oriolrius.cat

Des del 2000 compartiendo sobre…

Tag: vida

1 any de la meva nova vida

Reading time: 6 – 10 minutes

Al fer un canvi, arriba un moment on cal fer balanç. Sovint les efemèrides són un bon moment per fer aquest tipus de balanços. Aquesta era la meva idea pel dia 1 de Novembre exactament el dia que va fer un any que vaig canviar de vida, un any d’ençà que vaig deixar Nexiona l’empresa que vaig co-fundar amb el Jaume Rey i el Joan Knüth. Des de les meves idees inicials fins a la realitat que he aconseguit construir en aquest tema, com no podia ser d’altre forma, s’ha obert un gap important. Això no vol dir pas que el balanç sigui negatiu, només faltaria, simplement que les coses no surten mai com un creu que sortiran.

El primer punt a mencionar és el tema relatiu a la meva vocació de compartir. Durant aquest temps he pogut a fiançar un “life motive” que em va molt bé per filtrar el que vull, o no vull fer, pels que encara no ho coneixeu parlo de “Compartir Experiència, Coneixements i Creativitat”. A això ja hi puc sumar una visió clara: “Ajudar a construir un món on les persones puguin viure de la seva passió”. És més, fins hi tot ho estic aterrant amb una missió: “Contribuir en reduir el gap entre la formació i les habilitats que requereixen les empreses”.

Els que em coneixeu sabeu perfectament sobre quins valors estic treballant, és a dir, en que fonamento el meu treball. La passió, responsabilitat, coherència, superació, autonomia, aprendre, innovació i sobretot ser bona persona. Tot plegat és fonamental perquè em senti legitimat a seguir endavant amb la meva causa.

Una de les pors que he aconseguit dissipar a aquestes altures és el fet de saber que soc capaç de viure d’oferir al món un conjunt de productes i serveis fonamentats amb l’esmentat anteriorment. Honestament un cop superat aquest punt la forma d’afrontar el dia a dia ha canviat radicalment. És a dir, un cop el negoci comença a fluir i a alimentar-se tot sol la fase imaginaria comença a convertir-se en uns fets que ja es poden gestionar, es poden treballar, a més d’anar-los fent ajustaments perquè no perdin de vista l’enfoc que tenia tot plegat.

No puc amagar la meva satisfacció de no continuar a la primera línia de la creació de productes tecnològics. Realment sento que és una etapa que ja he cremat i poder viure aquest món des d’una certa distància aportant tota la meva ajuda a persones, equips i empreses perquè siguin ells qui gaudeixen aquest trajecte em permet viure la vida amb una pau i una satisfacció difícils d’assolir en la meva anterior etapa.

Pels que necessiteu concretar més respecte. Puc explicar-vos que els meus serveis de consultoria enfocats a petites empreses i startups ha superat totes les meves expectatives. Tinc molts més clients i sol·licituds de clients dels que em pensava; és a dir, no soc capaç de donar resposta a totes les demandes que m’arriben. Empreses energètiques amb negocis d’IoT, acadèmies de programació de robots, aplicacions per validar referencies professionals, empreses del sector sanitari, farmacèutic, tots plegats són només alguns dels exemples de clients que tinc i he tingut. Realment he après moltíssim, ajudant-los a muntar processos i sistemes, millores en sistemes productius, fer dissenys basats en Lean Startup per iniciar la seva activitat. A més d’un llarg etcètera que realment m’apassiona.

Les formacions han estat una altra font inesgotable de satisfaccions i un degoteig constant de clients i experiències. Evidentment el projecte més gran i rellevant al respecte és la UOC on estic donant un curs d’IoT que pertany a un programa del SOC que s’anomena PQTM. El que realment m’apassiona més és veure com els alumnes milloren i aprenen moltíssim gràcies al treball que anem fent. Però hi ha moltes altres formacions relacionades que he tingut la sort d’oferir; des del Lean Product Management, passant per IIoT pràctic al col·legi d’enginyers industrials, fins al ja recorrent curs de Cloud Computing per ACCIÓ. El que més destaco d’aquest tema són els contactes increïbles que sovint han acabat generant nous projectes en altres àrees.

Pel camí he tingut temps de treure el meu primer infoproducte, el qual encara està esperant el seu primer llançament. Que per cert he de dir que ja estic preparant, però ja no puc explicar més. Si encara no saps de què parlo m’estic referint a la masterclass de Cloud Computing que ofereixo des de https://industry40.store i que a través d’una sèrie de vídeos pretén acostar els serveis del Cloud als directius i d’altres càrrecs de responsabilitat dins de les empreses.

Honestament convertir les ponències com a una font d’ingressos és la part més difícil. És a dir, he aconseguit que em vagin remunerant per totes les ponències que vaig fent però els ingressos estan molt lluny de suposar quelcom significatiu en la meva economia, així doncs, viure d’això de moment serà difícil o quasi impossible. Però honestament no em preocupa massa, perquè tinc clar que si segueixo el camí que estic descrivint la cosa només pot millorar i no se sap mai fins on pot arribar.

Sempre he guardat un raconet pels projectes més tècnics, això si, aquest espai esta molt restringit i més que ple amb les col·laboracions que faig en projectes d’Industrial Internet of Things. Va genial per matar el cuquet que sempre tinc de tocar la realitat del mercat i els projectes. Em permet jugar un paper clau i al mateix temps fora de la primera línia i a distància, com a mi m’agrada. Així doncs, puc seguir aprenent i posant-me a prova amb reptes acotats i d’un valor increïble.

