ho havia disfrutat tant.

Professionalment tampoc hem puc oblidar del projecte Empowering, el qual gràcies al Xavi i la resta de companys de CIMNE segueix en pas ferm aquest segon any. Aquest any la meva participació en el projecte ha estat més discreta perquè l’arquitectura ja estava molt definida i calia anar fent seguiment de la implantació i ajudant quan es podia. Si tecnològicament hagués de resaltar algunes tecnologies amb les que he treballat diria que ha estat l’any del: Raspberry PI, Arduino, AMQP (RabbitMQ), Docker, Ansible, Vagrant, VirtualBox, Celery, Kombu, Supervisor, Ambari, Hadoop, HBase, HIVE, etc.

A més degut a temes de feina també m’he mogut força: Cardiff (UK), Langen (DE), Saragossa, Sevilla i Madrid. Són alguns dels llocs més llunyans als que m’ha portat la feina aquest any. Però el capítol que realment posa la cirereta a tota la feina ha estat la notícia que varem rebre pocs dies abans de Nadal quan se’ns va comunicar des de la unió europea que hem guanyat l’Horizon 2020 al que ens hem presentat. És a dir, que tenim pressupost assegurat per seguir invertint els dos propers anys a MIIMETIQ.

Hem venen al cap d’altres temes més secundaris però fites igualment importants en l’ambit personal i professional. Com per exemple, que he aconseguit tenir dues sortides a internet més a part de l’ADSL a casa. Gràcies al Santi, al Jordi i al Joan. Entre totes dues rondem els quasi 20Mbps a part de l’ADSL cosa que m’assegura una bona qualitat de servei en un entorn hidílic per seguir treballant i creant.

Si tot va com tenim previst acomiadarem l’any des de Bernui un poblet del Pirineu català, molt aprop de Sort. On amb una companyia excel·lent direm adéu a aquest any que tantes emocions ens ha regalat un any al que li podriem trobar molts adjectius però que al final és un capítol més dins la vida. Un capítol que hem d’acceptar amb la millor cara possible en cada moment i per la que hem d’estar agraïts per tot allò que entenem com a bo i per tot el que ara ens sembla dolent però que amb la intel·ligència del temps segurament entendrem que també tenia el seu missatge constructiu.

Així que un any més acabo l’any tot dient: GRÀCIES!!!

Aug 23

Vacances a Lanzarote

Reading time: 8 – 13 minutes

Aquest any m’he agafat un parell de setmanetes de vacances durant el mes d’agost i una d’elles l’hem passat a Lanzarote. La veritat és que no ens hem estressat gens visitant coses però diria que hem sabut trobar l’equilibri entre fer el turista, descansar i fins hi tot fer una mica d’esport.

Mapa de Lanzarote

Dia 1: avió Barcelona – Arrecife

El dia 13 d’agost agafarem un avió que sortia aproximadament a les 9h del vespre de Barcelona entre les 3h30m de vol, 30min de retràs en la sortida, el taxi fins a l’hotel a més del canvi d’hora. Sopavem aproximadament a les 12h de la nit a l’hotel Luabay Lanzarote Beach.

Dia 2: relax a l’hotel i coneixent Costa Teguise

Com que el primer dia sencer a l’illa el varem disfrutar a l’hotel i a la zona del voltant de l’hotel, aprofitaré per dir en aquest punt que ús recomanem moltíssim l’hotel Luabay. El primer que cal destacar és que esta situat en una zona plena de serveis, a la porta de l’hotel hi ha un munt de restaurants i botigues, a més de supermercats i bancs. A menys d’1min hi ha una platja molt gran (playa de las cucharas) i a 2min n’hi ha una altra (playa del jablillo). A més si llogueu un cotxe com nosaltres tampoc ús costarà gaire aparcar ben aprop de l’hotel.