Hi ha dos projectes dels que encara no puc explicar res però que són súper estratègics i que em permeten somiar en fer clau la meva aportació a la societat. Ambdós avancen fermament i em tenen en compte. L’únic que puc aportar és que estan relacionats amb temes estratègics del món educatiu i els perfils tecnològics; fins hi tot amb el futur del treball. Tan de bo d’aquí uns mesos aquests projectes acabin agafant un paper protagonista en la meva llista de prioritats perquè em permetrien estar molt alineat amb aquella visió i missió que comentava a l’inici.

En resum i com a fet més destacable. Noto que estic aportant amb cada aportació alguna cosa al món, noto que tot plegat ajuda a fer del món un lloc millor i que hi estic fent més del que havia fet fins ara. El fet de poder donar un sentit a les tasques que ocupen els meus dies crec que és fonamental per mantenir la motivació alta i la il·lusió per seguir endavant.

Deixo fora d’aquest article les referencies a les diferents formacions que he anat fent durant quest any perquè sinó es faria infinit i difícil de digerir, però mencionar que un cop més les formacions han estat una font de contactes d’un valor incalculable.

Abans d’acomiadar aquest text volia fer una menció d’agraïment a tots i totes els que heu fet possible que viure de compartir els meus coneixements, experiència i creativitat hagi estat una realitat.

Moltes gràcies.

La història del Pol

Reading time: 11 – 18 minutes

Versión castellano: La historia de Pol

El projecte

Després d’uns anys de convivència varem decidir crear la família Rius Barberà; no ens agraden les coses típiques per això finalment varem aconseguir crear el nostre casament a mida. Tot plegat una excusa perfecte per compartir amb els amics i familiars més propers quelcom molt especial que anavem a començar.

Cada un dels passos del procés va ser molt intens i els varem anar concluint amb èxit, la cerimònia, el convit, el viatge de noces i fins hi tot la resta de viatges com a matrimoni han acabat sent records fantàstics. Tot plegat sabiem que eren experiències que hauriem d’aparcar durant uns anys perquè el objectiu més important és crear la nostre família.

Així que un cop la natura es va posar en marxar varem aparcar els viatges i varem començar a invertir en el nostre niu. Obres al Jardí i a l’habitació del primer fruit del nostre projecte. Tot plegat una forma de viure l’arribada del nostre primer fill, el Pol.

Els fets

Després de 37 setmanes d’embaràs tocava el moment de coneixer l’hospital on havia de neixer el Pol, la clínica del Pilar. O sigui, que el dissabte 26 d’abril a les 12h allà estavem apunt per coneixer la llevadora. Un passeig per les instal·lacions, moltes explicacions i detalls sobre com seria el part. Quan tot plegat ja estava enllestit l’Estefania fa un comentari innocent: “Fa un parell de dies que em sento poc al nen”. Aprofitant que erem a l’hospital es planteja fer un registre per veure si el nen esta bé i aquí comença la història. El cor responia bé però el nen no es movia, ni menjant xocolata ni forçant-lo amb les mans.

Arribats en aquest punt el que havia de ser una simple visita es converteix en un part. La llevadora trenca la bossa i les aigües surten netes i tot fa pensar que podriem acabar tenint un part natural però de seguida l’activitat del cor del nen es para i els fets es precipiten. Ràpidament traslladen l’Estefania a quiròfan mentre jo estava deixant la roba a l’habitació. Així que quan torno l’Estefania ja no hi és i m’acaben enviant a la sala d’espera. A quiròfan els fets van molt ràpid i en qüestió de minuts s’ha practicat la cesària.

El Pol ja és aquí, ha nascut el nostre primer fill a les 16:35 pesant 2.980gr. Tothom esta molt nerviós perquè el Pol no plora i esta molt aturdit. Alguna cosa ha passat a la panxa de la mare, no se sap quan ni perquè però l’han de reanimar i fins al cap de 15min no aconsegueixen fer-ho. El cor comença a funcionar però els organs estan molt tocats i se sap que hi ha alguna afectació neurològica però no el seu abast. Ràpidament el traslladen a la UCI i allà l’equip de pediatres pren la decisió de traslladar-lo a un hospital més equipat on li puguin fer totes les proves pertinents.

Durant tot aquest procés l’Estefania no ha parat de reclamar la meva presència i a mi els minuts se’m feien eterns, al cap de menys de dues hores ens retrobem i som informats de tot plegat per part dels metges. Amb l’Estefania a l’habitació jo me’n vaig a la UCI on coneixo el meu fill. El primer impacte és un xoc important perquè esta completament plè de tubs i més tubs. Tot l’entorn és plè de màquines que no paren de pitar. Els metges i infermeres s’acumulen sobre d’ell fent-li proves sense parar.

Aquest situació només s’allarga unes poques hores perquè ràpidament es decideix traslladar el Pol a la UCI de Sant Joan de Deu. Per sort en aquest moment ja tenim el Xavi i la Sabina amb nosaltres perquè ens havien portat les primeres coses de casa. Així que el Xavi i jo ens traslladem a l’hospital de Sant Joan de Déu i la Sabina es queda al Pilar amb l’Estefania. Les hores han anat passant i ja és ben fosc, per molt que miri el rellotge no sóc capaç de saber quina hora és.

Mentre acaben d’acomodar al Pol a la UCI i envien a tots els pares a la sala d’espera aprofitem per menjar alguna coseta. Els pares ens expliquen les seves històries i la història del Pol encara és molt inserta. Una manca d’oxigen ha provocat molts d’anys als organs però el més perillós és que no sabem fins a quin punt pot haver afectat el cervell. Finalment puc tornar a veure el Pol esta inmers en un munt de màquines que no paren d’aplicar-li tractaments. Una reunió amb els metges de guardia em reitera l’estat d’incertesa en el que ens trobem i em prepara pel pitjor. Les properes 48h-72h seran vitals.

Torno a l’hospital del Pilar després d’acomidar-me del Pol i em retrobo amb l’Estefania. La família de València ja són aquí i els posem al dia dels fets. Ja és molt tard i el dia s’ha fet infinit el cansament pot amb nosaltres i aconseguim dormir algunes hores tot i les interrupcions de les infermeres que van aplicant-li els tractaments de la cesària a l’Estefania. El matí següent els ginecòlegs que han portat l’embaràs aconsegueixen que Sant Joan de Déu accepti l’ingrés de l’Estefania perquè poguem estar prop del Pol.

Abans de dinar ja som tota la família a l’hospital amb el Pol. No em feu dir com però amb menys de 24h l’Estefania treu forces per aixecar-se de la cadira de rodes i poder saludar al seu fill. L’evolució del Pol és simplement constant, no hi ha millores que ens fassin ser optimistes i els metges cada cop ens han d’anar recordant i ens van preparant pel pitjor. Una persona amb els organs malmesos té possibilitats de viure però si les funcions neurològiques no es recuperen només pot ser un vegetal completament depenent de les màquines.

Els dies es fan eterns i les hores passen al costat del Pol mentre les mostres de suport no paren d’arribar. La relació amb els pares d’altres nens, infermeres i metges és el que més hores ocupa el meu temps i l’Estefania fa l’impossible per reduir els seus impediements físics per poder estar amb el Pol. Les 48h arriben i no hi ha res que ens fassi pensar que el Pol es podrà salvar. Els metges insisteixen en que pot arribar el moment on haguem de decidir.

Finalment arriben les 72h i no hi ha millores. La recomanació és clara, els metges ens deixen clar que poden allargar l’agonia però que la cura no arribarà. Així que finalment hem de prendre la decisió. No és senzill parlar d’això però per sort tan l’Estefania com jo tenim les coses clares. Si no pots disfrutar la vida, si no pots omplir el seu temps d’experiències això no és vida. Per tant, la decisió estava clara per nosaltres. Això no ho feia més senzill però almenys marcava el camí.

Tocava preparar el comiat. Crec que és una gran sort poder decidir com t’acomiades d’algú que has arribat a estimar tan en tan poc temps. Fins aquell moment no haviem pogut abraçar al Pol degut a la gran quantitat de tubs i cables que portava per tot arreu. Així que decidim vestir-lo i portar-lo a la nostre habitació, allà la família s’acomiada d’ell i finalment li diem adéu mentre el seu cor s’apaga entre els nostres braços.

Decidir què s’ha de fer amb el cos del teu fill és molt dur i sobretot adonar-se de fins a quin punt esta pervertit el sistema encara més. Una vegada acceptades les possibilitats la decisió que varem prendre va ser fer-li una necropcia i incinerar-lo. Per sort les persones que ens van atendre van ser sensibles i ens varen facilitar el camí.

Pol Rius Barberà

L’aprenentatge

Quan a un li toca viure episodis tan durs es pot preguntar moltes coses però si algo he après durant el camí de la meva vida és que hem d’estar agraïts per tot el que se’ns envia. És evident que les nostres perspectives i els nostres plans eren uns altres i que ningú volia que els fets anéssin així. Però som uns afortuntats perquè se’ns ha enviat un regal en forma de nen preciós i amb ell venia una lliço de vida que ens fa creixer i ens permet veure les coses des d’un altre nivell.

Acceptar el que se’ns envia, descobrir l’amor incondicional i estar agraïts per cada segon de salut i de vida són només uns petits exemples de fins a quin punt som afortunats. No oblidaré mai fins a quin punt sentia amor per aquella vida que sabia que li quedaven instants per marxar. A partir d’aquell instant un enllaç infinitament poderós es creava dins el meu cor. El Pol seria dins meu on viuria fins l’últim dels meus dies.

En el dia a dia els temes importants van quedant dil·luits per moltes altres situacions, és senzill adonar-se que hem omplert la nostre vida de coses materials o que els nostres valors han estat confosos per desitjos banals; el realment complicat és canviar això. Som objectes d’un regal fantàstic que és la vida i aquesta té un temps finit omplir-la d’experiències meravelloses i d’amor només depèn de nosaltres. Entendre fins a quin punt són especials els moments que vivim és una decisió que hem de prendre. Sovint veig com les persones que m’envolten confonen l’alegria amb la felicitat. És evident que és molt agradable disfrutar de l’alegria però cada dia tinc més clar que la felicitat també viu en els moments durs perquè aquests estan creant coses realment poderoses dintre nostre.

A secundaria em van explicar per primer cop que els humans som éssers socials, en aquell moment em va costar molt d’acceptar això. Per sort, la vida m’ha anat ensenyant que no només som éssers socials sinó que aquest fet ens omple d’emocions que són la base sobre la que es construeixen les il·lusions i al cap i a la fi la societat és la pedra angular sobre la que s’articula la nostre vida. La família és una forma d’organitzar-se amb petits grups dins de la societat, però aquest grup no el podem escollir encanvi sabem que sempre seran allà per recolzar-nos passi el que passi. El que si que escollim són els amics que quan arriben circumstàncies difícils estan al nostre costat recolzant-nos i donant-nos el millor que tenen dintre per ajudar.