Pel que fa als serveis de l’hotel doncs el més important a destacar és el seu personal. Mai ens haviem trobat persones tan atentes i que es cuidessin tan proactivament del nostre benestar. Realment et senties com en un hotel familiar malgrat el complexe és força gran. Com que anavem amb tot inclòs podiem disfrutar de tres bufets al dia, per esmorzar, dinar i sopar. A més d’un bufet al bar de la piscina que cobria les hores entre menjars. També varem disfrutar de dos sopars a la carta, un al restaurant espanyol i l’altre al restaurant mexicà. Obviament no és un 5 estrelles ni estavem al Carib però la diversitat, qualitat i quantitat del menjar eren més que bones. Pel que fa a l’habitació varem estar de sort perquè ens va tocar una habitació molt gran amb vistes a la piscina, tot l’hotel esta recent remodelat i per tant la decoració i estat dels equipament és excel·lent. Jo resumiria l’hotel amb una excel·lent relació qualitat preu i això li dona la quarta posició del TripAdvisor dels 50 i tants hotels de Costa Teguise.

Dia 3: Museu Lag-o-mar (Nazaret), Platja de Famara i Fundació César Manrique (Tahiche)

A mig matí ja teniem un Nissan Micra que haviem llogat a Plus A Car. La oficina és prop de l’hotel tot i que haviem fet la reserva per internet aquesta oficina no sortia a la web. El preu molt raonable poc més de 100€ per 6 dies. El cotxe malgrat era nou es notava que havia estat usat a fons i sense descans. Però la qüestió és que va ser més que suficient pel que ens calia, el servei de lloguer va ser còmode i ràpid tampoc es pot demanar massa més.

La primera parada que varem fer va ser a Nazaret on hi ha el museu Lag-o-mar. Es tracta d’una casa súper xula incrustrada en una montanya i plena de comoditats i de racons fantàstics. Aquesta casa va pertanyer a un actor prou famós en la seva època l’Omar Sharif tot i que encara és viu. Ús recomanem molt la visita a nosaltres ens va encantar. L’entrada costa uns 5€ per cap.

Després seguirem creuant l’illa fins arribar a la platja de Famara. Allà hi ha una urbanització de Bungalows que pel que ens varen explicar va ser construida als anys 70 i just davant hi ha la famosa platja on els surfers posen a prova les seves habilitats. La platja és inmensa i sempre hi fa molt de vent. Només cal veure com les dunes de sorra es mouen a través de la urbanització. A poc més d’un quilómetre hi ha el poble de Caleta de Famara. On és plè de locals dedicats al surf i d’altres serveis complementaris com restaurants i petites botigues.

De tornada cap a Costa Teguise varem parar a Tahiche on hi ha la fundació César Manrique aquesta fundació esta situada dintre de la que va ser una de les seves cases. Tot i que no ús agradi massa l’art si teniu curiositat la casa també és interessant de visitar. Tot i ser xulo si el que voleu és estalviar són 8€ que podrieu guardar-vos.

Dia 4: Timanfaya, passeig amb camell, El Golfo i Playa Blanca

Una de les visites obligades a l’illa és la zona volcànica del Timanfaya. Quan viatges a Lanzarote una de les primeres coses que has de tenir clar que no veuràs és vegetació, l’origen volcànic de l’illa encara és molt present a cada paissatge i dins del parc nacional del Timanfaya es pot veure l’escència més pura del que ús comento. Una cosa molt important és que si hi aneu a l’agost com nosaltres mireu d’arribar al parc abans de les 10 o 11h del matí perquè sinó es formen unes cues molt importants, de fet, a nosaltres ens va anar de poc que no agafem la cua forta.

Quan arribes al parc has de pagar 9€ per persona i aparcar en un parking d’allà et posen en un autobús i et fan una visita explicada per una gravació. Degut a l’extenció de la visita i que és un espai protegit és l’única forma de visitar-ho. De tornada al punt inicial hi ha un restaurant on es cuinen algunes carns fent servir l’escalfor que encara surt de la terra.