On vull arribar amb totes aquestes idees, doncs a quelcom tan senzill com la companyia. Al final a aquest món arribem sols i marxem sols. Ningú ens pot acompanyar en aquest camí i l’hem de fer en solitari. Per això mentre estem vius poder disfrutar de la companyia de les persones que més ens estimem és fonamental.

El futur

Mirar endavant i pensar en el futur en moments com aquests diria que és el que més costa. De sobte els projectes que omplien el dia a dia perden força i et qüestiones si tenen sentit. És evident que encara som joves i que estem convensuts que podrem tenir més fills. Aquests mai ompliran l’espai del Pol però si que li faran companyia. Per nosaltres el Pol mai morirà perquè és una emoció que tenim instal·lada al cor.

Al llarg de la vida he hagut de passar per altres moments en que he hagut de reconstruir el meu futur després d’un canvi imprevist molt important. Sovint en aquests moments ens fem preguntes que semblen molt importants: per què jo? què he fet malament? i d’altres similars. Però si he après alguna cosa d’aquests moments que he viscut és que fer-se les preguntes adequades és fonamental. No ens ha de fer por adonar-nos que estem buscant la solució a un problema que no cal resoldre per canviar l’enunciat i adequar-lo a la resposta que servirà per construir el nostre futur.

Els nostre valors i les creences fonamenten les nostres decisions. Però aquests no són estàtics ni inmobils, així que quan ens passa quelcom tan important com el que estem vivint en aquests moments és interessant qüestionar-se certs canvis de valors i crear noves creences que deixaran enrera el que fins ara ens havia estat útil.

Per mi el més difícil quan estic trist és connectar amb la il·lusió. Les passions queden apagades i tot es fa una muntanya. Arribats en aquest punt el que faig és confiar en que tot és un procés i que el canvi no vindrà de cop. Així doncs sabent el que m’agrada vaig forçant-me en omplir certs moments d’aquests ingredients. D’aquesta forma poc a poc faig creixer el dessig per allò que m’apassiona i mica en mica veig com la flama de la il·lusió crema cada cop amb més força. Aquests moments encara els veig lluny però el procés ha començat.

El perquè d’aquestes lletres

La finalitat d’aquesta entrada al blog és diversa. En primer lloc em calia posar ordre. La següent motivació és compartir. Sovint veiem quelcom natural el compartir els bons moments però ens amaguem dels dolents. Doncs bé, ara toca compartir aquest moment de creixement tan important. A més no sempre tens les ganes de repetir una i altre vegada la història que t’ha portat fins aquí amb totes les persones que t’agradaria fer-ho. A través d’aquest mitjà puc fer-ho.

Agraïments

Durant el procés que avui fa una setmana que es va descadenar hem estat amb contacte amb moltíssimes persones. Algunes ja les coneixiem des de fa uns mesos i d’altres simplement hem pogut compartir minuts amb elles. Però totes tenien quelcom en comú són éssers humans excepcionals.

Infinites gràcies i agraïments a les persones del Milenium de Vilafranca, l’equip de l’hospital clínic del Pilar, de Sant Joan de Déu i a la gent del SEM. No donaré cap nom perquè quan coneixes a tantíssima gent fantàstica en tan poc temps ets incapaç de recordar tots els noms i crec que seria injust deixar-me’n algún. El que si tinc clar és que per fer la seva feina i com la fan has de ser un fora de serie.

Jo sempre he treballat en quelcom que és la meva passió i per tant sempre he valorat moltíssim la gent que treballa en la seva vocació. Doncs bé, diria que en una setmana he conegut més gent vocacional que en la resta de la meva vida. Veure com cuidaven el Pol amb aquell amor i delicadesa que només pot neixer d’algú que desenvolupa la seva professió més enllà de la recompensa econòmica sinó perquè és algo que li surt de dins. Tot aquest equip de vocacionals et fa sentir especial, et fa sentir estimat i recolzat. No hem puc oblidar tampoc de la família, els amics i els coneguts que han estat i estan en tot moment donant-nos el seu carinyo i la seva ajuda.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I A TOTHOM, SOU FANTÀSTICS I ÚS ESTIMEM MOLT!

POL: Petit Ocellet Lluitador

Mesos de silenci i meditació

Reading time: 2 – 3 minutes

Mai havia abandonat tan el blog com ha passat aquests darrers mesos, ni tan sols li he dedicat un minut per fer notar que ha complert 11 anys. Així doncs, els temes que no podien deixar d’apareixer al blog s’han acumulat i la cosa es fa cada cop més greu.

Per tal de posar solució a aquesta situació agafo el compromís de publicar els següents articles que tinc al tinter:

Sobre els temes tècnics com sempre em passa el retard ja és tan gran que és intractable, així doncs, si voleu saber quines són les tecnologies que més m’atrauen ara mateix no deixeu de donar un cop d’ull a RabbitMQ, BOS (Bonita Open Solutions) i Erlang. Com ja he dit, hi ha mil temes més amb els que estic embolicat: CMMI, ITIL, Magento i un llarguíssim etc.

Practitioner de PNL

Reading time: 4 – 6 minutes

Aquest mes de juliol vaig estar a Mens Venilia fent el Practitioner de PNL amb l’Alejandro Cuellar i tota una colla de companys amb els que vaig poder seguir treballant en el meu creixement personal. Com que explicar tot el que varem tocar és quasi impossible en un sol article, només diré que van ser més de 100h molt intenses i en les que vaig poder connectar en parts de mi mateix que ni m’havia plantejat que existien. Que tot això sembla una mica esotèric a continuació faig un petit resum del que per mi és la PNL.