De baixada al costat de la carretera hi ha un munt de camells on es pot fer una petita passejada. És tota una experiència i per 6€ no ho trobo gens car. Sota el nostre punt de vista l’experiència val la pena si no has pujat mai en un camell ja que és molt diferent de montar a cavall o altres animals.

Seguidament varem anar a fer unes fotos a El Golfo, un racó molt xulo per les vistes que té i plè de restaurants on poder dinar. Tot i que nosaltres varem preferir allargar-nos fins a Playa Blanca per dinar on dinarem al Brisa Marina un restaurant a primera línia de mar on casualment varem dinar al costat d’un senyor de Sant Sadurní d’Anoia. A la tarda varem quedar-nos a la petita platja que hi havia davant del restaurant.

Dia 5: mercat de Teguise, casa d’Haría del César Manrique,Mirador del Rio, Cuevas de los Verdes i Jameos del Agua

Un dels mercats amb més renom de l’illa és el de Teguise i allà és on varem passar unes hores durant el matí del diumenge. Cal dir que el mercat és força gran i plè fins al cap de munt de turistes fent compres com a bojos. S’hi pot trobar de tot, però sobretot complements i accessoris per regalar, o per regalar-se.

Després del mercat varem arribar-nos fins a Haría en aquesta petita població del nord hi ha la que va ser durant 20 anys la casa del César Manrique. Cal dir que la casa és molt xula i que malgrat la casa es va quedar a mitges d’una reforma l’any 1992 quan va morir l’artista té un toc modernista barrejat amb tocs classics molt xulo. Jo diria que la part de la piscina és la que més va agradar a l’Estefania.

No massa lluny hi ha el Mirador del Rio al que no varem entrar, però que des del costat varem poder apreciar les boniques vistes sobre l’illa de la Graciosa. Així que en poca estona més varem fer cap a las Cuevas de los Verdes. Potser aquesta és la vistia que més ens va sorprendre i agradar a la vegada de totes les que varem fer. Realment són unes coves molt xules i a diferència de moltes altres que havia vist arreu del món aquesta esta feta per rius de lava que van solidificar en les seves escorces i van acabar generant aquestes cavitats de 8km que van des dels volcans fins al dins del mar. Realment espectacular i una molt bona inversió dels 9€ que val la entrada.

A poc més d’1km hi ha els famosos Jameos del Agua, una altra obra del César Manrique omnipresent per tota l’illa. Cal dir que els Jameos estan construits sobre d’una d’aquestes coves formades per la lava. La vista sota el meu punt de vista és obligada, ja que el lloc és preciós.  A més poder disfrutar d’un concert a l’auditori que hi ha situat dins del mateix recinte ha de ser un plaer. Llàstima que quan hi varem anar estaven acabant una restauració a l’auditori perquè queda com una assignatura pendent poder disfrutar d’aquest lloc durant un cocert en una nova ocasió.

Dies 6 i 7: Kite Surfing a platja de Famara

El dilluns i el dimarts els passarem a la platja de Famara on vaig estar fent els meus primers passos amb el Kite Surfing així que poca a cosa a explicar. He de dir que l’experiència em va agradar molt tot i que és complexe i cal molta pràctica abans de posar-te a l’aigua amb la planxa. Així que jo em vaig haver de conformar amb aprendre a fer volar l’estel sense poder passar d’un estel de 5m, pels que no hi entengueu penseu que per la meva mida i pes me’n caldria un de 12m. També cal dir que el segon dia el vent era molt a ratges i això no facilita precisament l’aprenentatge.

Per cert, per si algú vol anar a fer Kite Surfing a la platja de Famara i vol un bon professor he de dir que el Vicente em va agradar molt. Per més informació: info@surfkitelanzarote.com i 669 20 72 13.

Dia 8: relax a l’hotel i avió Arrecife – Barcelona

Fins les 23.40 no sortia el nostre vol cap a Barcelona, així que varem poder relaxar-nos tot el dia a la piscina de l’hotel i ens varem poder acomiadar de totes les persones excel·lents que ens havien atès. Destacar l’Ivan, el Ramon, el Santi, etc.

Jul 31

Avui el blog compleix 14 anys

Reading time: 2 – 2 minutes

 

Avui fa 14 anys que vaig començar a escriure el blog. Cal reconeixer que els últims anys la periodicitat dels articles ha anat a la baixa. És curiós observar com a mesura que tens més coses per compartir i més interessants es fa més difícil prioritzar l’espai per compartir aquestes informacions. Això em recorda una frase que vaig llegir al twitter fa uns dies:

Lo pasamos tan bien que no pensamos en hacer ninguna foto.

Podriem dir que el que em passa a mi és quelcom similar, estic tan ocupat amb la meva passió, el projecte mentoring i tantes altres activitats que no trobo el moment per compartir. Tot i que he de reconeixer que les coses que comparteixo els últims anys són més genuines són quelcom que neix de la meva creativitat de la meva persona o de quelcom difícil de trobar arreu si no ho comparteixo i això em compensa la quantiat. Com se sol dir millor qualitat que no quantitat.

 

14 aniversari

 

Poca cosa més que afegir només donar-vos les gràcies a tots els que m’aneu seguint i ja sabeu que si puc fer algo per voslaltres aquí em teniu. Això si, si trigo en respondre no m’ho tingueu en compte penseu que quan un viu tan intensament la vida com jo li costa troba espais per incorporar noves passions tot i amb això no em tanco mai la porta i vaig deixant coses enrera durant el meu camí per la vida per tal de poder obrir-me a nous espais.

 

Jul 24

Entrevista para el podcast “Tu Business Coach”

Reading time: < 1 minute Hace unas semanas me hicieron una entrevista en el blog "Tu Buesiness Coach" el cual publica un podcast semanal entrevistando a diferentes CEOs. Pues bien, ayer salió publicada mi entrevista.

Como muchos de vosotros sabeis mi perfil es mucho más técnico que no de negocios, pero en este caso podreis conocer un poquito más mi faceta de negocios. Bajo mi punto de vista las personas somos uno. Así pues, no espereis encontrar nada que no sea parte de mi esencia. Deseo que os guste y os aporte algo útil.

Copía local:

May 09

i 37!!!

Reading time: 2 – 4 minutes

Avui és un gran dia, en faig 37. Tota una vida d’il·lusions envoltat de persones fantàstiques i on he pogut disfrutar d’experiències meravelloses. Puc guanyar-me la vida amb el meu hobbie i estic envoltat de persones inmillorables. Obviament hi ha moments durs, que tots coneixeu però he d’estar agraït per la gran sort que tinc.

IMG_20140509_082842_1

Abans d’entrar a la secció regalets que m’han fet volia fer un petit recopilatori de coses fantàstiques i excepcionals que m’han passat aquest últim any.

  • He començat a treballar amb dos projectes fantàstics:
  • Google m’ha ofert feina, cosa que emp prenc com reconeixement a la meva carrera.
  • Hem fet la Ruta 66, un dels meus desitjos complerts.
  • Estem arreglant el jardí de casa.
  • He pogut coneixer la persona més fantàstica de la meva vida, el Pol, el meu primer fill.
  • A més de coneixer i compartir el dia a dia amb persones fora de serie a les que només puc estar agraïts, tots ells han estat grans mestres.

Un dels regals per l’esperit que m’ha encatat va ser poder assistir a l’event del monjo budista Thich Nhat Hanh, si tot va com m’agradaria els propers dies ús explico més de l’event.

IMG_20140508_195559

Un altre regal que m’ha fet l’Estefania ha estat una barreja de dues de les meves dues passions, no ús ho perdeu.