Jo definiria la Programació Neurolingüística com l’estudi dels patrons de comportament de les persones que han aconseguit l’èxit en algún aspecte de les seves vides, ja sigui personal o professional. El que fa la PNL és tractar de difondre aquestes pautes de conducta per poder obtenir la mateixa eficàcia.

L’estat mental condiciona els nostres èxits i fracassos en gran mesura, per tal de percebre el nostre estat mental en un moment determinat podem fixar-nos en quines imatges tenim al cap, els sons que percibim, els sentiments que ens invadeixen, els gestos que fem, les postures i el ritme de la respiració. Tot plegat ens donarà una serie d’indicadors que ens permetran reconeixer el nostre estat mental.

La nostre forma de comunicaar-nos condiciona en gran mesura el resultat dels nostres esforços en totes les àrees de la vida. La comunicació esta composta no només per la parla i per les paraules, sinó per molts altres factors que acaben sent més important que el contingut digital de les paraules. A la resta de la informació l’anomenem informació analògica, també coneguda com llenguatge no verbal, i arriba a significar el 93% de la comunicació.

Quan parlem de programació en la PNL ens estem referint al fet de respondre no de forma automàtica davant d’una situació sinó a fer-ho d’una forma conscient i escollint les accions adequades per tal d’estar alineats amb els nostrs objectius. Aquests programes defineixen la nostre conducte que és possible gràcies al sistema neurològic: vista, oida, gust, tacte i sentiments. La part lingüística és la que es refereix al llenguatge en que estan escrits els nostres programes, és a dir, la nostre comunicació interna i amb el món es fa a través del llenguatge, per tant, hem de ser molt curosos en el ús que en fem del mateix.

Per tal de treballar amb les idees de la PNL s’han d’acceptar una serie de coses, sinó es pot convertir en quelcom impossible. La primera que jo destacaria és que hem d’eliminar els nostres prejudicis, per fer això el primer que cal fer és saber-los identificar a temps quan els estem aplicant i seguidament cal que no tinguem cap problema a l’hora d’ignorar-los un cop identificats. Això ens permetra centrar-nos en els resultats sense desviar-nos en comparacions amb els nostres valors.

La segona cosa que cal acceptar és que cada un de nosaltres té el seu propi món i que aquest esta totalment condicionat en la percepció que cada un de nosaltres fa del món real. Per tant, no podem mai assimilar el món real amb cap percepció individual del mateix. Al parlar de percepció estem assumint que hi ha distorcions que limiten les possibilitats, aquestes distorcions s’apliquen en forma de filtres: creencies, interessos, conviccions i el llenguatge.

 

Els filtres s’acaben convertint en obstacles que haurem de modificar a través d’actituts més adequades si el que volem és canviar el nostre món. Així doncs, em d’aprendre a centrar-nos en els objectius, minimitzar els problemes, saber el que volem i el que desitgen els altres, a més de coneixer els propis recursos i usar-los activament per aconseguir les nostres metes.

 

Crec que algo fonamental és interioritzar que no hi ha fracaços, només resultats. A través d’aquests resultats podem modificar la nostre direcció. La imaginació no té límits, això si, els nostres prejudicis s’encarreguen de bloquejar la imaginació constantment.

Per ser conscients de la nostre conducte i no actuar segons els programes inconscients que tenim establerts, sovint es proposen tres idees:

  • Tenir clars els objectius, estar disposat i atent per no desviar-nos. A més, cal ser molt flexible per canviar qualsevol forma d’actuar fins aconseguir-los.
  • Canviar, significa fer una altre cosa. Quan més flexibles siguem més oportunitats tindrem.
  • Les habilitats concretes i l’estat mental positiu són els mitjans per aconseguir les metes que ens proposem.
Fins aquí arribaria la meva definició del que vaig estar treballant en el Practitioner de PNL. L’experiència ús la recomano a tots, potser el que us diria és que si podeu no la feu en un intensiu d’estiu, com jo, sinó en un curs que duri tot l’any així podreu anar treballant els conceptes amb més calma. Tot i que, per mi, la fórmula màgica seria fer l’intensiu i després anar a les classes durant tot l’any. Diria que amb aquest doble procés es poden arribar a interioritzar les coses amb molta més eficàcia.

El temari del curs en format PDF..

Quatre notes sobre filosofia de vida

Reading time: 2 – 2 minutes

marcianos

Mirant el video dels ‘marcianos’ he decidit extreure el missatge que intenta traspassar-nos el video així doncs, perquè ho pogueu meditar tranquilament:

Cuando alguien evoluciona, también evoluiona todo a su alrededor.
Cuando tratamos de ser mejores de lo que somos, todo a nuestro alrededor tamibén se vuelve mejor.
Eres libre para elegir, para tomar decisiones. Aunque sólo tu las entiendas. Toma tus decisiones con coraje, desprendimiento y, a veces, con una cierta dosis de locura.
Sólo entenderemos la vida y el universo cuando no buscamos explicaciones entonces todo queda claro.
Aprender algo, significa entrar en contacto con un mundo desconocido. Donde las cosas más simples son las más extraordinarias.
Atrévete a cambiar! Desafiate! No temas a los retos insiste una, y otra vez. Recuerda que sin fe, se puede perder una batalla que ya parecía ganada. No te des por vencido.
Acuérdate de saber siempre lo que quieres. Y empieza de nuevo.
El secreto está en no tener miedo de equivocarnos.
Y saber que es necesario ser humilde para aprender.
Ten paciencia para encontrar el momento exacto.
Y congratúlate de tus logros.
Y si esto no fuera suficiente, analiza las causas e inténtalo con más fuerza.
El mundo está en manos de aquellos que tienen el coraje de soñar y de correr el riesgo de vivir sus sueños. (Paulo Coelho)

Curs de ‘Personal Branding i Coaching Personal’

Reading time: 4 – 6 minutes

Personal Branding
El passat divendres vaig assistir a un curs de “Personal Branding i Coaching Personal” a les oficines del CINC on l’equip Advantage Service dirigit per Juanita Acevedo Segura ens va iniciar en aquest món tan interessant. Del curs en faig una valoració personal molt bona ja que el grup, continguts, ritme, instal·lacions i d’altres van ser excepcionalment bons. Així doncs, abans que res vull destacar la qualitat humana de tots plegats.

Entrant en materia sobre el que es va tractar a continuació faig un petit resum dels conceptes més importants que es van tractar, obviament això és el que jo vaig captar. Per tant, podria ser que tot plegat fos inexacte, erroni o fins hi tot que jo no hagués entès res.

Personal branding

Per crear la nostre marca personal, hem de veure’ns com un producte. Així doncs, per vendre de la millor manera possible el meu producte he de tenir clar què són per la meva marca les 4P del marketing:

    Product: el producte és un mateix, la marca: Oriol Rius
    Place: les xarxes socials, events, fires, networking, etc.
    Promotion: en qualsevol instant ens estem venent.
    Price: cal trobar el valor que esta disposat a pagar per nosaltres el mercat, això si, abans que res ens l’hem de creure nosaltres mateixos.

Com en tot producte és molt important l’imatge externa i interna del mateix, tot en si mateix ha de matenir una coherència amb la nostre personalitat. La imatge ha de ser atractiva perquè cal transmetre confiànca, ningú beuria aigua d’una ampolla oberta i amb l’envàs malmès.

El mercat actual ens ofereix moltíssimes noves possibilitats, però també han fet augmentar la competència. Així doncs, cal diferenciar-nos de la resta cal aprofitar les oportunintats que ens dona el mercat per fer resaltar els nostres atributs i deixar empremta. Si no aconseguim que es recordin de nosaltres passarem inadvertits. Així doncs cal que resaltem els atributs que més ens interessa i buscant la diferenciació amb la resta de l’oferta cal projectar-nos cap al mercat.

Per aconseguir la millor projecció de nosaltres mateixos cal treballar en tenir una base sòlida i això s’aconsegueix treballant amb els nostres valors, fortaleses i actitut en front de la vida.
Arribats en aquest punt només cal saber què volem, només cal treballar en identificar què és el que ens farà que aconseguim l’èxit. Sovint per fer aquest pas cal l’ajuda d’algú que ens acompanyi en el camí i que ens doni confiança, habitualment qui fa aquesta tasca és el ‘coach’.

Al parlar de deixar empremta estem exposant que és molt important la impresió que deixem de nosaltres. El mercat molts cops ens obliga a que aquesta impresió només pugui ser la primera impresió, així doncs, cal que treballem en saber què és el que veuen els altres en nosaltres i que treballem en projectar el que volem que es capti. A més d’això n’hem d’extreure que sovint el que captem com a primera impresió d’algú serà forçosament erroni, així doncs, ens hem de donar una segona o fins hi tot una tercera oportunintat per emportar-nos una impressió d’algú.

Per tal de treballar el tema de la primera impresió se’ns van proposar dos exercicis: el del minut de silenci i el de la finestra de Yohari. Són dos exercicis molt recomanables de posar en pràctica i dels quals s’apren moltíssim.

Beneficis del Personal Branding

  • Aconseguir seguretat en nosaltres mateixos
  • Projecció sobre el mercat
  • Usar i valorar els teus recursos
  • Tenir visibilitat i reconeixement com un expert
  • Permetre’ns marcar la diferència
  • Posicionament
  • Obtenir els teus objectius

Coaching Personal

  • En escència el que busca és l’entrenament de les nostres habilitats personals i professionals per tal de posar-les en pràctica alininant-les amb els nostres objectius.
  • El ‘coacher’ és l’expert que t’ajuda a donar el primer pas i t’acompanya en el camí.
  • Cal identificar les nostres potencialitats, perquè després a través d’un camí de coneixement i reconeixement poguem usar-les transmetent seguretat.
  • El més important, sota el meu punt de vista, és que t’ajuda a saber què és el que realment vols i t’ajuda a convertir el teu objectiu en algo real.

 

Enllaços relacionats:

Mario Benedetti: la gente que me gusta

Reading time: 2 – 2 minutes

Gràcies a l’Emilio Duró, una poesia que m’encanta rellegir molt sovint:

LA GENTE QUE ME GUSTA

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que nofallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

 

Mario Benedetti

Emilio Duró: resum conferència i coses que intento interioritzar

Reading time: 10 – 16 minutes

Després de descobrir fa unes setmanes a l’Emilio Duró arran d’unes conferències que va fer fa temps a Galícia i que estan penjades a Vimeo, ahir vaig tenir la sort de poder assistir a una conferència seva que va durar 4h llargues a la UAB. Doncs bé, com que resumir fil per randa tot el que va dir és realment difícil espero poder extreure una petita llista de les coses més importants que vaig poder retenir, a més també intentaré llistar els coneixements sobre els quals es basava per afirmar certes coses i sobre els que ahir mateix em vaig posar a estudiar per intentar comprendre millor el que ens volia dir.