IMG_20140509_083330_1

i com a nota curiosa que no sabia, Google el dia del teu aniversari canvia el seu logo per tu:

google

 

Malgrat tot avui serà un dia dur, perquè a ningú li agrada anar al tanatori a recollir les cendres del seu fill el dia del seu aniversari però després dels exercicis de Minfulness que vaig poder practicar ahir la veritat és que la vida es veu diferent.

GRÀCIES!

May 07

Avui fa 11 anys des de que vaig tornar a neixer

Reading time: < 1 minute Avui és una data assenyalada en el meu calendari, a part de fer pocs dies des de que el nostre fill ens va deixar es compleixen 11 anys del brutal accident de cotxe que vaig patir. Un nou recordatori de fins a quin punt hem d’estar agraïts per l’oporunitat de viure i fins a quin punt cada segon que passem en aquest món és un regal.

Sempre m’agrada recordar el dia tornant a veure les fotografies del cotxe per tornar a ser conscient de fins a quin punt vaig ser afortunat al sortir-ne sense ni una rascada.

accident bmw

Un nou dia i un nou gràcies des del cor.

May 03

La història del Pol

Reading time: 11 – 18 minutes

El projecte

Després d’uns anys de convivència varem decidir crear la família Rius Barberà; no ens agraden les coses típiques per això finalment varem aconseguir crear el nostre casament a mida. Tot plegat una excusa perfecte per compartir amb els amics i familiars més propers quelcom molt especial que anavem a començar.

Cada un dels passos del procés va ser molt intens i els varem anar concluint amb èxit, la cerimònia, el convit, el viatge de noces i fins hi tot la resta de viatges com a matrimoni han acabat sent records fantàstics. Tot plegat sabiem que eren experiències que hauriem d’aparcar durant uns anys perquè el objectiu més important és crear la nostre família.

Així que un cop la natura es va posar en marxar varem aparcar els viatges i varem començar a invertir en el nostre niu. Obres al Jardí i a l’habitació del primer fruit del nostre projecte. Tot plegat una forma de viure l’arribada del nostre primer fill, el Pol.

Els fets

Després de 37 setmanes d’embaràs tocava el moment de coneixer l’hospital on havia de neixer el Pol, la clínica del Pilar. O sigui, que el dissabte 26 d’abril a les 12h allà estavem apunt per coneixer la llevadora. Un passeig per les instal·lacions, moltes explicacions i detalls sobre com seria el part. Quan tot plegat ja estava enllestit l’Estefania fa un comentari innocent: “Fa un parell de dies que em sento poc al nen”. Aprofitant que erem a l’hospital es planteja fer un registre per veure si el nen esta bé i aquí comença la història. El cor responia bé però el nen no es movia, ni menjant xocolata ni forçant-lo amb les mans.

Arribats en aquest punt el que havia de ser una simple visita es converteix en un part. La llevadora trenca la bossa i les aigües surten netes i tot fa pensar que podriem acabar tenint un part natural però de seguida l’activitat del cor del nen es para i els fets es precipiten. Ràpidament traslladen l’Estefania a quiròfan mentre jo estava deixant la roba a l’habitació. Així que quan torno l’Estefania ja no hi és i m’acaben enviant a la sala d’espera. A quiròfan els fets van molt ràpid i en qüestió de minuts s’ha practicat la cesària.

El Pol ja és aquí, ha nascut el nostre primer fill a les 16:35 pesant 2.980gr. Tothom esta molt nerviós perquè el Pol no plora i esta molt aturdit. Alguna cosa ha passat a la panxa de la mare, no se sap quan ni perquè però l’han de reanimar i fins al cap de 15min no aconsegueixen fer-ho. El cor comença a funcionar però els organs estan molt tocats i se sap que hi ha alguna afectació neurològica però no el seu abast. Ràpidament el traslladen a la UCI i allà l’equip de pediatres pren la decisió de traslladar-lo a un hospital més equipat on li puguin fer totes les proves pertinents.

Durant tot aquest procés l’Estefania no ha parat de reclamar la meva presència i a mi els minuts se’m feien eterns, al cap de menys de dues hores ens retrobem i som informats de tot plegat per part dels metges. Amb l’Estefania a l’habitació jo me’n vaig a la UCI on coneixo el meu fill. El primer impacte és un xoc important perquè esta completament plè de tubs i més tubs. Tot l’entorn és plè de màquines que no paren de pitar. Els metges i infermeres s’acumulen sobre d’ell fent-li proves sense parar.

Aquest situació només s’allarga unes poques hores perquè ràpidament es decideix traslladar el Pol a la UCI de Sant Joan de Deu. Per sort en aquest moment ja tenim el Xavi i la Sabina amb nosaltres perquè ens havien portat les primeres coses de casa. Així que el Xavi i jo ens traslladem a l’hospital de Sant Joan de Déu i la Sabina es queda al Pilar amb l’Estefania. Les hores han anat passant i ja és ben fosc, per molt que miri el rellotge no sóc capaç de saber quina hora és.

Mentre acaben d’acomodar al Pol a la UCI i envien a tots els pares a la sala d’espera aprofitem per menjar alguna coseta. Els pares ens expliquen les seves històries i la història del Pol encara és molt inserta. Una manca d’oxigen ha provocat molts d’anys als organs però el més perillós és que no sabem fins a quin punt pot haver afectat el cervell. Finalment puc tornar a veure el Pol esta inmers en un munt de màquines que no paren d’aplicar-li tractaments. Una reunió amb els metges de guardia em reitera l’estat d’incertesa en el que ens trobem i em prepara pel pitjor. Les properes 48h-72h seran vitals.

Torno a l’hospital del Pilar després d’acomidar-me del Pol i em retrobo amb l’Estefania. La família de València ja són aquí i els posem al dia dels fets. Ja és molt tard i el dia s’ha fet infinit el cansament pot amb nosaltres i aconseguim dormir algunes hores tot i les interrupcions de les infermeres que van aplicant-li els tractaments de la cesària a l’Estefania. El matí següent els ginecòlegs que han portat l’embaràs aconsegueixen que Sant Joan de Déu accepti l’ingrés de l’Estefania perquè poguem estar prop del Pol.

Abans de dinar ja som tota la família a l’hospital amb el Pol. No em feu dir com però amb menys de 24h l’Estefania treu forces per aixecar-se de la cadira de rodes i poder saludar al seu fill. L’evolució del Pol és simplement constant, no hi ha millores que ens fassin ser optimistes i els metges cada cop ens han d’anar recordant i ens van preparant pel pitjor. Una persona amb els organs malmesos té possibilitats de viure però si les funcions neurològiques no es recuperen només pot ser un vegetal completament depenent de les màquines.

Els dies es fan eterns i les hores passen al costat del Pol mentre les mostres de suport no paren d’arribar. La relació amb els pares d’altres nens, infermeres i metges és el que més hores ocupa el meu temps i l’Estefania fa l’impossible per reduir els seus impediements físics per poder estar amb el Pol. Les 48h arriben i no hi ha res que ens fassi pensar que el Pol es podrà salvar. Els metges insisteixen en que pot arribar el moment on haguem de decidir.

Finalment arriben les 72h i no hi ha millores. La recomanació és clara, els metges ens deixen clar que poden allargar l’agonia però que la cura no arribarà. Així que finalment hem de prendre la decisió. No és senzill parlar d’això però per sort tan l’Estefania com jo tenim les coses clares. Si no pots disfrutar la vida, si no pots omplir el seu temps d’experiències això no és vida. Per tant, la decisió estava clara per nosaltres. Això no ho feia més senzill però almenys marcava el camí.

Tocava preparar el comiat. Crec que és una gran sort poder decidir com t’acomiades d’algú que has arribat a estimar tan en tan poc temps. Fins aquell moment no haviem pogut abraçar al Pol degut a la gran quantitat de tubs i cables que portava per tot arreu. Així que decidim vestir-lo i portar-lo a la nostre habitació, allà la família s’acomiada d’ell i finalment li diem adéu mentre el seu cor s’apaga entre els nostres braços.