Abans que res dir que l’Emilio és una d’aquelles persones que quan parla sap empatitzar no només amb una persona, sinó amb una sala plena de gent. Això té l’avantatge que fa que molta gent l’intenti seguir, però per altre banda, és fàcil caure en el parany de pensar que deixa anar una colla d’acudits sense massa sentit. Sota el meu punt de vista per entendre el que diu calen moltes i moltes hores de reflexió i estudi. Ja que no n’hi ha prou en entendre el que diu, cal interioritzar-ho i això no és senzill de fer.

Sobretot cal tenir la ment oberta i disposada a canviar qualsevol de les coses que sabem, creiem o que pensem que són d’una determinada manera. Al fer aquest exercici durant diverses hores i fixar-me en les coses que extreuen altres persones de les seves conferències me n’adono que no tothom esta preparat per entendre el que diu. Potser jo mateix tampoc ho estic, això si, ús asseguro que m’esforço moltíssim per estar-ho.

Bé començant amb la llista:

  • Sovint el fracàs és degut a problemes de cops emocionals, no per problemes de coneixements. L’estabilitat emocional és fonamental pel rendiment laboral i personal.
  • La felicitat es pot copiar, el perquè el podem fonamentar en que escencialment tots som iguals, és a dir, les nostres singularitats no són suficients com per fer-nos diferents.
  • Si assumim que tots som iguals i hi ha persones que són felices i altres no, el que hem de fer és fixar-nos en el que fan les persones felices i intentar fer el mateix.
  • Al fer aquest exercici ens adonarem que les persones felices, són persones optimistes. Així doncs, la clau esta en el coeficient d’optimisme.
  • Si el que volem és millorar, no ens hem de plantejar si sóm optimistes o no, cal que ho preguntem a la resta de persones. Com ens veuen els altres? això és la veritat. Si nosaltres contestem a la pregunta el que farem és negar la realitat.
  • Arribats en aquest punt, ens hem de preguntar: això és genètic o ho podem aprendre?. Sota el meu punt de vista en aquesta frase aprendre és un sinònim d’interioritzar, això ens porta a poder afirmar que és molt difícil aprendre-ho perquè les qüestions referents a l’aprenentatge, especialment aprenentatge d’aptituts és dona majoritariament dels 0 als 3 anys.
  • Així doncs, sabem que ser optimista -o no- depèn de la genètica. Malgrat tot això val la pena intentar-ho, ja que adquirir un nou hàbit sovint és una qüestió de costums, repeticions i disciplina. Finalment aquest hàbit s’interioritza i acaba formant part de nosaltres, es converteix en una conducta.
  • Actualment tenim un problema nou, l’esperança de vida és molt gran i genèticament no estem preparats per viure tants anys. Fa 200 anys ser feliç es podia basar en el plaer, però actualment això no té sentit perquè el nostre cos no pot aguantar tants excessos durant tan de temps.
  • La vida es defineix com la capacitat de reproduir-se i de captar energia. Aquests són els objectius de la genètica que condicionen el nostre cos. Així doncs, hem posat anys a la vida, ara toca posar vida als anys. Cal buscar-li un contingut. La genètica el que vol és que ens reproduim i que morim per deixar lloc a les noves generacions, però nosaltres lluitem contra la naturalesa.
  • La genètica el que busca és la perpetuitat de l’especia, no la felicitat de l’individu. És curiós observar alguns detalls de la lògica genètica:
    • Quan som petits i hem d’aprendre les coses que ens marcaran per la resta de la vida. Els nostres pares són el nostre referent. L’aprenentatge de les aptituts (conductes) es dona dels 0 als 3 anys i s’apren bàsicament per l’entorn i les decisions dels pares.
    • Un cop arribem a la fertilitat i ja podem perpetuar-nos com a espècie no podem ni veure els nostres pares (adolescència). Perquè si seguíssim “enamorats” dels pares l’especie desapareixeria, cal buscar les mutacions genètiques amb altres membres de l’especie amb diferent ADN.
  • Si intentem aplicar alguns dels punts anteriors al món de l’empresa podriem extreure que:
    • Les aptituts personals són vitals en un procés de selecció, més enllà de les habilitats de la persona. Cal buscar les persones optimites per enriquir les nostres empreses. El coeficient d’intel·ligència és menys important que el coeficient d’optimisme o el coeficient emocional. Cal invertir més en el procés de selecció que no en la formació.
    • Quantes més experiències acumula una persona més difícil és que sigui feliç, per això el talent jove acaba sent més preciat que no pas l’experiència. Ja que amb experiència és difícil trobar persones optimistes. Per ser feliç cal tenir mala memòria i bona salut.
    • La curiositat és un tret de les persones intel·ligents. Així doncs, cal valorar les inquietuts que tenen per saber els candidats a un lloc de treball.
    • Una persona feliç ho serà perquè troba la felicitat en el procés d’aconseguir un objectiu, no en el fet d’assolir-lo. Per això, una persona motivada i optimista amb un objectiu clar és fàcil que sigui feliç.
  • Hi ha diverses tècniques per visualitzar el que volem assolir, això ens ajuda a motivar-nos i a aconseguir els objectius que ens proposem. Cal no oblidar que som el que creiem que som.
  • Genèticament tenim una de les dues parts del cervell que domina l’altre, el fet de que sigui la dreta o l’esquerra la que mana diu molts trets de la nostre personalitat. Això condicionarà la forma que tenim de percebre el món, si a això i sumem que, la nostre realitat esta totalment condicionada a les nostres percepcions.