Decidir què s’ha de fer amb el cos del teu fill és molt dur i sobretot adonar-se de fins a quin punt esta pervertit el sistema encara més. Una vegada acceptades les possibilitats la decisió que varem prendre va ser fer-li una necropcia i incinerar-lo. Per sort les persones que ens van atendre van ser sensibles i ens varen facilitar el camí.

Pol Rius Barberà

L’aprenentatge

Quan a un li toca viure episodis tan durs es pot preguntar moltes coses però si algo he après durant el camí de la meva vida és que hem d’estar agraïts per tot el que se’ns envia. És evident que les nostres perspectives i els nostres plans eren uns altres i que ningú volia que els fets anéssin així. Però som uns afortuntats perquè se’ns ha enviat un regal en forma de nen preciós i amb ell venia una lliço de vida que ens fa creixer i ens permet veure les coses des d’un altre nivell.

Acceptar el que se’ns envia, descobrir l’amor incondicional i estar agraïts per cada segon de salut i de vida són només uns petits exemples de fins a quin punt som afortunats. No oblidaré mai fins a quin punt sentia amor per aquella vida que sabia que li quedaven instants per marxar. A partir d’aquell instant un enllaç infinitament poderós es creava dins el meu cor. El Pol seria dins meu on viuria fins l’últim dels meus dies.

En el dia a dia els temes importants van quedant dil·luits per moltes altres situacions, és senzill adonar-se que hem omplert la nostre vida de coses materials o que els nostres valors han estat confosos per desitjos banals; el realment complicat és canviar això. Som objectes d’un regal fantàstic que és la vida i aquesta té un temps finit omplir-la d’experiències meravelloses i d’amor només depèn de nosaltres. Entendre fins a quin punt són especials els moments que vivim és una decisió que hem de prendre. Sovint veig com les persones que m’envolten confonen l’alegria amb la felicitat. És evident que és molt agradable disfrutar de l’alegria però cada dia tinc més clar que la felicitat també viu en els moments durs perquè aquests estan creant coses realment poderoses dintre nostre.

A secundaria em van explicar per primer cop que els humans som éssers socials, en aquell moment em va costar molt d’acceptar això. Per sort, la vida m’ha anat ensenyant que no només som éssers socials sinó que aquest fet ens omple d’emocions que són la base sobre la que es construeixen les il·lusions i al cap i a la fi la societat és la pedra angular sobre la que s’articula la nostre vida. La família és una forma d’organitzar-se amb petits grups dins de la societat, però aquest grup no el podem escollir encanvi sabem que sempre seran allà per recolzar-nos passi el que passi. El que si que escollim són els amics que quan arriben circumstàncies difícils estan al nostre costat recolzant-nos i donant-nos el millor que tenen dintre per ajudar.

On vull arribar amb totes aquestes idees, doncs a quelcom tan senzill com la companyia. Al final a aquest món arribem sols i marxem sols. Ningú ens pot acompanyar en aquest camí i l’hem de fer en solitari. Per això mentre estem vius poder disfrutar de la companyia de les persones que més ens estimem és fonamental.

El futur

Mirar endavant i pensar en el futur en moments com aquests diria que és el que més costa. De sobte els projectes que omplien el dia a dia perden força i et qüestiones si tenen sentit. És evident que encara som joves i que estem convensuts que podrem tenir més fills. Aquests mai ompliran l’espai del Pol però si que li faran companyia. Per nosaltres el Pol mai morirà perquè és una emoció que tenim instal·lada al cor.

Al llarg de la vida he hagut de passar per altres moments en que he hagut de reconstruir el meu futur després d’un canvi imprevist molt important. Sovint en aquests moments ens fem preguntes que semblen molt importants: per què jo? què he fet malament? i d’altres similars. Però si he après alguna cosa d’aquests moments que he viscut és que fer-se les preguntes adequades és fonamental. No ens ha de fer por adonar-nos que estem buscant la solució a un problema que no cal resoldre per canviar l’enunciat i adequar-lo a la resposta que servirà per construir el nostre futur.