  • Els nostres sentits només estan preparats per percebre allò que coneixen. Hi ha diversos trucs òptics que ho demostren. Així doncs, per molt que ens esforcem mai podrem percebre la realitat sinó una versió de la mateixa condicionada per la genètica, l’experiència i els sentits.
  • Gràcies a aquests fets s’han pogut desenvolupar tests, com per exemple el test de DISC, que ens permeten reconeixer certes conductes de les persones.
  • Tot això ens porta a preguntar-nos: la realitat existeix?
  • Basant-nos en el dit fins ara ja podem deduir que no existeix una sola realitat, a més podem afegir que no podem afirmar que el que estem percebent en aquest moment esta passant ara, ni tan sols que passi. Si a tot això hi sumem que actualment es creu que la realitat esta composta per 11 dimensions, sense les quals no podem explicar els fenòmens que ens envolten en el micro i macro cosmos podem confirmar que: si la realitat existeix no té res a veure amb el que nosaltres entenem com a realitat.
  • No oblidem que els humans som capaços de viure coses que passen al nostre cervell exactament igual que si estiguessin passant, aquest fet ens allunya encara més de la realitat. Ja que no podem distingir entre la imaginació i la realitat filtrada per les nostres experiències, la genètica i els sentits.
  • Un pas més en aquest raonament seria acceptar que no hi ha res que ens pugui afectar, les coses no són bones ni dolentes. Perquè tot el que passa ho creem nosaltres. El fet de que algo existeixi, o no, només depèn de nosaltres mateixos.
  • Arribats en aquest punt hi ha una serie de coneixements que caldria adquirir per entendre amb més profunditat el que l’Emilio ens planteja, per exemple:
  • Segons la teoria de cordes hi ha diversos universos paral·lels que s’estan donant al mateix temps.
  • El temps és continu, però nosaltres el percebem discret. És el que anomenem “temps real” (24fps), entre fotograma i fotograma la hiperincursio suggereix que l’energia viatja entre universos que no estan lligats al concepte de temps, per tant, no podem dir que les coses són part del passat, present o futur. Sabent això una bona suggerència és que tinguem pensaments positius abans d’anar a dormir, ja que la realitat que viurem en el subconscient estarà condicionada per les incursions que facin aquests pensaments en els fets que ens puguin passar en el futur del nostre univers.
  • Entenc que en base a aquestes idees apareix la teoria de la sincronicitat, o causalitat, que defensen totes les grans ments de la nostre època: premis novel, científics prestigiosos, comunicadors brillants, etc. O sigui, tot esta escrit i lligat a un destí. Tot passa per alguna cosa.
  • Fixem-nos que quan un nen suspèn un examen sempre diu: “m’han suspès”. Això ho fa perquè eludeix la seva responsabilitat en el que ha passat. Però quan aprova diu: “he aprovat”. Com aprenem a ser responsables:
  • Dels 0 als 3 anys, els nens donen les culpes de tot als pares perquè els fan ells responsables de tot el que els passa.
  • Després dels 3 als 20 anys, els pares i la vida ensenyen als nens que han de ser responsables amb el que fan. Això vol dir, que responen amb la seva vida de les conseqüències dels seus actes.
  • A partir dels 20 anys, se suposa que un adult ja és responsable dels seus actes. Malgrat això hi ha molta gent que esta perduda a la vall de les excuses, de forma que responsabilitzen al món de tot el que els passa sense voler assumir la seva responsabilitat. Hi ha un 82% de les persones que pensen que la culpa és dels altres, o sigui, que hi ha un 82% de les persones que són reactives, no proactives.
  • Mitjançant el focus de control intens ens ajudarà a entendre que realment tot el que ens passa depèn de nosaltres mateixos. És important sentir que la vida la controlem nosaltres, no ella ens controla a nosaltres.
  • Per cuidar el cos i la ment, l’Emilio ens dona 4 consells:
    • Fer 1h d’esport al dia, ajuda a combatre la falta de liti. Aquesta mancança genera desordre maniaco-depressiu. No podem oblidar que l’èxit mata i que em de lluitar contra tot el que ens va bé. (aquesta part encara no l’he entès, ho confeso)
    • 30min de relaxació diaris, els nervis només ens aporten problemes. S’han d’evitar.
    • Cuidar l’alimentació, no es mala idea anar a un nutricionista perquè ens faci una pla d’alimentació.
    • Prendre complements vitamínics, per tal de compensar les vitamines que el cos no sintetitza.
  • Per tal de posar contingut a la nostra vida, cal que entenguem alguenes coses.
    • La raó la usem per justificar el que sentim. O sigui, que no podem seguir la raó sinó no podrem ser feliços ens hem de deixar guia pel cor, la raó ja justificarà les nostres decisions.
    • Les coses que sentim les aprenem dels 0 als 3 anys, les guardem al cervell límbic.
    • La felicitat la trobarem en l’equilibri.
    • És important que planifiquem la nostre vida física i que treballem en compartir el màxim de coses possibles amb la nostre parella, perquè sinó la nostre vida serà un mal son.
    • És molt important no perdre de vista que morirem, així doncs, cal pensar en fer alguna cosa que valgui la pena. Això ajudarà a donar sentit a la nostre vida. Quan algú té un “perquè” sempre troba el “com”.
  • L’equilibri de la felicitat es troba en l’equilibri de:
    • fer esport, per mantenir la salut física
    • estudiar, aprendre i llegir, per mantenir la salut mental
    • emocions, expresar el que sentim perquè compartir sentimens ens dona vida
    • l’ànima, la serenitat de l’espiritualitat compensa el que escapa de la nostre raó
  • És vital que busquem la resposta a la pregunta: Què espera la vida de mi?
  • Si després actuem de forma responsable i fem el que hem de fer, tindrem un “perquè” i trobarem el “com”.