Els nostre valors i les creences fonamenten les nostres decisions. Però aquests no són estàtics ni inmobils, així que quan ens passa quelcom tan important com el que estem vivint en aquests moments és interessant qüestionar-se certs canvis de valors i crear noves creences que deixaran enrera el que fins ara ens havia estat útil.

Per mi el més difícil quan estic trist és connectar amb la il·lusió. Les passions queden apagades i tot es fa una muntanya. Arribats en aquest punt el que faig és confiar en que tot és un procés i que el canvi no vindrà de cop. Així doncs sabent el que m’agrada vaig forçant-me en omplir certs moments d’aquests ingredients. D’aquesta forma poc a poc faig creixer el dessig per allò que m’apassiona i mica en mica veig com la flama de la il·lusió crema cada cop amb més força. Aquests moments encara els veig lluny però el procés ha començat.

El perquè d’aquestes lletres

La finalitat d’aquesta entrada al blog és diversa. En primer lloc em calia posar ordre. La següent motivació és compartir. Sovint veiem quelcom natural el compartir els bons moments però ens amaguem dels dolents. Doncs bé, ara toca compartir aquest moment de creixement tan important. A més no sempre tens les ganes de repetir una i altre vegada la història que t’ha portat fins aquí amb totes les persones que t’agradaria fer-ho. A través d’aquest mitjà puc fer-ho.

Agraïments

Durant el procés que avui fa una setmana que es va descadenar hem estat amb contacte amb moltíssimes persones. Algunes ja les coneixiem des de fa uns mesos i d’altres simplement hem pogut compartir minuts amb elles. Però totes tenien quelcom en comú són éssers humans excepcionals.

Infinites gràcies i agraïments a les persones del Milenium de Vilafranca, l’equip de l’hospital clínic del Pilar, de Sant Joan de Déu i a la gent del SEM. No donaré cap nom perquè quan coneixes a tantíssima gent fantàstica en tan poc temps ets incapaç de recordar tots els noms i crec que seria injust deixar-me’n algún. El que si tinc clar és que per fer la seva feina i com la fan has de ser un fora de serie.

Jo sempre he treballat en quelcom que és la meva passió i per tant sempre he valorat moltíssim la gent que treballa en la seva vocació. Doncs bé, diria que en una setmana he conegut més gent vocacional que en la resta de la meva vida. Veure com cuidaven el Pol amb aquell amor i delicadesa que només pot neixer d’algú que desenvolupa la seva professió més enllà de la recompensa econòmica sinó perquè és algo que li surt de dins. Tot aquest equip de vocacionals et fa sentir especial, et fa sentir estimat i recolzat. No hem puc oblidar tampoc de la família, els amics i els coneguts que han estat i estan en tot moment donant-nos el seu carinyo i la seva ajuda.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I A TOTHOM, SOU FANTÀSTICS I ÚS ESTIMEM MOLT!

POL: Petit Ocellet Lluitador

Jan 24

Conferència: La revolució dels mini-PC: Raspberry PI, Arduino i més

Reading time: 1 – 2 minutes

Ahir al vespre vaig fer una conferència a la FIB (Facultat d’Informàtica de Barcelona) dins de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya). En aquesta xerra vaig estar explicant què és i en que es diferència Arduino i Raspberry PI. A més de presentar tot un conjunt de solucions alternatives i experiències en el tema.

En aquest enllaç podeu trobar les transparències de:  La revolució dels mini-PC: Raspberry PI, Arduino i més. i el video el teniu disponible al servidor de la FIB.

Ara també teniu disponible el video a youtube:

i podeu veure les transparències des d’aquest mateix post:

Espero els vostres feedbacks als comentaris, desitjo que ús sigui útil.